La BBC va publicar fa uns dies el resultat d'un estudi revelador: en un comtat del Regne Unit, la població d'insectes ha caigut un 89% segons les morts mesurades a les matrícules dels cotxes.
Anna Koldunova / Font: Getty
De vegades, el meu amic Antonio guarda grills al congelador i, l'estiu passat, la seva mare gairebé es desmaia quan, en obrir un calaix per a dipositar uns tàpers, es va trobar aquella menja negra d'aneguetes gebrades ben embolicada al costat dels gelats. Va haver d'explicar-li el fill que no s'havia tornat boig; al contrari, el seu seny responia a una crisi ecològica de tal magnitud que el conduïa, cada vegada que pujaven les temperatures, a rescatar falciots caiguts del niu i, a base d'insectes, alimentar-los i reviure'ls a casa, i després convidar-los a volar. L'Antonio és un d'aquests escassos éssers la sensibilitat i l'altruisme dels quals desborda qualsevol descripció que humilment jo pugui oferir aquí, però haurem de reconèixer que la majoria dels humans ens identificaríem fàcilment amb aquesta senyora desconcertada a punt d'un desmai a la meitat de la cuina.
Jo, com ella, he sentit sempre una aversió a les bestioles a cavall entre el fàstic i una por irracional que vaig incubar en la infància i encara perdura. Els meus pitjors malsons estan plagats de paneroles, aràcnids, mosquits… i fins fa poc tremolava així mateix si em topava amb els seus depredadors, com les sargantanes o els ratpenats. L'ecologisme, l'he confessat alguna vegada, vaig aprendre a abraçar-lo després d'innombrables lectures, allunyada d'una naturalesa inhòspita i insondable que he evitat costi el que costi: ni excursions ni acampades, moltes menys rutes senderistes formen part de les meves aficions. El problema era, primerament, de caràcter intel·lectual; no obstant això, com la ment és tan poderosa, progressivament he anat perdent aquest repudi visceral i crec que avui, si li faltés espai a l'Antonio per a conservar menús ocellers, li cediria amablement un racó de la meva nevera, no sense unes certes reticències. En el fons, estem parlant d'una noció instrumentalista del món i els seus habitants, de la qual sorgeix aquesta superioritat antropocèntrica i eurocèntrica característica de la modernitat, la mateixa que confon hàbitat amb recursos explotables i vida amb lucre. Tot això, tones de llibres i tractats, colonitzacions i anihilació d'ecosistemes i pobles, reposava gèlid sobre la visió d'aquest congelador amb ressons d'infart en una anciana atònita.
La BBC va publicar fa uns dies el resultat d'un estudi revelador: en un comtat del Regne Unit, la població d'insectes ha caigut un 89% segons les morts mesurades a les matrícules dels cotxes. Ja és significatiu l'ús de vehicles per a quantificar una anihilació que, a escala nacional (Gran Bretanya), s'estima en un 58% aproximadament en els últims vint anys. Només són bestioles, exclamarem, repugnants éssers vius transmissors ocasionalment de malalties i devoradors de les nostres collites; però són, també, els responsables que diferents matèries es descomponguin, pol·linitzadors encarregats de fructificar els cultius, o incansables treballadors subterranis maldats per airejar i mantenir el sòl fèrtil, a més d'una baula essencial en la cadena tròfica per a, per exemple, els falciots.
"Recentment, es van detectar a la costa californiana nombrosos casos de càncer en lleons marins, possiblement causats pel vessament de DDT al mar"
Algú com la Rachel Carson ja va advertir en la seva Primavera silenciosa (1962) del poder deleteri dels pesticides i va ser pionera a mirar a aquestes criatures des de l'amor extrem i, especialment, una consideració sistèmica i cíclica de la vida. L'impacte del llibre va ser tal que, l'any 1972, morta ja l'autora, els Estats Units va decidir prohibir el DDT, però faltant una regulació estricta, algunes empreses van llançar els bidons contaminants a la mar, la qual cosa ha portat conseqüències fatals: recentment es van detectar a la costa californiana nombrosos casos de càncer en lleons marins, possiblement causats per aquesta substància química. Si tenim en compte el valor de la femta dels mamífers aquàtics a l'hora de fertilitzar els oceans i fomentar que aquests absorbeixin carboni, mitigant així els efectes del canvi climàtic, percebrem la gravetat de l'assumpte: per a erradicar al pugó d'un cultiu en els anys seixanta ens hem fumigat a nosaltres mateixos; el suïcidi indirecte ens retorna així a la línia de sortida. La meta, arribarem a imaginar, provoca molta més paüra que qualsevol xinxa als nostres matalassos.
No obstant això, obviant una concepció utilitarista dels animals –vertebrats i invertebrats–, més enllà del que puguin aportar al supòsit Homo sapiens a causa de la seva integració en el conglomerat biofísic, existeix una qüestió de jerarquies no superades que travessa el mateix concepte d'humanitat quan aquesta es veu equiparada a les bestioles per les seves atribucions racials i posició geopolítica. M'explico: unes setmanes enrere, va circular a les xarxes socials el vídeo d'un bombardeig israelià sobre Gaza gravat de manera que les persones s'assemblaven a punts negres en plena fugida. Aquesta munió gargotejada i desproveïda de rostre va ser ràpidament jutjada com una massa "insectil": els maten com a formigues, deia la gent, i jo em vaig preguntar si el mateix gest assassí hauria estat possible d'haver-nos articulat com a civilització entorn de l'estima a les formigues, als escarabats, a les germanes abelles. En altres paraules: si fóssim capaços de respectar qualsevol població viva de la Terra, incloent-hi les diminutes companyies soterrades, quin paper jugaria la guerra? Tal vegada el d'alienació atàvica digna de descart, cap ni un, o el de la vergonya més perniciosa que inhumés tant al perpetrador com a la víctima.
Al final, el meu amic Antonio, qui només intentava reparar mínimament el cicle fet fallida dels nostres desvaris estructurals, preservava en el seu congelador una ètica. Potser per això ho vull tant.
