Un pati cobert de plantes per calmar l'ecoansietat

Opinió
Periodista
20/07/2023 - 08:05

A les ciutats tot està lluny dels centres habitats o tapat sota terra, per tant, el problema no existeix, tot funciona.

 

Foto: Getty Images


 

En moltes ocasions, Instagram ens ha inspirat sobre llocs on anar, i a poc a poc si ens ha agradat, ens hem deixat portar pels suggeriments dels algoritmes. Recomanada per una amiga o un d'aquests algoritmes, qui ho sap, arribo davant del número 90 del Carrer Pau Clarís de Barcelona. En travessar el restaurant, s'obre un pati ple de plantes i vegetació, tropicals i locals, que formen un oasi en mig del caòtic món de la ciutat on l'asfalt i el color gris determinen els espais. La gent fa fotografies i unes noies que acaben d'entrar s'enamoren del lloc, s'assenten i confirmen la teoria: Instagram també els hi ha recomanat aquest lloc. Qui ve aquí busca un espai verd de connexió i de retrobament amb la natura. Aquí no hi ha culpables, és comprensible, viure a les ciutats és cada vegada més antinatural.

Les ciutats són un espai on el capitalisme i el consumisme se saluden i se somriuen. Un espai ideal per a l'ecoansietat, aquella angoixa que esdevé de l'emergència climàtica. Un espai on la connexió amb el més primitiu no és possible, i d'on els seus habitants fan cues el cap de setmana per poder sortir-ne. Lògicament, de tots els llocs se n'ha de sortir, però de quin corres per fugir-ne?

A les grans metròpolis t'allunyes tant de la realitat que passes a viure en un món aliè a tot, perquè només el contacte directe amb la natura et proporciona un coneixement per saber d'on prové l'aigua que consumeixes, de la vida finita dels recursos naturals, de la dura producció de l'agricultura o inclús de l'administració de les escombraries. A les ciutats tot està lluny dels centres habitats o tapat sota terra, per tant, el problema no existeix, tot funciona.

" A les ciutats tot està lluny dels centres habitats o tapat sota terra, per tant, el problema no existeix, tot funciona."


En el meu cas, Àsia és on vaig aprendre-ho tot sobre sostenibilitat. En una illa de les dimensions de Menorca, però als antípodes, la gestió dels residus és molt complicada. Com es fa? Tot el que es genera o bé surt, com a Menorca, o bé es fa desaparèixer. L'opció escollida en aquest cas era la segona, ja que la primera no era viable. Totes les escombraries que generaven 100.000 habitants més els 230.000 turistes, s'enterrava sota terra amb totes les conseqüències que això comporta com la contaminació de l'aigua, l'erosió del terreny i la contaminació del subsol. I és així com de mica en mica, i veient els efectes, l'única opció que queda és reduir, deixar de consumir i apropar-nos a un consum més conscient. Però com és possible? Perquè consumir és la norma, i reduir ve a ser l'excepció. Però, qui va decidir quina era la norma? Doncs, un sistema fet i establert pel consumisme.

Reduir és l'única opció viable, i individual, per apaivagar el canvi climàtic. Pot semblar un clixé per a molts, però necessitem ben poc per viure. Reduir és un esforç, una decisió contra el sistema que implica perdre comoditats. És fer-te el cafè en lloc d'amb vint segons, amb dos minuts utilitzant càpsules de metall o les cafeteres de tota la vida. És portar la teva cantimplora que pesa quasi un quilo a la bossa de mà cada dia, és estar cinc minuts meditant sobre el jersei que tant t'agrada, però que en realitat ben poc necessites. És investigar si tal marca realment és sostenible. És exercir el teu dret a vot per lluitar contra els negacionistes del canvi climàtic i exigir polítiques sostenibles. Reduir és qüestionar-te cada dia quina persona vols ser. I això genera ansietat. Crea ansietat perquè vivim en un entorn que sembla no qüestionar-se res. Que compra a tort i a dret, que s'empassa les campanyes de màrqueting més obvies, que es creu que l'ecologisme de les grans marques tèxtils és real, que ara sí que fan bé les coses. Però no.

" I és que una de les grans sort de molts països del primer món és viure en zones geogràfiques amb un menor risc d'experimentar desastres naturals, perquè només quan ho perds tot, t'adones del que tenies."


Quan veus del que és capaç la mare Terra, entens que cal cuidar-la perquè els habitants som nosaltres. En aquests moments, Corea del Sud està en alerta per les inundacions que afecten el país que ja han causat almenys 40 morts, a Bangladesh i a Nigèria el mar continua avançant descontroladament, milers de persones encara viuen en camps de desplaçats al sud de Turquia, i Brasil torna a viure un nou episodi de pluges torrencials que ha fet evacuar milers de persones de casa seva. I és que una de les grans sort de molts països del primer món és viure en zones geogràfiques amb un menor risc d'experimentar desastres naturals, perquè només quan ho perds tot, t'adones del que tenies.


Lluny de les accions individuals que hem de canviar en el nostre dia a dia, cal convicció i un compromís fort. Aquesta és una carrera a contrarellotge, que mentre ens comprem el jersei que no ens havíem de comprar, deixem de votar perquè ningú ens convenç o ens empassem el greenwashing de les empreses, el canvi climàtic va fent via. L'altre escenari que ens queda és seguir amb les recomanacions d'Instagram i anar als oasis coberts de plantes importades de la selva amazònica, fins que els focs, les inundacions i l'extinció de l'equilibri de l'ecosistema acabin transformant la Terra de tal manera que els humans deixem de poder viure-hi. Això és l'ecoansietat.

 


 

Etiquetes: 

Relacionats

Entrevista
Virginia Krieger, doctora en psicologia

Virginia Krieger és doctora en psicologia clínica i professora a la Universitat de Barcelona.

Entrevista
Anna Barnadas, secretària d'Acció Climàtica

Anna Barnadas és l’actual secretària d'Acció Climàtica de la Generalitat de Catalunya.

Entrevista
Carlota Bruna, influenciadora

Carlota Bruna és influenciadora de medi ambient a Catalunya.

Butlletí