Aquest 2019, davant el repte global del canvi climàtic, els primers ministres de tots els països nòrdics es van prometre convertir la regió en la més sostenible i integrada del món pel 2030. Una promesa del Consell Nòrdic que ha volgut mostrar fermesa a la COP25 i que genera admiració alhora que algunes crítiques internes. En motiu de la Conferència de les Nacions Unides de Madrid, l’organització per a la cooperació nòrdica (Nordic Co-operation) va convocar a Estocolm la Nordic Climate Action Weeks, unes jornades de reflexió i debat sobre el repte climàtic amb connexió directa amb el seu estand a la COP25 i amb els representants nòrdics a les negociacions. Nil Codina ens en fa una crònica des d'Estocolm.
Dinamarca, Finlàndia, Islàndia, Noruega, Suècia, les Illes Fèroe i Groenlàndia constitueixen una de les regions més pròsperes i integrades del planeta. El PIB per càpita mitjà de la regió és de 60.516€ [1] i tots cinc Estats que la componen figuren entre els 10 països més feliços del món segons l’informe d’enguany de les Nacions Unides. Malgrat que Islàndia i Noruega es mantenen al marge de la Unió Europea formant part de l’Espai Econòmic Europeu, el nivell d’integració dins la regió nòrdica és molt elevat i configura una unió econòmica, política i cultural amb gran influència política al conjunt d’Europa i amb un notori lideratge en matèria mediambiental. La seva unió fou constituïda al 1952 amb la creació del Consell Nòrdic, cinc anys abans del naixement de la Comunitat Econòmica Europea, i representa l’inici d’un model d’Estat del Benestar que ha esdevingut un referent arreu del món. De la mateixa manera que ho va fer amb el seu model social, ara la regió busca esdevenir capdavantera en la lluita contra el canvi climàtic i així ho ha volgut demostrar en motiu de la COP25 de Madrid.
Foto: Nordic Co-operation
Aquest 2019, davant el repte global del canvi climàtic, els primers ministres de tots els països nòrdics es van prometre convertir la regió en la més sostenible i integrada del món pel 2030. Una promesa del Consell Nòrdic que ha volgut mostrar fermesa a la COP25 i que genera admiració alhora que algunes crítiques internes. En motiu de la Conferència de les Nacions Unides de Madrid, l’organització per a la cooperació nòrdica (Nordic Co-operation) va convocar a Estocolm la Nordic Climate Action Weeks, unes jornades de reflexió i debat sobre el repte climàtic amb connexió directa amb el seu estand a la COP25 i amb els representants nòrdics a les negociacions. El Consell Nòrdic va celebrar el seu compromís amb el medi ambient mitjançant un programa d’onze dies, desenes de conferenciants, diferents empreses i organitzacions implicades, i amb connexions audiovisuals en directe entre Suècia i Espanya que permetien que l’esdeveniment d’Estocolm es seguís a l’estand de la Nordic Co-operation a Madrid i es compartissin debats i ponents en ambdós actes.
Una de les jornades amb major assistència fou la que es va celebrar el 10 de desembre i que es va dedicar a la relació del sector financer amb el canvi climàtic i les inversions verdes. Per una banda, el director del centre de recerca Nordregio, Kjell Nilsson, va posar en valor els esforços nòrdics en matèria regulatòria però, per l’altra, va presentar les conclusions de la Nordic Economic Policy Review del 2019 amb una dura reflexió; “quin sentit té impulsar ambicioses polítiques econòmiques pel clima als països nòrdics si els seus efectes són molt modestos comparats amb els que es podrien obtenir amb les mateixes polítiques a països en desenvolupament?”. Al llarg de la jornada, Nilsson no va ser l’únic en posar la mirada als països en desenvolupament sinó que emprenedors i fons d’inversió diversos van parlar de la capacitat d’impulsar alternatives energètiques verdes a Àfrica amb el mateix capital que a la regió nòrdica s’aconseguirien minúsculs canvis en el model productiu.
Un dels projectes presents a l’esdeveniment que treballen en aquesta línia és Beyond the Grid Fund for Africa (BGFA), un fons finançat amb 48M d’euros de l’Agència Sueca per a la Cooperació Internacional (SIDA) i que busca reduir el forat de viabilitat en la producció d’energia renovable a Àfrica. El projecte va néixer al 2016 per implementar producció energètica solar off-the-grid (fora de la xarxa) a comunitats locals de Zàmbia i al 2019 ha estat guanyador dels premis Global Climate Action Awards de la ONU. La idea és, simplement, oferir incentius a companyies privades per a entrar a mercats d’energia renovable que, segons els impulsors del fons, serien inicialment inviables. Fins a l’actualitat, el fons per a Zàmbia afirma haver creat 1.664 llocs de treball i reduït 372.951kg de CO2 anuals. A la vegada, el fons nòrdic de petits inversors, TRINE, celebra haver portat electricitat d’origen renovable a més de 2 milions de famílies a l’Àfric alhora que generat beneficis econòmics als inversors.
Foto: Nordic Co-operation
L’estratègia de focalitzar-se en invertir pel desenvolupament d’energia verda a l’Àfrica no és exclusiva de la regió nòrdica ni tampoc està absenta de polèmica. De fet, les milionàries subvencions públiques a Beyond the Grid Fund for Zambia (BGFZ) van acabar destinades a incentivar l’entrada al mercat d’energia solar off-the-grid a Zàmbia de grans multinacionals com l’europea Engie Group mitjançant Fenix International Ltd. El model de BGFZ acaba essent sinònim d’invertir els fons pel desenvolupament públics en subvencions a empreses privades, moltes de les quals amb capital nòrdic o europeu i generant retorns econòmics als països capitalistes de la iniciativa. Helle Lindegaard, vicepresidenta de la Nordic Environment Finance Corporation, posava en valor la col·laboració público-privada com a mesura per a “reduir el risc de mercats que els actors privats no estarien interessats en entrar”.
L’estratègia no només és en el marc de les inversions a països en desenvolupament sinó que també resulta cabdal en projectes com Northvolt, una start-up nòrdica de capital público-privat dedicada a la producció de bateries per a vehicles elèctrics. Susanna Campbell, membre de la junta directiva de Northvolt, explicava a que havien obtingut 1.000M€ provinents de la Unió Europea, el Goldman Sachs, Siemens o Volksvägen, entre d’altres, per iniciar la producció a Polònia de bateries verdes l’any 2021. Una aposta que neix de la por europea a perdre la indústria de l’automoció, que es reafirma en una transició sostenible gradual i que no hagués estat possible sense la iniciativa pública.
Per la seva banda, el vicepresident del Nordic Investment Bank, Thomas Wrangdahl, va esmentar especialment la idea que “el finançament és el primer pas per fer les coses” i va advocar per a “una transició i no una disrupció”. Una transició que, segons diu, “encara necessita de la mineria, perquè sense mines no podem fer bateries i, tot i que sabem que no és l’activitat més environmentally friendly, als països nòrdics tenim algunes de les mines més grans d’Europa i les continuarem finançant”.
La visió nòrdica és, per tant, tan contradictòria com ho és la de totes les grans economies del món. La diferència, segons el professor Nicholas Stern de la London School of Economics and Political Science, en directe des de Madrid, és que la regió nòrdica és líder en impulsar legislacions europees, invertir en alternatives verdes i crear consciència a nivell global amb veus com Greta Thunberg.
Els presents a la sala recorden a Stern que al 2006 va afirmar que el canvi climàtic és l’error més gran del lliure mercat i Stern respon; “no només aquesta afirmació no ha canviat sinó que s’ha demostrat que vam infravalorar els riscs”. I afegeix; “ara els costos de la inacció són molt més grans que els costos de l’acció i cal construir una voluntat política i financera per afrontar tots els canvis econòmics i productius necessaris que permetin un reducció d’entre el 30 i el 50% de les emissions en els propers 15 anys”.
Malgrat les propostes de descarbonització i el compromís dels governs que, en casos com el de Suècia o Finlàndia, tenen ministres provinents de partits ecologistes, la regió nòrdica afronta les seves pròpies contradiccions i complexitats com ho fan totes les grans economies del món. El model nòrdic per superar la crisi climàtica té voluntat de lideratge global però, en darrera instància, es fonamenta en una transició gradual basada en la col·laboració público-privada i la força del sector financer. La conseqüència s’assembla bastant a les darreres paraules del professor Nicholas Stern; “optimisme sobre el que podem fer però pessimisme sobre el que farem”.
