"Bugs are back!" ("les xinxes han tornat!"). Es pot llegir al metro de Nova York, en anuncis que expliquen la manera de combatre aquests insectes. Es veu que als hotels del Canadà i dels Estats Units és cada vegada menys excepcional trobar-hi xinxes. Hi ha una colla de registres a internet que fan referència al fenomen (que comença d'afectar també Europa, per cert).
En una farmàcia de la Vuitena Avinguda, a tocar de Times Square, m'ho confirmen: hi ha xinxes en una gran hotel immediat. Jo també ho confirmo: les hi he vistes i m'hi han picat. Xinxes a la capital del món, a quatre passes de Wall Street, publicitades al metro perquè quedi clar que la cosa va de veres... Fa pensar.
Les xinxes són hemípters, insectes que s'alimenten xuclant fluids, generalment saba (pugons, cigales, etc.), però també sang. La xinxa comuna o dels llits (Cimex lectularius) és hematòfaga, és clar. Pot parasitar mamífers i ocells diversos, però té una flaca pels humans. De dies, s'amaga a les costures dels matalassos, a les escletxes dels mobles o al gruix de les moquetes, prop de les capçaleres; de nits, guiada per la temperatura de la persona adormida i el diòxid de carboni que exhala, surt del seu amagatall i va de dret a l'esquena i als braços.
Pica indolorament i de pressa, sense despertar la víctima, i no transmet cap malaltia, però la seva saliva anticoagulant produeix una reacció al·lèrgica que es tradueix en petits eritemes que provoquen una intensa coïssor en les hores o dies següents. La persona picada per les xinxes sol caure en un estat d'ansietat molt desagradable, en part pel desfici de la picor, en part pel temor de tornar a ser picada per un enemic que no es deixa veure.
DDT
Tot això era de coneixement general dècades enrere, perquè les xinxes també eren de difusió generalitzada. Però ara, als països occidentals, poques persones han passat per l'experiència de ser picades per les xinxes. Tothom sap que "xinxar" és molestar insidiosament, però ben pocs han sofert una xinxa en carn pròpia. De fet, es creia que les xinxes havien estat eradicades. No és així.
L'èxit en la seva aparent desaparició definitiva es va deure al DDT. El DDT (diclor-difenil-tricloretà) és el pare dels insecticides moderns, bé que precedit pel famosíssim Flit, un insecticida suau a base de piretrines, molt popular a mitjan segle passat (tothom que tingui més de cinquanta anys recordarà les manxes amb què es "flitaven" les cases per a desfer-se dels mosquits). El DDT liquidà la majoria d'insectes molestos o perjudicials per als humans, però va ser prohibit l'any 1972 a causa dels seus efectes ambientalment nocius i també, probablement, cancerígens.
Sembla que cap dels innombrables productes insecticides apareguts posteriorment és tan implacable com el DDT. Per això les poblacions residuals de xinxes -i d'altres insectes indesitjables, com el mosquit de la malària- s'estan recuperant. La natura té molts recursos. Caldrà revisar conceptes i reformular pràctiques en aquest segle XXI, si es vol preservar l'ambient i la salut sense haver de conviure amb xinxes o altres noses encara pitjors. Potser caldrà tornar controladament al DDT o a algun derivat menys problemàtic. Sostenibilitat, a més d'eficiència, internalització i equitat, és cintura davant d'aquesta mena de fenòmens. Em sembla.
*Article publicat a El Periódico de Catalunya
