Assilvestrades

Alguns dels molts indrets on s’estan aplicant aquests plantejaments de verd urbà els trobem a la regió metropolitana. És el cas de: el Parc de la Guineueta, els jardins del Mercat del Ninot o la Plaça de les Glòries, entre d’altres, a Barcelona; l’Avinguda Llobregat o el Parc del Canal de la Infanta a Cornellà de Llobregat (ciutat que ha estat guardonada amb el premi European Green Leaf 2019 per les seves pràctiques de sostenibilitat); el Parc de Can Solei i de Ca l’Arnús a Badalona; el Parc de la Bastida a Santa Coloma de Gramenet; el Parc Nord a Sabadell; i un llarg etcètera. De fet, es tracta d’una manera de concebre el verd que s’estén arreu, amb exemples a Madrid o València, com també podem trobar casos amb similituds a punts tan allunyats del globus com Tokyo o Vancouver.

Parc Nord de Sabadell. Els marges del parc sense segar permeten un increment de la diversitat d’herbàcies Foto: Clara Montaner.

Hotel d’insectes al Parc de Can Solei i de Ca l’Arnús a Badalona envoltat de plantes amb flors mel·líferes per potenciar la biodiversitat d’insectes pol·linitzadors. Foto: Clara Montaner.

Verd del complex Roppongi Hills a Tokyo, amb una destacable diversitat d’espècies i d’estrats vegetals. Foto: Clara Montaner.

Però, anem a pams. Quins canvis en concret incorpora aquest nou model de verd? Quin interès presenta l’afavoriment de la biodiversitat i de la funcionalitat ecològica? I com es beneficia la ciutadania de tot això?

El plantejament ecològic del verd urbà: naturalitzar espais

Tradicionalment, els espais verds urbans i l’arbrat viari s’han configurat amb unes poques espècies, fortament dependents d’un manteniment intensiu que els aportava des aigua a adobs i plaguicides, passant per unes podes dirigides a modelar formalment els vegetals. Es tractava d’un plantejament orientat a una funció decorativa del verd, en el qual molts cops es perseguia una percepció de postal, quasi invariable al llarg del temps. En aquests espais, la vegetació s’ha composat a partir d’elements aïllats, on les plantes establien poques relacions entre elles i amb d’altres grups biològics (fauna, fongs…). I és que les opcions d’establir-ne, així com les possibilitats d’autoregular els cicles biològics quedaven força limitades degut a la seva gestió intensiva, que invertia continuadament materials i energia en aquests espais.

En canvi, si ens fixem en un ecosistema al medi natural, en general, el composen un nombre destacable d’espècies: plantes, animals, fongs, bacteris… que s’interrelacionen de múltiples formes. Pensem, per exemple, en el cas d’un arbre de flor. L’arbre produeix l’oxigen que tantes espècies necessitem per respirar, fixa CO₂ i així produeix menjar per herbívors, és nínxol per a que hi visquin ocells, petits mamífers, insectes…. Alhora l’arbre depèn d’arbusts i herbes que protegeixen el sòl, de fongs i insectes xilòfags que descomponen la fusta morta i retornen minerals al sòl, de pol·linitzadors per a reproduir-se, etc. Per altra banda, són ecosistemes que canvien amb el temps, tot i que dins la recerca d’uns equilibris dinàmics que els permeten tancar els cicles naturals, regenerar-se enfront pertorbacions i així ser autosostenibles a llarg termini.

Parc de la Guineueta, Barcelona. Abans (imatge superior, foto: web Barcelona+Sostenible) presentava un enjardinat amb maneniment intensiu, baixa biodiversitat i escassa funcionalitat. Ara (imatge inferior, Foto: Clara Montaner) presenta un enjardinat ecològic, amb una alta diversitat d’herbàcies i funcionalitat (Foto: Clara Montaner)

El nou paradigma del verd incorpora moltes de les característiques dels ecosistemes al medi natural: elevada biodiversitat, evolució al llarg del temps, dinamisme dels cicles del carboni, dels nutrients, de l’aigua… i una alta autosostenibilitat. És per això que les solucions aplicades des d’aquesta perspectiva s’anomenen Solucions basades en la natura. En definitiva, es tracta d’abordar un model de verd urbà que des dels projectes i la gestió comprengui i afavoreixi el propi funcionament dels ecosistemes i l’apliqui en favor d’assolir uns espais més sans, resilients i amables per a la gent.

Cal puntualitzar que un espai verd urbà presenta diferències amb un ecosistema a la natura, ja que ha estat concebut per acollir un ús públic i, per tant, ha d’integrar i tolerar una considerable freqüentació antròpica. A més, sabem que les ciutats pateixen importants disfuncions ambientals: contaminació atmosfèrica, presència de deixalles, etc. Degut a això, difícilment el verd urbà pugui arribar a ser 100% autònom i autosostenible, de manera que també amb l’enfoc ecològic cal tenir en compte l’interès d’efectuar-hi un cert manteniment.

Menys químics, més biodiversitat i més funcions ecològiques

La tendència cap a una gestió ecològica està fortament lligada amb l’erradicació de l’ús dels herbicides. El més emprat, el glifosat, és un conegut disruptor endocrí per a les persones i d’altres organismes i probablement també cancerigen. A Catalunya són prop de 200 els ajuntaments que ja han abandonat el seu ús: Vilanova i la Geltrú va ser un dels pioners al 2013, Badalona ho va fer al 2015, Tarragona al 2016, Barcelona al 2017, Lleida al 2018… De fet, el futur d’aquest herbicida és incert, doncs el Parlament europeu vol que quedi prohibit a partir de 2022.

Però, què implica deixar d’aplicar aquest químic? L’efecte més evident és l’aparició d’herbes espontànies. Algunes d’elles, com la dent de lleó, aporten flors al llarg de bona part de l’any, d’altres poden resultar menys atractives, però, més enllà de la seva component estètica, la funcionalitat ecològica en aquell espai canvia. Tot i que aquestes herbes es poden extreure per mitjans mecànics o bé limitar-ne l’aparició a partir de mètodes com els triturats de restes de poda, pensem en un escocell que abans era erm i ara es troba vegetat: ara les plantes baixes emeten oxigen i capten CO₂, airegen el sòl i hi incorpora matèria orgànica, infiltren més aigua al sòl i al subsol, etc. Alhora, descartant aquests químics evitem emissions de gasos d’efecte hivernacle derivats de la seva producció i ús. Es tracta, doncs, de beneficis per a la salut dels ecosistemes que se sumen al propi fet de deixar d’exposar-nos a un producte nociu.

Escocells biodiversos a l’avinguda Icària de Barcelona. Foto: Clara Montaner

Cal una menció especial a una protagonista d’aquest enfoc ecològic: la biodiversitat, amb un rol clau per vàries raons. D’un costat, diferents espècies vegetals poden desenvolupar funcions ecològiques complementàries: unes generen nous espais d’ombra, altres introdueixen nitrogen al sòl, altres atreuen insectes… A Barcelona s’està monitoritzant el paper d’alguns insectes, tals com marietes o xinxes verdes, en el control de plagues, per exemple de pugons, i s’ha trobat una clara relació entre la presència d’aquests predadors als escocells plantats i la disminució de les plagues als arbres (Irati, Hidrobiology, Ajuntament de Barcelona, 2018).

A més, una major varietat d’espècies confereix resiliència a l’ecosistema (sempre, és clar, que es tracti d’espècies adequades a les condicions bioclimàtiques i edàfiques, i que no presentin un comportament expansiu o invasor). Per exemple, davant una malaltia, tindrem menys probabilitats que aquesta s’estengui per tot el verd com més diversitat d’espècies tinguem, ja que la sensibilitat a cada malaltia varia molt entre espècies. Així, es pot evitar que bona part de la vegetació urbana emmalalteixi fàcilment, com ha succeït a Barcelona amb el contagi del fong oïdi a través dels plàtans d’ombra, que predominaven a l’arbrat viari. Ara les espècies plantades a la metròpoli es van diversificant seguint el Pla director de l’arbrat de Barcelona 2017 – 2037, el Pla del Verd i de la Biodiversitat de Barcelona 2020 i el Pla de millora de la biodiversitat a nivell de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, juntament amb altres actuacions relacionades.

Brots de plàtan d’ombra infectats amb el fong oïdi. Foto: Clara Montaner

Serveis ecosistèmics i beneficis per a la població

Tal i com plantejàvem inicialment: llavors, com es beneficia la ciutadania de naturalitzar el verd urbà? Doncs hi tenim molt a guanyar en qualitat de vida. En base al concepte de serveis ecosistèmics (Constanza et al., 1997; Millenium Ecosystem Assessment, 2005), definits com el conjunt de beneficis que les persones obtenim de les funcions dels ecosistemes –tals com la formació del sòl; el manteniment de la biodiversitat; la regulació dels cicles del carboni, dels nutrients, de l’aigua; el proveïment d’aliments; espais per al lleure, etc.–, el plantejament ecològic del verd urbà resulta ben coherent.

La llista de beneficis que obtenim les persones del canvi de model és llarga, però destaquen:

• Augment de l’absorció de CO₂. Davant el canvi climàtic necessitem reduir emissions i, alhora, augmentar el potencial d’absorció de CO₂ de la vegetació. Així, és clau incrementar la superfície de verd urbà (per ejemple, el Pla Clima estableix la fita d’augmentar 1,6 km² de verd a Barcelona pel 2030), com també configurar aquests espais per tal que maximitzin la fixació de CO₂ en la fotosíntesi. Hàbitats amb més estrats de vegetació, més diversitat florística i millor estat de salut fixen més carboni que els enjardinats intensius.
• Millora de la qualitat de l’aire. La vegetació, a més de fixar CO₂, a les urbs desenvolupa l’inestimable paper d’interceptar partícules suspeses a l’aire i gasos nocius per la nostra salut. Copes d’arbre ben desenvolupades i més nivells de vegetació baixa contribueixen notablement a aquesta funció.
• Confort tèrmic. A les ciutats patim l’anomenat efecte illa de calor, que consisteix en un increment de les temperatures a causa de la prevalença de materials que retenen la calor (ciment, asfalt…). El verd, tant perquè ofereix llocs d’ombra com, sobretot, gràcies al procés d’evapotranspiració pal·lia aquest desajust –en llocs arbrats la temperatura a la superfície del paviment pot baixar dels 6 als 14ºC en un dia d’estiu (Ramón Folch; CREAF, 1996)–, on major pot ser el servei amb ecosistemes més complexos.
• Millora de la infiltració de l’aigua. D’una banda, augmentar els sòls permeables comporta major infiltració d’aigües i recàrrega dels aqüífers, tan útils per a usos humans. Això alhora disminueix el risc d’inundació i redueix el volum d’aigua a gestionar pel clavegueram i a depurar posteriorment. La infiltració es veu molt afavorida gràcies a la presència de vegetació, què introdueix aigua al sòl per la capil·laritat de les seves arrels.
• Més biodiversitat i menys plagues. Des de fa dècades estem fomentant amb la nostra manera de fer ciutat unes poques espècies que comparteixen amb nosaltres el gust pel ciment i la tolerància a la brutícia. És el cas del colom, espècie pròpia de roquissars i penya-segats, que es troba ben cofoi amb immenses àrees que reprodueixen les condicions del seu hàbitat preferit. Per contra, si diversifiquem les condicions a la ciutat, generem nous ambients i oportunitats per a més espècies, afavorint l’autoregulació de les poblacions i nous serveis per a les persones. Per exemple, pensem en el rol d’ocells insectívors i rat-penats en la depredació de mosquits. Actualment s’incentiven amb 300 caixes niu per a ocells insectívors i 80 per a rat-penats repartides per la Xarxa de Parcs Metropolitans i se’n preveu instal·lar més en els propers mesos.
• Benestar psicològic. La presència de verd també ens cuida la salut psicològica. Hi ha una llarguíssima llista d’estudis científics que ho constaten des de fa dècades, on els efectes positius van des de minvar la fatiga mental (Kaplan&Kaplan 1989; Ulrich, 1976, 1984), millorar els estats d’ànim (Hull, 1992), a accelerar la recuperació en períodes de convalescència (Dunnett, Qasim – HortTechnology, 2000).

Instal·lació de caixes niu per a ratpenats al centre d’educació ambiental Ecometropoli de Santa Coloma de Gramenet. Foto: Clara Montaner.

Bé, doncs no són pocs els avantatges que obtenim de disposar d’espais verds altament funcionals. I encara en podríem comentar més, com l’apaivagament del soroll o l’estalvi de recursos (adobs, pesticides, aigua) que implica tant un estalvi econòmic com beneficis ambientals. A més, proporcionem més salut i esperança de vida a les plantes, per exemple evitant podes contínues, causants d’estrès i de ferides que sovint s’infecten per fongs, de manera que assolim més durabilitat del verd.

Llavors, hauríem de deixar de podar els xiprers del Laberint d’Horta o d’espais similars? Els jardins històrics presenten uns valors culturals que també té interès preservar. De ben segur que s’hi poden introduir petits ajustos que atansin aquests espais a un funcionament menys intensiu i més ecològic, però el seu tractament pot ser diferent al dels espais verds contemporanis.

De fet, cal tenir en compte que cada indret s’hauria de planificar i gestionar d’acord als serveis ecosistèmics que més calgui potenciar. Així, en el cas de l’arbrat de carrers amb trànsit, on cal promoure el seu paper en la neteja de contaminants atmosfèrics i en l’esmorteïment del soroll, resulta positiu permetre un elevat desenvolupament de les copes, junt amb incloure espècies de fulla perenne que ofereixin aquests serveis al llarg de tot l’any. Per exemple, a l’avinguda Diagonal de Barcelona, s’intercala l’alzina de fulla perenne amb plàtans d’ombra que són caducs, però les perennes s’absenten a moltes altres vies de primer ordre de la ciutat, tals com el carrer Aragó o la Gran Via.

A escala territorial, també es poden potenciar els serveis ecosistèmics i la biodiversitat. Parlem d’infraestructura verda per referir-nos a la xarxa d’espais naturals i seminaturals planificada i gestionada per oferir una àmplia gamma de serveis ecosistèmics (Comissió Europea, 2013). A nivell metropolità aquests serveis han estat caracteritzats al treball Serveis ambientals de la infraestructura verda (AMB, BR i CREAF, 2014).

Difusió i sensibilització

Un canvi d’enfoc com el descrit requereix un exercici comunicatiu associat important. Portem molts anys veient enjardinats d’un determinat estil, de manera que el nou plantejament pot semblar estrany o, pitjor, sense fonament, o, encara pitjor, concebut d’esquena a les persones. Per contra, lluny de tot això, es tracta d’un plantejament basat en uns principis ecològics sòlids, destinat de forma directa a millorar la qualitat de vida de la ciutadania.

Des de vàries administracions, s’estan desenvolupant actuacions en aquest sentit. A nivell de l’Àrea Metropolitana de Barcelona és ben interessant l’acció pedagògica de les Jugateques ambientals repartides per diversos municipis que a través del joc i l’experimentació mostren els valors dels parcs i platges metropolitans, com també els Cicles d’activitats als parcs, platges i rius metropolitans inclouen una àmplia oferta d’activitats sobre el rol de la biodiversitat.

A Barcelona destaca en pro d’aquest coneixement de la biodiversitat urbana l’oferta d’activitats de les Aules ambientals, serveis d’educació i informació ambiental, situats als centres cívics de diferents barris o, de cara a les escoles, el programa educatiu de la Fàbrica del sòl Com funciona Barcelona? que tracta 7 eixos de sostenibilitat urbana, un dels quals és el de “ciutat més verda”. Actualment, també es pot visitar l’exposició itinerant de l’Ajuntament de Barcelona Mirades del verd, que des del desembre es desplaça per diversos parcs de la ciutat, divulgant com ha estat l’evolució dels parcs i jardins a Barcelona (fins al 12 de març es troba al Parc de la Barceloneta).

Exposició itinerant de l’Ajuntament de Barcelona Mirades del verd. Foto: Clara Montaner

A més de la sensibilització ciutadana, és essencial fer partícips d’aquest nou paradigma a les persones que treballen tant en projectes d’espai públic i verd urbà com en la seva gestió, ja sigui a les administracions o des d’empreses o entitats. És especialment clau la formació de jardiners i jardineres que, en última instància, s’han d’encarregar de posar en pràctica les metodologies descrites. En aquest sentit, experiències com el Cicle de seminaris tècnics de promoció de la biodiversitat urbana des del verd urbà, del 2018, coordinat per la Xarxa de Ciutats i Pobles cap a la Sostenibilitat (i coorganitzat per la Diputació de Barcelona, l’Àrea Metropolitana de Barcelona i l’Ajuntament de Barcelona) són cabdals per compartir i millorar els coneixements de les administracions i estendre bones pràctiques en la matèria.

En definitiva, fer ciutat sense considerar el funcionament dels ecosistemes genera una sèrie de problemàtiques i impactes que de cara al futur ja no podem assumir: consum insostenible de patrimoni natural, pèrdua de biodiversitat, contaminació de l’aire, l’aigua i els sòls… En aquest marc, anar cap a unes ciutats més biodiverses i ecològiques és una peça clau per assolir el repte ineludible de la sostenibilitat de la nostra existència. Un repte que guanya pes en el balanç de la sostenibilitat planetària si tenim en compte que les urbs continuen encara creixent en superfície i habitants. És una bona oportunitat per a convidar a viure amb nosaltres altres espècies a les quals fins ara hem anat arraconant i aprendre a conviure a la recerca del benefici mutu.

Aquest reportatge ha estat publicat per Clara Montaner Augé. Ambientòloga , al bloc Calaix Ambiental