La crisi del coronavirus posa d´actualitat plantejaments com els de la “vida senzilla”, el “bon viure” o la ”slow life”, que fa dècades que proposen models d'èxit i qualitat de vida alternatius al consumisme. Toni Lodeiro analitza què ens passa quan la vida frenètica s'atura i tenim la possibilitat de mirar cap a dintre, quins canvis personals i globals poden esdevenir després d'un periode de reflexió sobre la nostra vida i el món que volem.
La COVID-19 porta setmanes posant les nostres vides cap per avall, .... Quan les crisis exploten, normalment ho fan descobrint les nostres febleses, i oferint també oportunitats per fer créixer la nostra resiliència. O sigui, permetent-nos desenvolupar noves formes de prevenir i afrontar les dificultats pròpies de la nostra existència, personal i col·lectiva.
Fa unes setmanes vaig publicar un article sobre l'actual crisi sociosanitària. En ell reflexionava sobre les fragilitats que aquesta crisi posa de manifest, com l´excés de turisme o la contaminació atmosfèrica, que han contribuït a augmentar l´extensió i la letalitat de la pandèmia (el turisme a la seva difusió i la mala qualitat de l'aire a la seva difusió i gravetat).
Reflexionava també sobre les possibilitats que la nova situació ens ofereix. Dos exemples encoratjadors recents són l'aposta de diverses ciutats europees per tancar carrils als vehicles privats per augmentar l'espai per a vianants i ciclistes, i el pla d´impuls a la bicicleta proposat per la ministra Teresa Ribera.
Avui vull donar-li voltes a un assumpte que el nou coronavirus també destapa, i que ens toca de manera més íntima. Em refereixo a la velocitat del nostre dia a dia, i a la nostra relació amb la soledat i la lentitud.
Moltes persones ens hem vist privades durant les darreres setmanes de bona part de les nostres activitats, desplaçaments i relacions personals habituals. El que ens ha donat l'oportunitat de trobar-nos, com poques vegades abans, amb nosaltres mateixes. Cosa no massa habitual en una època caracteritzada per la velocitat i l'excés de estímuls.
Respostes a la pregunta “Què et produeix la crisi de la Covid-19?” en una enquesta online en La Vanguardia durant el mes de abril
Un “recés espiritual” forçós
El distanciament físic ens enfronta a un “recés forçós”. Que, en molts casos, com explicava Pepe Mújica a Jordi Évole, ens empenta a preguntes sobre el sentit de la nostra existència: a què estic dedicant la meva vida i el meu temps? a allò que realment m'agrada i em sembla important? Jorge Alemán feia també una recomanable anàlisi en una línia semblant.
De fet “quarantena” és un terme fet servir tant per a l'aïllament per motius sanitaris com per als retirs voluntaris que busquen la “purificació espiritual”. L'origen del terme sembla degut als 40 dies que Jesucrist va passar al desert cercant la seva transformació a través de la soledat i el silenci.
Els objectius d´un “recés espiritual” poden ser diversos però, en general, aquestes boniques paraules de Josefina Aldecoa resumeixen l´essència del que les persones busquem quan ens permetem -o quan la vida ens “obliga” a- fer una parada en el camí:
“No hay que tener miedo al cambio, sino buscarlo. Porque cambiar es detenerse en el camino y subirse a un alto para ver lo que va siendo nuestra vida, en qué se parece a lo que nos gustaría que fuese”
Que la nostra vida es sembli als nostres valors
Les paraules d'Aldecoa coincideixen amb força exactitud amb un objectiu central del consum conscient: apropar la nostra vida, la nostra pràctica quotidiana, als nostres valors i objectius vitals. Canviar la nostra manera de consumir seria, doncs, un fet alliberador i una font de satisfacció, en la mesura que una major coherència entre els nostres valors i la nostra quotidianitat ens fa sentir, en general, més realitzades (sempre que no intentem portar la coherència a un extrem).
Però tinc la sensació que els agents que promovem el consum conscient, la sostenibilitat o l'economia social sovint ens centrem sobretot en el seu paper com a eina de "compromís social i ambiental", més que en la seva potencialitat com a proposta d'acostar-nos a vides més "lleugeres" i connectades amb els nostres desitjos i anhels profunds.
Campanya “Consume como piensas” d´IDEAS (2017)
Pot semblar que sentim certa desconfiança sobre el que pot passar si donem ales als nostres desitjos. Ens portaran els nostres anhels a pràctiques insostenibles com voler tenir un cotxe esportiu o una piscina climatitzada privada, o a viatjar sense descans al voltant del món mitjançant constants viatges en avió?
I no és estrany que sentim aquesta desconfiança, perquè si alguna cosa fa bé el model consumista és generar desitjos. El capitalisme és sexy. És un sistema extraordinàriament bo prometent-nos -i sovint, aconseguint- vides, o trossets de vida, atractius i seductors. No sents plaer quan estrenes un Iphone? I si alguna cosa és capaç de generar agregació de voluntats socials -i electorals- és la il·lusió per, simplement, viure millor.
Existeixen propostes de qualitat de vida alternatives al consumisme?
Com explicava en el meu article sobre el "dia sense compres", les propostes alternatives pequem massa sovint de fer propostes "a la contra", massa moralistes, poc suggeridores... Plantejaments que, excepte per a minories altament sensibilitzades, no són massa atraients. Què podem fer doncs per millorar les nostres vides i atreure cap a les nostres propostes a sectors menys receptius?
En aquesta línia, em van semblar una evolució lemes com "En nadal, allibera't del consumisme" utilitzat en una campanya nadalenca de consum responsable a Manresa fa més d'una dècada, o el "Menys per a viure millor" del "any del decreixement amb equitat" (2009) d'Ecologistes en Acció.
“En nadal, allibera´t del consumisme”. Imatge de Oriol Martí Colom i Lema de Ecologistes en Acció per al “any del decreixement amb equitat” (2009)
Encara que, si analitzem aquests missatges amb més deteniment, són campanyes que, tot i que avancen cap a un model diferent (l'alliberament, el viure millor), segueixen partint d'una oposició i del marc ( "consumisme", carro de la compra, "menys" -consum-) al que pretenen presentar una alternativa.
Vida senzilla, vida lenta… bon viure!
Però també hi ha propostes que plantegen, de manera netament positiva, models d'èxit, felicitat i qualitat de vida sostenibles. Coneguem-les:
- El “bon viure” (Sumak Kawsay en llengua quítxua) és una proposta política, cultural i social desenvolupada principalment a l'Equador i Bolívia en l'última dècada del segle XX, com a paradigma alternatiu al desenvolupament capitalista. Està inspirada en tradicions, termes i propostes de diversos pobles indígenes, que al·ludeixen a "vides en plenitud" sustentades en valors ètics. S'ha incorporat a les constitucions de l'Equador (2008) i Bolívia (2009).
-
La vida senzilla, vida simple, simplicitat voluntària o downshifting és un estil de vida influenciat per motivacions espirituals, de salut, ecologistes o de justícia social. També és conegut mitjançant altres denominacions com vida modesta o minimalisme. Es caracteritza per prioritzar el valor de la realització, les relacions personals i el temps lliure a l´acumulació de calés o bens materials.
Ha estat practicat i promogut en els darrers 4.000 anys per diversos grups i tradicions religioses i espirituals (hindús, abrahàmiques, budistes, cristianes, mahometanes ...), així com per teories filosòfiques (epicureisme, estoïcisme).
Com expressions o tendències de les últimes dècades podem citar la “tornada al camp”, el moviment d´ecoviles, les cases petites o Tiny House, el rebuig del treball assalariat (un dels tòtems de la nostra cultura) o el downshifting (“reducció de marxa”).
Carlos Fresneda explicava en el seu assaig "La vida simple" (1998) que es calculava que als Estats Units, país de la fast food i la fast life, 20 milions de "downshifters" havien deixat els seus llocs de treball "ben establerts" a la recerca de temps per cuidar-se i tenir cura de la gent que estimen, tenir més temps per fer el que els agrada i viure més a prop de la natura.
Parlant de downshifting i de crítica a la feina assalariada com a centre de la nostra existència, l'actual crisi ha provocat una revifada a nivell global del debat sobre la necessitat d'una renda bàsica universal, o si més no d'una renda mínima -defensada fins i tot des de posicions liberals. Debat que sens dubte s'accentuarà en els propers anys de la mà de la progressiva substitució de mà d'obra humana causa de l'extensió de la robòtica.
- El moviment lent és una tendència cultural que té per expressió més coneguda la slow food o menjar lent. El terme es va encunyar el 1986 a Itàlia en una protesta per l'obertura d'un McDonalds a la Piazza di Spagna de Roma. Slow Food neix oficialment al 1989 com a moviment internacional. El moviment compta amb altres expressions com les Cittaslow o ciutats lentes, xarxa fundada el 1999 que compta més de 100 municipis adherits a Alemanya, Gran Bretanya, Holanda, Noruega o Espanya.
Conclusions
No és estrany que la nostra velocitat i la nostra relació amb el temps siguin, sovint, hàbits més difícils de transformar que altres pràctiques de consum, en els quals l'alternativa sostenibilista és menys exigent quant a la seva exigència de reduir la nostra marxa.
De fet també en els entorns vinculats a la sostenibilitat o l'economia social trobem sovint maneres de fer i ritmes de vida amb altes dosis d'estrès i productivisme.
Les causes d'aquesta dificultat són múltiples. Factors materials com la precarietat econòmica i laboral o els preus de l'habitatge juguen un gran paper en moltes ocasions. Però trobo que no són els únics elements a tenir en compte.
Pel que fa a les nostres motivacions íntimes, crec que, en moltes ocasions, una d'elles és que l'alta velocitat dels nostres ritmes de vida ens permet no haver d'enfrontar-nos a la por que ens produeix mirar cap al nostre interior. Potser perquè no som conscients de que, si ens atrevim a aixecar les nostres catifes i a escombrar el que s'ha acumulat sota, els monstres solen convertir-se en tresors. Perquè -com ens ensenyen la majoria de tradicions filosòfiques, religioses i espirituals de tots els temps-, si aconseguim fer-nos amics de la solitud i el recolliment podem acostar-nos a nivells de goig i pau interior difícilment assolibles a major velocitat. Però els ritmes i estímuls actuals no ajuden.
Per això aquesta aturada forçosa és una oportunitat per acostar-nos a la "vida lenta", la simplicitat ... Propostes que, tot i ser ingredients essencials en la recepta del consum conscient i la sostenibilitat, sovint no tenim tan presents en el nostre dia a dia.
La bona notícia és que el debat sobre formes de vida més senzilles s'està estenent gràcies a l'actual crisi. No és estrany en les últimes setmanes trobar articles i reflexions en aquest sentit en grans mitjans de comunicació, e inclús en la veu de sociòlegs i analistes conservadors com Narciso Michavila.
