El delta del Mekong il·lustra la situació catastròfica en què es troben els espais humits del planeta, malgrat que portem mig segle de convenis internacionals per protegir-los. El canvi climàtic, els jocs de poder, els esdeveniments històrics i les inèrcies culturals formen un còctel que dificulta molt revertir-ne la situació.
Fa cinquanta anys, es celebrà a Ramsar (Iran) la Convenció Internacional per a la Protecció de les Zones Humides. Ramsar és a la riba del Mar Caspi, un ecosistema amb gravíssims problemes. Ramsar fou el primer dels tractats intergovernamentals sobre l’ús sostenible dels recursos naturals. Les zones humides mantenen una gran riquesa de biodiversitat i el seu paper en el funcionament global de la Biosfera és molt important, en elles s’hi emmagatzema el doble de carboni que en els boscos i tenen un paper amortidor essencial davant de la pujada del nivell del mar, però en molts llocs estan greument amenaçades i la seva preservació no figura entre les Contribucions Determinades a nivell Nacional (NDCs) de l’Acord de París. I això quan el 90% de les zones humides que existien ja han desaparegut sota la pressió urbanística i agrícola, per conflictes bèl·lics, per contaminació i caça, etc., però tot i així mantenen uns mil milions de persones al món (vegeu Rojas 2021).
Vista de Ramsar (Iran) des del telecabina. Foto: Daniyal62 via Flickr.
De les desgràcies d’algunes zones humides n’he parlat en una sèrie d’articles sobre la guerra de les maresmes de Mesopotàmia, la guerra Iran-Irak, la invasió de l’Irak a Kuwait i la dels aliats a Irak (les guerres del petroli), en un article sobre el Salton Sea i en un altre sobre els aiguamolls de Florida. Aquest cop vull referir-me a una altra àrea molt important i també molt afectada pels conflictes i la mala gestió. Però em cal fer una mica d’història.
La Indoxina francesa
El delta del Mekong és un dels llocs del món més amenaçats per la pujada del nivell del mar. És un territori fascinant. Pierre Brocheux (2009) explica que, quan França dominava Indoxina, va fer una política de drenatge dels aiguamolls (iniciada amb la construcció de canals a partir de 1880) i de creació d’establiments humans estimulada per crèdits bancaris. Brocheux analitza com, de les condicions econòmiques generades, i sobretot de l’endeutament pels préstecs, se’n derivà una creixent problemàtica social. Els francesos tenien monopolis públics o privats dels bancs i dels cultius principals (entre ells l’opi, que fou un factor determinant en l’imperialisme britànic i francès a la Xina) mentre que els habitants originals del país van ser desposseïts, es convertiren en treballadors a sou i pagaven impostos considerables pels guanys d’activitats de mera subsistència. Es donaren abusos criminals i discriminació racista, com en altres casos de colonialisme, tot i que l’esplendor d’antigues civilitzacions a la regió, com la Khmer de Cambodja dels segles IX-XIII, amb els temples d’Angkor, hauria d’haver fet evident que els europeus no tractaven amb cap “raça inferior”.
Temple d’Angkor Wat, a Cambodja. Foto: Javier Gil via Wikimedia Commons.
Tanmateix, hi hagué un temps de fort creixement econòmic, gràcies sobretot als jaciments d’antracita, i es formà, a partir de 1920, una limitada burgesia indígena. Hi havia, el 1920, al sud d’Indoxina, grans propietaris arrossers (francesos alguns, però sobretot vietnamites) i una pagesia pobra i endeutada sovint amb els mateixos propietaris. Mentre, les empreses que exportaven carbó, cautxú i arròs feien bons negocis a través de comerciants xinesos. La situació canvià amb la caiguda del preu internacional de l’arròs l’any 1930. Aquest preu determinava el preu interior (l’arròs era l’aliment bàsic) i també el que guanyaven els treballadors. Hi hagué un esfondrament dur. Amb la crisi, el partit comunista va fer ràpids avenços entre la pagesia, que es veié en bona part forçada a cultivar el mínim i tornar a la pesca i la caça. Els francesos van fer préstecs molt importants per salvar la situació, però aquests préstecs anaren a uns pocs centenars de propietaris i empresaris (com sol passar). Les classes mitjanes urbanes també van patir força, amb pèrdues de llocs de treball i rebaixes de sou. Part dels treballadors de les ciutats se’n tornaren al camp. El malestar va créixer i la força dels comunistes també. Durant la II Guerra Mundial, el Japó va ocupar Indoxina. Quan la va abandonar, amb el buit de poder es produí la insurgència del Viet Minh, que va proclamar la independència i, quan aquesta no fou acceptada pels francesos, va esclatar la Guerra d’Indoxina (1946-1954) que acabà amb la independència per separat de Laos, Cambodja i Vietnam, després que les tropes del general Giáp encerclessin els francesos a Dien-Bien-Fu i els forcessin a la rendició.
El general Giáp amb les unitats anti aèries després de la victoria de Dien-Bien-Fu el 1954. Foto: manhhai via Flickr.
Podeu llegir l'article sencer al blog del Jaume Terradas al CREAF.
Font: CREAF
