En els darrers anys he anat a algunes cimeres mundials sobre desenvolupament sostenible i canvi climàtic: vaig estar a Rio+10 (Johannesburg, 2002), al COP15 (Copenhaguen, 2009) i a diversos congressos mundials d'ICLEI-Governs Locals per la Sostenibilitat. Congressos d'ICLEI apart, on sempre ha quedat clar que s'ha fet molta i bona feina des dels governs locals (també als EUA on política ambiental nacional i local no tenen res a veure en molts casos), les cimeres de Nacions Unides han sigut una altra cosa. Tensió, nervis, emprenyament per la manca de concreció i d'ambició dels acords finals però, al cap i a la fi, emoció i il·lusió perquè s'arribi a bon porto, si més no, per copsar que uns quants sí que treballen en la direcció adequada.
‘Rio+20 ha estat estrany'Quan pocs dies abans de la Cimera només s'havien consensuat 70 dels més de 300 punts del document final i tot feia pensar en reunions i nits inacabables, el dia anterior a l'inici de la Cimera; el 19 de juny, va aparèixer, com del no res, el document final de la Conferència. Jugada mestra de la diplomàcia brasilera (molt desenvolupada des dels temps del president Lula da Silva), que no volia permetre's un fracàs en aquesta important cita al seu país.
(F)
L'opinió dels assistents (no de tots) era de no saber què pensar: optimisme o pessimisme? Optimisme per tenir, encara que fos, un mal acord però acord, com a mínim. Però pessimisme perquè tots els punts del document on s'havien de concretar objectius, accions, mitjans, recursos, dates van ser trets del paper d'una tacada. Naturalment que les grans ONGs (Greenpeace, Oxfam, WWF) parlaven de fracàs absolut però altres pensaven "bé, millor això que res". La veritat és que després de tantes cimeres mundials i de fracassos com el de Copenhaguen, l'any 2009, no ens podíem permetre un fracàs més que, en aquest cas, hauria sigut ja massa i hagués donat més ales encara a tots aquells que dubten (i amb certa raó) de la utilitat d'aquestes trobades.I evidentment que serveixen: per conèixer experiències meravelloses, gent heroica (sí, heroica; Jeb Brugmann, per exemple, el fundador d'ICLEI i redactor, amb només 32 anys, del capítol 28 de l'Agenda 21, les conegudes Agendes 21 locals -A21L-, de les quals en gaudeixen 10.000 a tots els racons del món), per reunir-se, per xerrar, per valorar el què fem, per millorar-ho i per comprometre's (i il·lusionar-se) en col·laboracions futures.(F)
No s'hi han inclòs qüestions concretes, no s'ha decidit el pas del PNUMA (Programa de les Nacions Unides pel Medi Ambient) a una Agència o Organisme Internacional (però sí passarà de tenir 52 països a incorporar tots els països del planeta).Sí que hi ha hagut un compromís que s'ha concretat en l'establiment d'uns Objectius de Desenvolupament Sostenible , que vindran a continuar, a partir del 2015, la no massa reeixida feina feta amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Esperem que els Objectius de Desenvolupament Sostenible siguin ambiciosos i sobretot que es compleixin.(F)
El punt positiu pels governs locals i regionals (o subnacionals, d'acord amb la terminologia de l'ONU, amb Catalunya al capdavant; molt coordinats en aquesta ocasió) és la inclusió, de manera rellevant i destacada, en un document d'aquestes característiques de Nacions Unides, de l'important paper de ciutats i regions en la implementació de les polítiques de sostenibilitat. Aquest reconeixement sempre s’enfoca des dels governs nacionals, amb la vista massa posada en l'economia, com si aquesta no depengués, en darrer terme, de l’ecologia dels béns i serveis ambientals que el planeta ens proporciona perquè hi puguem (sobre)viure...
