La carretera també és paisatge. I ho és perquè al segle XXI, el paisatge no és cap arcàdia, sinó qualsevol part del territori tal i com la percep la població, el caràcter del qual és el resultat de l’acció i la interacció de factors naturals i/o humans.
Un dels trets definitoris del nostre país és la tendència a la polarització de les visions del món, de les postures polítiques i, en definitiva, de tot allò que sigui opinable.
Hi ha altres trets definitoris importants que sembla que ens caracteritzen. Així ho va posar en relleu Josep Ferrater Mora en el seu cèlebre assaig Les formes de vida catalana, i serien la mesura i la prudència, el rebuig de la buidor conceptual, i el distanciament crític davant de qualsevol fenomen, entre d’altres.
Per poc que hi pensem, veurem que hi ha una certa contradicció entre polarització, per una banda i prudència i la mesura, per una altra. Però si un sol individu pot experimentar fortes contradiccions, què no pot passar quan parlem de psicologia col·lectiva?
Un altre punt de polarització típic de casa nostra el provoca la pròpia existència de la psicologia col·lectiva, amb partidaris i detractors clarament oposats. Personalment, i amb el distanciament crític que faci falta, m’atreviria a dir que aquesta psicologia existeix. És quelcom d’intangible que només podem conèixer indirectament a través dels resultats que produeix. No podem capturar la psicologia col·lectiva dels coreans i posar-la en un flascó per estudiar-la, però tenim dades indiscutibles de com han gestionat la pandèmia. I no ho han fet com nosaltres.
Disculpeu aquest preludi un pèl feixuc. Crec, de tota manera, que té un cert sentit per entendre la relació que Catalunya ha tingut amb les carreteres durant les darreres dècades. L’oposició a l’eix transversal o als túnels de Bracons i de Vallvidrera; el bloqueig de connexions senzillíssimes entre grans vies en benefici de la fluïdesa, per motius burocràtics o de protestes, o per les dues coses alhora. Es podria fer referència a un llarga llista de friccions.
La carretera, per una bona part de la ciutadania, és un enemic. El terme carretera engloba, és clar, qualsevol tipologia de via per al trànsit rodat. Cal reconèixer que, de vegades, aquest posicionament està justificat. Penso ara en certs indrets del país on es poden trobar dues vies desdoblades d’alta capacitat una a tocar de l’altra. Un despropòsit. I n’hi ha uns quants.
"Hi ha vies molt ben traçades i, el que és més important, que han permès millorar les relacions humanes, comercials i culturals entre contrades properes que, degut als accidents geogràfics, es veien dificultades"
De tota manera, la part no és el tot. Hi ha vies molt ben traçades i, el que és més important, que han permès millorar les relacions humanes, comercials i culturals entre contrades properes que, degut als accidents geogràfics, es veien dificultades.
Probablement l’argument-rei del rebuig de les carreteres es podria resumir en la frase: “trinxen el paisatge”. Per aquesta raó és de celebrar l’aparició del llibre La carretera en el paisatge que forma part d’una fascinant col·lecció editada per l’Observatori del Paisatge, un ens que, allunyat del soroll mediàtic, porta a terme des de fa anys una tasca tècnica i intel·lectual de primer ordre.
La carretera en el paisatge és un recull d’opinions d’experts altament qualificats sobre diversos aspectes relacionats amb la xarxa viària. D’entrada, el missatge subjacent en aquest recull és que: la carretera també és paisatge. I ho és perquè al segle XXI, el paisatge no és cap arcàdia, sinó allò que es va definir en el Conveni Europeu dedicat a aquesta qüestió: “qualsevol part del territori tal i com la percep la població, el caràcter del qual és el resultat de l’acció i la interacció de factors naturals i/o humans”.
"L’obra ens il·lustra sobre el paper de les carreteres en la conservació de la biodiversitat; les possibilitats del disseny per millorar l’entorn natural i edificat o la profunda càrrega cultural i patrimonial de les carreteres a diversos indrets del món, que sovint és indestriable de l’apreciació de la bellesa"
A partir d’aquesta precisió necessària, l’obra ens il·lustra sobre el paper de les carreteres en la conservació de la biodiversitat; les possibilitats del disseny per millorar l’entorn natural i edificat (exemplificades en el passante de Bolonya); o la profunda càrrega cultural i patrimonial de les carreteres a diversos indrets del món, que sovint és indestriable de l’apreciació de la bellesa.
Podem evocar les carreteres arbrades de tantes pel·lícules franceses, les road movies de Wim Wenders, o la pintura barroca holandesa, que ja al segle XVII es va fixar en les protocarreteres d’aquella època com a objecte estètic, i tantes i tantes referències més. Tot plegat demostra que no podem afrontar els debats socioambientals amb premisses superficials.
La carretera en el paisatge no tracta –tampoc era la seva finalitat – un aspecte que valdria la pena afegir al debat com és l’ús de les carreteres com a font d’energia renovable basant-se en la tecnologia coneguda com a energy harvesting. Aquest tema mereix per sí mateix tot un article.
En definitiva, hi ha raons de pes per deixar mirar la nostra xarxa viària amb arravatament i fer-ho des de la mesura que Ferrater Mora va descriure el 1944 i que sembla casar força bé amb el temps que ens ha tocat viure.
