Els discursos d’ecòlegs, ambientalistes i molta altra gent adverteixen de la gravíssima pèrdua de biodiversitat, la sisena gran extinció, i de la necessària gestió que l’empari.
Perquè de la biodiversitat en depenen el bon funcionament dels ecosistemes, els grans cicles biogeoquímics, el clima o la nostra salut.
Font: Getty images
La humanitat segueix patint de l’infantilisme de creure’s el centre i la raó de tot. Com els nens. Que creuen que tots els altres, la resta de l’univers, només existeix en funció del seu “Jo” (el gran engany de la ment). Després aprenem, a patacades, que ens equivocàvem. L’espècie, col·lectivament, no depassa aquest estadi ingenu: el món s’ha fet per a nosaltres, estem destinats a governar-ho tot.
Per què parlo d’aquesta insensatesa que ens duu per mal camí? Els discursos d’ecòlegs, ambientalistes i molta altra gent adverteixen de la gravíssima pèrdua de biodiversitat, la sisena gran extinció, i de la necessària gestió que l’empari. Perquè de la biodiversitat en depenen el bon funcionament dels ecosistemes, els grans cicles biogeoquímics, el clima, la nostra salut... Certament la biodiversitat és molt important. Però, quan diem que cal una gestió per protegir-la, què volem dir? L’acord de la COP15 (Montreal) de posar, el 2030, sota protecció un 30% del planeta, s’ha considerat un èxit de l’ambientalisme. Ho és?
La Gran Barrera de corall australiana pateix blanqueig (quatre episodis des de 2016, el 2022 el 91% ja estava afectat
En aquest cas, sembla que, més que de gestió, es tracta d’abstenció d’actuar. Els pocs territoris relativament verges que resten són refugis de biodiversitat, per la qual cosa no actuar sembla que pot funcionar. Però ja s’ha desencadenat, i s’accelera, un procés global d’alteració de les condicions ambientals: l’escalfament climàtic, l’alteració dels cicles biogeoquímics més essencials, les emissions de metà augmentades a aiguamolls, l’alteració de la circulació oceànica, l’acidificació dels oceans, les contaminacions per productes químics nous per a la vida, des de plaguicides i adobs a microplàstics, la propagació de virus i organismes invasius... Aquest procés també afectarà el 30% que voldríem deixar intacte.
La desforestació en zones de selva plujosa tropical per les plantacions d’oli de palma, la conversió en pastures o camps de conreu, la mineria, els plaguicides, etc., són fenòmens que cal aturar. Però fins i tot en boscos plujosos poc alterats s’observa un increment de sequeres i d’incendis lligats a l’escalfament. La Gran Barrera de corall australiana pateix blanqueig (quatre episodis des de 2016, el 2022 el 91% ja estava afectat, CSIRO 2022). L’acidificació del mar pot fer inviables molts organismes que formen closques calcàries, i això implicaria el col·lapse de cadenes tròfiques de les quals depenen peixos i mamífers marins, ja en perill per les sobreexplotacions pesqueres. Els desastrosos incendis d’Austràlia o Califòrnia son resultat de l’escalfament del clima: a Austràlia, per exemple, durant el període 2019-2020 es van cremar més de 5,3 milions d’hectàrees, el 38% de les quals pertanyien a parcs nacionals, justament espais protegits de l’explotació. Les regions polars i Groenlàndia, al seu temps, també es desglacen.
D’acord, deixem d’explotar el 30% de terres i mars... i deixem tranquils els pobles indígenes que hi viuen. A partir d’això, cal posar-se a fer moltes més coses si volem salvar una part substancial de la biodiversitat d’espècies, inclosa la nostra. Perquè el canvi global no respecta els espais exclosos d’explotació. Ens calen aquests espais, però sense transició ecològica la COP15 serà una nova decepció. Com les altres COP.
