El plàstic és el problema? Demonitzant-lo, trobarem la solució?

Un canvi en les regles del joc

Avui dia, no consumir productes de plàstic d’un sol ús esdevé, pràcticament, una veritable gesta. Cada dia, si sortim de casa i consumim (per poc que sigui) segur que ens veiem obligats/des a adquirir algun producte acompanyat d’un envàs de plàstic. I tot i que ara només es parla del plàstic perquè ara mateix és el material estrella, un cop el prohibim serà substituït per d’altres que seguiran fallant en el mateix: es destinaran a productes d’un sol ús. Perquè aquest és un dels principals problemes amb el plàstic: el mal ús d’un material pràcticament indestructible. ‘El 90% dels articles de plàstic s’utilitzen només un cop i després es llencen’. Realment, ens podem permetre produir i consumir productes, o els seus envasos, que duren minuts o menys?

Per lluitar contra aquest mal ús podem fer molt en el nostre dia a dia, que depèn de nosaltres i de la nostra predisposició a canviar hàbits per mostrar que sí és possible reduir la quantitat de plàstic que llencem diàriament. Però aquesta acció individual no té sentit sense un suport normatiu que obligui als productors a posar en circulació productes amb una altra lògica que defugi el ‘un sol ús’ i que, sobretot, no siguin tòxics.

També calen solucions més globals que impliquin a tots els responsables en el cicle de vida dels productes: qui n’extreu els materials, qui els fabrica, qui els transporta, qui els posa a la venta i qui els reutiliza/recicla. Cal un responsabilitat compartida per tots els agents que intervenen en l’existència, ús i desaparició d’un producte. No pot ser que tot el pes recaigui sobre els consumidors que rebem productes excessivament plastificats i que tenim mala consciència quan veiem m³ d’aquest material acumulant-se a casa. No és només culpa nostra per optar per aquests productes, sinó que el sistema productiu actual no ens ho posa fàcil; de fet, les facilitats només les trobem per consumir ràpid i ‘plastificadament’. Perquè com sol passar: consumir productes contaminants i mal dissenyats és més fàcil i econòmic que consumir-ne les seves alternatives. Aquestes regles del joc també s’haurien de canviar, no?

Així doncs, més enllà del que podem fer nosaltres, la ciutadania, també hem de ser conscients d’on estan els límits i les responsabilitats de cadascun. Els consumidors no sempre tenim temps, ganes, coneixement o recursos per accedir a alternatives més slow (lentes) i menys mainstream (habituals). Per això, cal que els productors posin a l’abast de tothom alternatives que vagin més enllà dels materials i facilitin (possibilitin) la reutilització.

Un material flexible, lleuger, resistent i econòmic

Parlem del plàstic sense parar. Que és tòxic, que estrangula els animals marins, que omple les nostres platges... però per què aquest material és tan omnipresent a la nostra societat? Per entendre com superar aquest problema cal conèixer un material que abans de ser demonitzat va ser la solució a molts dels reptes del disseny d’una societat canviant, accelerada i exigent.

El plàstic és un polímer d’alt pes molecular que habitualment es sintetitza a partir de derivats químics del petroli (petroquímics), tot i que també n’existeixen, tot i que en menor grau, plàstics derivats de fonts renovables com és el cas de l’àcid polilàctid (PLA), o el midó o fins i tot bactèries. Però, el plàstic que més coneixem i que es troba present en molts objectes de la nostra vida quotidiana és el primer, el provinent del petroli.

El seu nom respon a una de les seves principals característiques: la plasticitat, és a dir, la capacitat de deformar-se sense arribar a trencar-se. La seva mal·leabilitat, lleugeresa i resistència mecànica, a més de la seva fàcil i econòmica fabricació, li permet donar forma a objectes diversos amb múltiples possibles usos. De fet, quan pensem en l’aplicació del plàstic cal anar més enllà del packaging (clarament l’ús que més plàstic consumeix, com mostra la següent figura) o de l’envàs alimentari, i reconèixer-lo també en adhesius, pintures, circuits integrats, carcasses d’ordinadors, condensadors, material electrònic en sectors com la construcció, l’edificació, la mobilitat o l’atenció sanitària.  Estan arreu tot i que no en siguem conscients.  

Font: Plastic Atlas 2019

Per tant, el plàstic, present a les nostres vides de manera massiva des de mitjans del segle XX, ha permès millorar la usabilitat de molts objectes i adaptar-los a les nostres necessitats. Fins aquí, tot bé. El problema és quan la durabilitat i mal·leabililtat d’aquest material enlloc de donar forma a productes molt durables i útils, està generant una nova generació de productes d’un sol ús (normalment, envasos d’altres productes) que usem molt poc (no perquè el material no funcioni sinó perquè la seva finalitat com a producte ha finalitzat, contenir un altre) però que perduren molt (de mitjana, una bossa de plàstic triga uns 150 anys en degradar-se). Això vol dir que molts altres usos del plàstic no tenen durabilitats tan baixes i per tant, el seu impacte és menor (com mostra la següent figura).

Font: Plastic Atlas 2019

Mites sobre el plàstic

No, el plàstic no és tòxic

Pel que fa a la seva afectació a la nostra salut, se n’ha parlat molt: tant de manera directa (ingesta per contacte dels aliments amb el plàstic) com indirecta (en ingerir animals que els han acumulat); però, el plàstic és tòxic o no? Com a material, tal qual, el plàstic no és tòxic però sí que ho són tots aquells additius que l’acompanyen per donar forma als productes finals més desitjables. Per tant, ‘el material no és el problema, sinó que ho és el mal ús que en fem i els additius que porta’. Aquest és el titular de l’entrevista que novaconca.cat va publicar el passat novembre del 2019. Aquesta conversa amb en Joan Carles Ronda, Catedràtic de Química Orgànica a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, permet entendre que, en realitat, els plàstics no són el problema ja que són insolubles (no poden entrar al nostre torrent sanguini), i per tant, molt segurs. Motiu pel qual són utilitzats en l’entorn hospitalari (xeringues, bosses de sang, etc.) El problema són els additius que porten alguns per millorar algunes de les seves qualitats. Aquests additius són els perillosos i són els que cal replantejar i canviar, tot i que de moment encara resulta massa car fer-ho. En aquest article s’aclareix que els additius no es troben únicament en els plàstics sinó també en d’altres materials, i que tot i que veiem els plàstics acumulars al medi durant molts anys, aquests additius els abandonen abans i passen al nostre medi (subsòl, aigües freàtiques, mar) molt més ràpid del que pensem.

Entenc que comunicar tota aquesta informació resulta difícil però com pot ser que ens arribi tanta informació homogènia sobre la seva acumulació al mar, per exemple, i no en tinguem ni idea (almenys, jo no n’havia sentit a parlar fins ara) que els seus additius (en estudi per ser millorats, però encara massa cars per ser aplicats com alternatives menys tòxiques) són els que més ens poden afectar a nivell de salut. Això no li treu responsabilitat al plàstic per la part que li toca, però no cal perdre de vista que no és l’únic dimoni al qual esquivar.
 

Sí, cada cop consumim més plàstic: tot i que el reciclem, s’acumula al medi

A tot el món, es compra 1 milió d'ampolles de plàstic per minut i 5 bilions de bosses plàstiques sol ús per any. En total, 50% de tot el plàstic produït està dissenyat perquè ho usem una vegada i ho llencem a les escombraries. El plàstic s'ha tornat gairebé omnipresent en el medi ambient, tant que els científics han suggerit que servirà com un indicador geològic de l'era de l'Antropocè.

Els investigadors estimen que s'han fabricat més de 8,3 mil milions de tones de plàstic des de principis de la dècada de 1950. Al voltant de 60% d'aquest plàstic ha acabat en un abocador o en el medi ambient. Estem veient altres tendències preocupants. Des de la dècada de 1950, la taxa de producció de plàstic ha crescut més ràpid que la de qualsevol altre material. També hi ha una tendència creixent preferent a elaborar plàstics sol ús o d'un sol ús. Més de 99% dels plàstics es fabriquen a partir de derivats del petroli, el gas natural o el carbó, els quals són recursos contaminants i no renovables. Si les tendències actuals continuen, per a l'any 2050 la indústria del plàstic podria consumir 20% de tota la producció global de petroli.

Així doncs, el plàstic esdevé l’indicador d’una nova era humana: què bé! (ironia). I tot i que cada cop reciclem més, no és suficient per absorbir la quantitat de residus plàstics que generem, la majoria efímers.
 

No, el plàstic no només contamina els mars

D’altra banda, sempre ens imaginem els residus plàstics surant pel mar o a la gola o estómac d’algun dofí o balena; però ens oblidem que allà on aquest material està contaminant més és als sòls (entre 4 i 23 vegades més que en el cas dels oceans). La contaminació del sòl és aquell gran oblidat pel que fa als reptes ambientals: ens queda lluny i no acabem de visualitzar com un sòl contaminat ens pot afectar a nosaltres. Però en el cas del plàstic, i segons l’Atles del plàstic 2019 (Heinrich Böll Stiftung. The Green Political Foundation) de la aquest problema és encara més greu que el de la contaminació marina per plàstics.
 

Font de la imatge: Plastic Atlas 2019

Sí, ja ningú vol gestionar els nostres residus plàstics

També ens resulta invisible la problemàtica i contaminació associada a la seva gestió finalista, tot i que aquesta sigui el reciclatge. De fet, fins ara, tot aquell plàstic que no volíem l’exportàvem (USA, Japó, Alemanya i Regne Unit n’eren els principals exportadors d’aquest material). Ara ja no trobem qui el vulgui perquè resulta que aquells països que abans l’acceptaven a canvi d’un preu baix (com és el cas de la Xina), ara no estan disposats a acceptar-los. A més, s’estan desenvolupant i han d’ocupar-se dels seus propis, que cada vegada en són més. 

Voluntaris i activistes coordinats per Greenpeace netegen de plàstics el Riu Segura. Foto: Greenpeace

No, els bioplàstics no són la única solució al plàstic

PE, PP, PS, PVC, PET, PU versus PLA, bio-PET, PA, PHA, etc. Quan ens introduïm en el món de les tipologies de plàstics ens trobem amb aquestes sigles que tot i que ens sonen, no entenem i no aconseguim retenir a la nostra memòria. Tot i que no pretenc resoldre aquest repte en un paràgraf, sí que voldria aclarir conceptes clau per entendre aquests tipus de plàstics:

• L'origen. Els sis primers provenen de fonts fòssils i els segons de fonts renovables. És a dir, els primers es fabriquen a partir del petroli (amb els impactes ambientals associats a aquestes fonts) i els segons a fonts biològiques (no per això lliures d’impactes, ja que els cultius també consumeixen aigua i contaminen els sòls).
• La seva biodegradabilitat. No vol dir que aquells d’origen fòssil siguin no biodegradables i els d’origen biològics, biodegradables. No funciona així. Abans, però, de seguir, aclarim què vol dir biodegradable: propietat de desintegrar-se i descompondre’s (més o menys ràpidament) per l’acció de microorganismes que es troben a la natura, com fongs, bacteris i algues, i esdevenir CO₂, aigua i biomassa. Això vol dir que poden fer-ho però no és segur que ho aconsegueixin al 100%. En el cas dels plàstics, el PE (polietilè), el PET (polietilè tereftalat), el PU (poliuretà), el PP (polipropilè), PS (poliestirè) i les PA (poliamides) no són biodegradables; mentre que el midó, la cel·lulosa, el PHA (polihidroxialcanoats), PLA (àcid polilàctid), i el PBS (polibutilè succinat), sí que ho són (tot i que necessitaran les condicions idònies per biodegradar-se i ho faran en el temps que necessitin). Conclusió: tot i que els plàstics siguin d’origen biològic això no assegura la seva completa biodegradació. Per tant, els bioplàstics no són la solució al ‘un sol ús’ dels productes plàstics.

Font: Plastic Atlas 2019

En definitiva, cal trencar molts falsos mites que tenim associats als plàstics: que són ‘tòxics’ d’origen, que són el problema ambiental més greu actualment, que només afecten a la fauna marina i que si els substituïm per un altre material, tot estarà resolt. Llavors, quines són les solucions al greu problema que sí representa l’actual ús d’un material tan especial com el plàstic?
 

Llavors, les solucions són...

1. Que la normativa reguli el mal ús d’aquest material i ens faciliti la vida una mica als consumidors. Més enllà d’intentar portar els nostres propis productes per evitar el consum d’altres, quines són les solucions que han de permetre aconseguir canvis més globals i impactants? A nivell legal, s’està avançant vers un model que redueixi al màxim l’ús d’un sol ús del plàstic, com és el cas de la Llei Balear de Residus i Sòls Contaminats. Sense avenços normatius resultarà impossible que tots els fabricants s’hi posin i que, per tant, la ciutadania pugui accedir a productes menys impactants.
    
2. La reutilització com a veritable estratègia disruptiva. La nostra consciència, o mala consciència, sembla que està més tranquil·la si bevem una cervesa en un got de midó o si fem una festa d’aniversari amb plats de paper. Però no estem resolent el problema sinó que l’estem traslladant a un altre material diferent. El veritable canvi és reutilitzar els materials quantes més vegades millor. Per exemple, una vaixella reutilitzable, com la que tenim a casa! Quina innovació! Plats de ceràmica i gots de vidre, mira que som disruptius! Algunes cadenes de supermercats (Carrefour, BonPreu, etc.) i de cafeteries (Freiburg Cup, a Alemanya) estan fent un pas endavant adaptant-se a aquesta necessitat de reutilitzar, per exemple, envasos; facilitant la seva gestió als i les usuàries. A Catalunya també tenim apostes de reutilització com Rubricatus, Reusabol, Revaso o Youbumerang. En aquest cas, el consumidor està passant a un paper més actiu i s’està convertint en un usuari compromès i que, mínimament, s’haurà d’organitzar front aquest canvi de perspectiva.
3. Directament relacionat amb l’alternativa anterior, es troba la compra a granel de pràcticament qualsevol tipus de producte. En aquest cas, l’usuari ha d’estar preparat per poder aprofitar aquesta oferta reduint al màxim els envasos d’un sol ús. És a dir, si vas al mercat o al supermercat i compres a granel, per exemple, fruita o formatge, però t’ho dispensen en unes safates de porexpan o en unes bosses de plàstic; tot i que no estem comprant producte envasat directament, sí que l’estem plastificant de nou. Per tant, resulta clau que tant els productors com nosaltres, les persones consumidores, ens organitzem i anem aprenent plegats.
    
4. I, finalment, i no en primer lloc, arribem als materials alternatius al plàstic. Moltes empreses estan substituint els seus productes d’un sol ús actual per d’altres que no siguin de plàstic, de manera que segons el seu parer ja han resolt el problema: l’acumulació de plàstics al medi. Però com ja hem dit anteriorment, el problema no és tant el material com el mal ús que en fem d’aquest. Moltes de les solucions que s’estan oferint des de diverses empreses de canviar el plàstic per paper o per bioplàstic, per exemple, no resolen res sinó que continuen empitjorant el problema actual: acumulació de residus difícils de reciclar i que, per tant, contaminen durant la seva fase de degradació.