Universitats: Titulats del futur amb educació del passat?(Un article de Didac Ferrer Balas)

Aquests dies s'inicia un nou curs acadèmic a les aules de les universitats. Cada curs que passa avancem sense retorn en la transició del present sistema educatiu cap al que s'anomena l'Espai Europeu de l'Ensenyament Superior (EEES). En efecte, com a tard l'any 2010 tota la oferta formativa de l'Estat haurà de ser impartida segons els criteris d'aquesta reforma d'envergadura única, que pretén harmonitzar els estudis a la Unió Europea, actualitzar-los per tal de satisfer les necessitats actuals, i fer una Europa més cohesionada. Com tota reforma, és una oportunitat de canvi, i en principi ha de ser concebuda com l'ocasió per repensar, reformular, reorientar, i, en definitiva, transformar, el sistema universitari.
És, per tant, el moment adequat per tenir present que les prioritats de la societat han canviat, i que aquest segle s'inicia amb la urgent necessitat de modificar la manera com el nostre desenvolupament afecta el planeta i la societat, essent conscients que el model universitari actual està fonamentalment basat en les necessitats de la societat industrial. Ho il·lustra bé un vitrall magnífic a l'entrada de la l'Escola Industrial de Terrassa, on es veuen unes fàbriques que fan un fum ben dens i abundós, símbol de progrés i de prosperitat fa cent anys. David Orr, un professor nord-americà reconegut per les seves reflexions sobre el paper de l'educació superior en el desenvolupament sostenible, no s'equivocava gaire quan afirmava que 'la degradació ambiental no és fruit de la gent ignorant, sinó sobretot el resultat del treball de persones amb llicenciatures, màsters o doctorats...'[1].
Perpetuadors d'un sistema càduc? Els estudiants que entraran frescos a les aules aquests dies poden ser en un futur, des de cadascuna de les seves responsabilitats professionals, defensors i implementadors del desenvolupament sostenible, però també poden seguir essent eterns perpetuadors d'un sistema caduc. La responsabilitat no recau únicament a l'ensenyament universitari, és obvi, però en gran mesura té un efecte singular i rellevant en la mesura que és el marc on moltes professions s'aprenen i moltes maneres de fer es legitimen. Per posar un exemple, un estudiant nou d'arquitectura aprendrà la seva professió des de zero, per tant es fa palesa la responsabilitat de qui el formi i li doni les claus per exercir la seva professió valorant unes qualitats o unes altres. I el mateix passa amb metges, enginyers, economistes i moltes altres disciplines. Les universitats, per tant, més que concentrar-nos en quin món lleguem a les generacions futures, hem de centrar-nos en quines generacions futures lleguem al món.
Que el sistema universitari ha de renovar-se profundament si vol ser catalitzador i palanca de la transformació cap a un desenvolupament que pensi en el futur del planeta i de les generacions que l'habitin sembla prou clar, però la qüestió clau radica en com es pot produir aquesta transició. S'estan fent esforços, cada vegada més notables, per repensar l'educació superior. Hi ha notables símptomes que el canvi no pot venir des de dins, la voluntat interna de canvi és necessària però en cap cas suficient. Els debats de l'EEES estan mostrant que en les institucions d'ensenyament superior hi ha més interès per preservar parcel·les d'influència i de centrar els debats en la forma, que no pas en fer un profund canvi de paradigma i tocar-ne el fons. Fa patir veure com qüestions com la visió sistèmica, l'aprenentatge crític, l'educació en valors, les habilitats comunicatives o l'adquisició de competències interdisciplinàries sembla que es quedaran un cop més al tinter dels temes sobre els que tothom està d'acord que s'abordin...però sobretot ara no! Allò urgent sempre passarà per davant d'allò important? Ens hauria de fer pensar que una nova oportunitat de canvi, profunda com la que es planteja ara, tardarà molts anys en tornar a arribar.
El paper de tots els actors socials Cal doncs que en aquesta profunda transformació el sistema universitari es reformi atenent a les demandes externes, i per tant cal que aquestes siguin expressades per tots els actors socials. A tall d'exemple, s'ha publicat recentment a la UPC l'estudi 'El repte dels valors per a l'enginyer del segle XXI'[2], que reivindica la necessitat d'humanitzar la tecnologia i tenir en compte dimensions ètiques i socials que s'han anat deixant de banda en els darrers decennis davant la pressió de la saturació dels plans d'estudi. A través d'una sèrie d'entrevistes a persones reconegudes per la seva activitat en el món de l'enginyeria, es constata com des de fora del sistema universitari són les primeres a demanar aquesta transformació. A la vegada, són els propis estudiants, enquestats per a l'estudi, que manifesten que ho esperen quan entren a la Universitat. Si tant els estudiants com -per fi!- els qui els contractaran ho desitgen, seguirem fent oïdes sordes des de dins argumentant que el currículum està saturat?
En anglès un subtil canvi de mots ho expressa bé: 'do the things righ', o 'do the right things' (fer les coses bé o fer les coses que cal fer). Ens limitem a debatre com fer millor el que sempre hem fet?, o ens atrevim a anar a l'arrel i repensar què hem de fer? Ens atrevim per fi a catalogar el vitrall de Terrassa com a peça de museu?
[1] Orr, D. (1992). Ecological Literacy: Education and Transition to a Postmodern World. Abany: State University of New York Press. [2] http://www.catedravmo.org/