ADU és el nom d’una revolució silenciosa que estan experimentant els Estats Units i que cada dia es va estenent a més ciutats d’aquest país. ADU és un acrònim que significa Accessory Dwelling Unit, és a dir, unitat d’habitatge addicional (també es podria traduir per secundari). Es tracta d’una petita construcció totalment equipada per viure-hi i que té la característica de situar-se dintre d’una propietat.
Les tipologies són diverses. De vegades el propietari-promotor crea un ADU reconvertint un garatge; altres el situa adossat a una paret; i si l’espai és suficient, també el pot bastir separat de la casa. Sigui com sigui, la idea fonamental és que l’ADU no es tracta d’una extensió de la llar principal, sinó d’un altre habitatge completament independent. S’estima que el seu nombre és ja superior als 13 milions i va creixent. Per fer-se una idea de la progressió, només a la ciutat de Portland (Oregon) a principis de segle n’hi havia 24 i el 2016 es va superar la barrera dels 600, segons dades de BuildinganADU.com.
Les extensions arquitectòniques de les edificacions solen tenir mala fama a casa nostra i a bona part del planeta. A Barcelona sense anar més lluny s’associen a les destrosses estètiques fetes als anys 60 i 70 a les parts altes d’edificis nobles de l’Eixample. Al món que solem anomenar en vies de desenvolupament les construccions que gairebé emergeixen orgànicament d’altres s’identifiquen amb l’infrahabitatge típic de les metròpolis superpoblades, on la qualitat és ínfima i els serveis precaris o inexistents.
Però, com en tantes coses de la vida, el més important no és el què sinó el com. A la nostra capital, per exemple, iniciatives com La casa por el tejado han demostrat que és possible coronar un edifici amb una construcció addicional d’una manera elegant i sostenible. Ampliar una edificació, ja sigui una casa o un immoble sencer, no suposa a priori cap element negatiu. Més aviat al contrari, d’entrada l’impacte ambiental de construir en un indret on s’ha bastit prèviament és més reduït que el de fer-ho en un de nou.
Tornant als ADU, cal pensar que el seu èxit no és casual. Després de dècades i dècades d’expansió territorial, els habitants de les ciutats nord-americanes han comprovat que aquesta dinàmica no es pot mantenir indefinidament, pels costos de l’energia i per pura funcionalitat: el commuting té uns límits de distància i de temps. No es pot anar a viure cada vegada més lluny del centre.
Un altre factor és que no tothom té accés a la propietat immobiliària davant de l’evolució dels preus de l’habitatge. D’altra banda, les classes mitjanes s’estan reduint i necessiten augmentar els seus ingressos. En aquest sentit, els suburbs on viuen milions i milions de nord-americans permeten, per les seves característiques, aixecar construccions no gaire cares dins les propietats, per les quals es pot demanar un lloguer moderat i per tant accessible per a moltes persones que tindrien dificultats per pagar un habitatge convencional. Hi ha una altra dada important: les llars dels anys 40 i 50 es feien per famílies de 4, 5 o més persones. Ara, la mitjana d’ocupació se situa en 2,6 persones.
Tot plegat explicaria l’emergència d’aquest fenomen que té un encara un potencial de futur enorme, pensant sobretot en l’envelliment de la població i en la possibilitat de facilitar a les persones grans una oportunitat per estar a prop de la seva família quan ja no es puguin valdre per elles mateixes, conservant al mateix temps una certa independència. No serà casualitat que un dels noms col·loquials que reben els ADU sigui granny flats (pisos de iaies). També es podria pensar en aquests habitatges en relació amb els més joves, com un pas intermedi abans de marxar de casa. Queden altres possibilitats per explorar.
Naturalment aquesta fórmula només és viable en una tipologia urbana molt concreta: la urbanització extensa. Aquesta tipologia aquí no té la dimensió que als EUA, però ha adquirit certa importància a les zones metropolitanes de Barcelona i Tarragona. El seu creixement ha estat criticat de forma justa perquè ha comportat algunes disfuncions que, amb el potencial dels ADU desenvolupat, podrien ser compensades en part. Teòricament, si s’apliqués a gran escala, podria alleujar les mancances cròniques que tenen alguns municipis en habitatge social, i funcionar fins i tot com a habitatge d’emergència. Igualment, jugaria a favor d’un aspecte que la urbanització extensa ha negligit completament: la mixticitat social.
A Catalunya, aquesta perspectiva és una hipòtesi. Als EUA, on és una realitat, es poden percebre totes les variables del context i una d’elles és la legislativa. Les regulacions i ordenances municipals tenen un paper central en promoure o dissuadir les persones de prendre la iniciativa. Algunes ciutats han adoptat una actitud proactiva i altres han estat més conservadores.
Una de les qüestions que entusiasma dels ADU, a banda del fet que algunes realitzacions són arquitectònicament brillants, és que expressen la innovació social en estat pur, amb molt de sentit comú.
