La retirada de les tropes nord-americanes d'un Iraq encara convuls i la inacabable violència a Afganistan han tornat als titulars, i han reavivat el debat sobre l'origen d'aquests conflictes. Molt oportunament, les recentment publicades memòries autobiogràfiques de Tony Blair han insistit en els arguments originals: es va entrar en guerra a Afganistan i es va envair l'Iraq per a lluitar contra el terrorisme i portar la democràcia i les llibertats a aquests països.
Però existeix una explicació molt més senzilla, encara que sembli oblidada. Es tracta d'un simple assumpte de geopolítica dels recursos naturals. El curiós d'aquesta explicació és que ningú la nega, de fet es tracta possiblement de l'explicació més antiga per a qualsevol conflicte territorial, però al mateix temps mai se li dóna la importància que mereix.
Va ser no obstant això un president demòcrata dels Estats Units qui va explicitar clarament l'important que era la geopolítica dels recursos per a la política exterior del seu país. Se la coneix com Doctrina Carter, i va sorgir com a resposta a la invasió soviètica d'Afganistan el 1979. En el discurs de l'Estat de la Unión de 1980, Jimmy Carter va verbalitzar el que havia estat de facto la política exterior de les grans potències respecte dels recursos naturals:
La regió que ara està amenaçada per tropes soviètiques a l'Afganistan és de gran importància estratègica: conté més de dos terços de les reserves mundials de petroli per a l'exportació (...). La Unión Soviètica intenta ara consolidar una posició estratègica que representa una greu amenaça per al lliure moviment del petroli d'Orient Mig (...). Deixem la nostra posició absolutament clara: qualsevol intent per part de qualsevol força externa de prendre el control de la regió del Golf Pèrsic serà pres com un assalt dels interessos vitals dels Estats Units d'Amèrica, i un assalt així serà repel·lit per qualsevol mitjà necessari, incloent la força militar.
Aquesta doctrina ha estat seguida per administracions demòcrates i republicanes, s'ha impulsat per la força militar (cas de les Guerres del Golf de 1990 i 2003), però també per la pressió diplomàtica. Va ser el cas dels oleoductes que duen el petroli de les ex-repúbliques soviètiques del Caspi al port turc de Ceyhan, evitant així territori rus, impulsats inicialment per l'administració de Bill Clinton i més tard per la de George W. Bush.
(F)
Si en el futur, com sembla evident, el paper dels recursos naturals i especialment els energètics, prendran un paper cada vegada més important, de quina forma s'articularan les respostes a aquest problema? A través de la diplomàcia, els acords bilaterals i l'ajuda militar, com sembla estar fent la Xina, o mitjançant la versió més guerrera de la Doctrina Carter, com ha succeït a l'Iraq i l'Afganistan?
Un estudi recent del Centre de Transformació Bundeswehr, un laboratori d'idees del Ministeri de Defensa alemany, filtrat a la premsa abans que el govern fes públiques les seves conclusions, pot donar algunes pistes. L'informe s'ocupa del pic del petroli, i en ell la defensa alemanya adverteix que "el petroli es convertirà en un factor decisiu per a determinar el nou panorama de relacions internacionals", ajudant a pujar al paper de potències mundials als principals països productors de petroli. Segons l'informe, això pot ser utilitzat per a "aplicar objectius polítics, econòmics o ideològics" i per a una "afirmació més agressiva dels interessos nacionals" per part d'aquestes nacions.
Un altre informe militar, aquesta vegada nord-americà, parla d'un "arc de caos des del nord d'Àfrica fins al sud-est d'Àsia" si una de les grans nacions consumidores "tria intervenir per la força". Sembla clar que la resposta militar a les tensions geopolítiques pels recursos amenaça la pau, especialment amb actors poderosos i armats com la Xina i l'Índia. Reconèixer el problema dels recursos i abordar-lo de manera conjunta sembla el més assenyat perquè ens podem permetre un altre conflicte a gran escala en el Golf Pèrsic, amb el teló de fons de la tensió entre l'Israel i l'Iran?
