Font: Andrea Vidal Durà. El Món Planeta.
Segons l’informe presentat per l’Agència Catalana del Consum (ACC) sobre l'Impacte de la COVID-19 en els hàbits de consum a Catalunya en el postconfinament, a partir d’ara els consumidors seran més ètics, més responsables i també més digitals. El document, elaborat pel grup de recerca Factor Humà: Organitzacions i Mercats (FHOM) de la Universitat Rovira i Virgili, assegura que la tendència del consum cap a preferències més locals i socialment responsables i la disminució del malbaratament alimentari s’han accelerat i sembla que es mantindran en el temps.
Reportatge cedit per Mon Planeta.
Durant el confinament es va fer evident, com diria l’activista i antropòloga Yayo Herrero, la gran interdependència que tenim els humans els uns dels altres i, també, com d’ecodependents som. La desconnexió de les ciutats i els seus habitants amb el territori i els productors dels béns i recursos bàsics va posar en el punt de mira la fragilitat de les cadenes de subministrament i la necessitat de replantejar les economies locals. En aquesta situació d’emergència, van aparèixer altres emergències, aquestes del verb emergir: les dels moviments veïnals, les noves formes de relacionar-se amb els altres i amb l’entorn, la preocupació pels comerços locals i els productes de proximitat i, amb tot plegat, l’evidència de com l’agricultura urbana ha de ser necessàriament una peça clau en la transformació del sistema agroalimentari i la reorganització de les ciutats per aconseguir una major seguretat alimentaria en el marc d’uns sistemes urbans més sostenibles.
L'edifici de l'ICTA, a la Universitat Autònoma de Barcelona, disposa d'una gran coberta verda amb hivernacles | Cedida
Les ciutats, tot i que ocupen només el 3% de la superfície terrestre, concentren més del 50% de la població mundial i se’ls atribueix el 75% de les emissions globals de CO2. Actualment, la majoria funcionen amb fluxos lineals d’entrades (recursos i energia) i sortides (residus i gasos). Per tant, és imprescindible revisar com fer més verd i circular aquest metabolisme urbà i com millorar l’autosuficiència de les ciutats respecte els elements dels nexes alimentació-energia-aigua, com ha observat la recerca en curs del grup Sostenipra (Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals, ICTA-UAB).
A més a més, a les ciutats compactes, la pressió urbanística i l’augment de la densitat de població han resultat en una manca general d’espai i, més concretament, d’espai verd. Tenint en compte els beneficis socials, econòmics i ecològics que aporten i la urgència de crear ciutats més sostenibles i saludables, la seva potenciació ocupa un lloc primordial a les estratègies de sostenibilitat de les ciutats. Així, l’agricultura urbana ofereix la possibilitat de produir aliments i minimitzar el malbaratament alimentari, maximitzant l’eficiència, minimitzant costos i optimitzant espais ja construïts però desaprofitats; i també ha demostrat, sobretot en països on té molta tradició, que és una alternativa per garantir la seguretat alimentària i fomentar l’autosuficiència i la cohesió social en contextos de crisi.
Les cobertes de les ciutats, espais infrautilitzats que poden contribuir a la seva autosuficiència | Joan Rieradevall
A mesura que augmenten la investigació i el coneixement sobre els beneficis dels espais verds, cada cop més ciutats arreu del món legislen en la matèria: Toronto (2009), Copenhaguen (2010) o Nova York (2019), on es requereix que els edificis de nova construcció tinguin cobertes verdes, panells solars o totes dues coses. La ciutat de Barcelona, tot i que encara es troba en una etapa incipient en aquesta pràctica, des de 2013 ha fet passes endavant per impulsar-la mitjançant diversos instruments de planificació. De fet, després d’adherir-se al Pacte de Milà de Polítiques Alimentàries Urbanes (2015), el 2021 serà la capital mundial de l’alimentació sostenible. El Pla Clima 2018-2030 de la ciutat també contempla l’agricultura urbana com una línia d’acció, tant per mitigar els efectes adversos del canvi climàtic com per millorar i adaptar serveis, equipaments i habitatges amb la implicació ciutadana. Des del passat mes de març i fins al dia 20 de setembre, el segon concurs de cobertes verdes de la ciutat ésobert. El primer va tenir lloc el 2017, i, gràcies al premi, 10 dels 45 projectes que s’hi van presentar van transformar els seus terrats en cobertes verdes.
Projecte de remodelació del terrat d'un edifici del carrer del Consell de Cent, premiat al primer concurs de cobertes verdes de Barcelona | Cedida
Hi ha diferents modalitats d’agricultura urbana depenent de la localització, la propietat i l´ús de la terra. Aquí parlarem de l’agricultura en coberta que, com el seu nom indica, es realitza a les cobertes -cobertes verdes o cobertes mosaic- dels edificis a l’aire lliure o en hivernacle i que suposa una de les opcions amb més interès a Barcelona per la baixa disponibilitat d’espai i perquè els pocs sòls disponibles poden no ser aptes per a l’agricultura pel seu passat industrial. Tot i que gaudeix d’una situació privilegiada pel que fa al subministrament d’aliments gràcies a la proximitat del parc agrari del baix Llobregat, Barcelona encara té una gran superfície de cobertes infrautilitzades.
Els terrats representen un 67% de la superfície de cobertes de la ciutat (1764,4 ha), i molts podrien aprofitar-se com a horts individuals o col·lectius, per recollir i emmagatzemar aigua de pluja, per reduir el consum energètic mitjançant la interconnexió dels fluxos residuals d’aire de l’hivernacle i l’habitatge o amb la instal·lació de plaques solars, així com per desenvolupar-hi activitats socials, educatives i ambientals. Substituir o cobrir les rajoles i les teules amb verd, a més, també pot disminuir l’efecte d’illa de calor, que s’originen en entorns urbans per la calor que queda atrapada per les estructures i que s’agreuja per la manca d’espais verds i la concentració de gasos d’efecte hivernacle (GEH).
Hi ha diverses tipologies de cobertes agroverdes, convencionals o tecnològiques, on és necessari un estudi previ per la seva complexitat. Les cobertes verdes convencionals es construeixen amb un sistema multicapa que inclou una membrana impermeable, una capa antiarrels, una capa de drenatge, filtres, un substrat de creixement i la vegetació. A més, els edificis tenen limitacions de pes -entre 200 i 450kg/m2 depenent de l’antiguitat- i per això sovint requereixen estratègies alternatives, amb sistemes sense sòl i de baix pes, com els conreus hidropònics a l’aire lliure o integrats en hivernacles.
Les possibilitats dels terrats per a la seva reconversió en espais verds, d'agricultura, de captació d'aigua o de generació d'energia renovable són enormes | Joan Rieradevall
El document Barreres i oportunitats de les cobertes mosaic, on van participar, entre altres, equips d’investigació de l’ICTA-UAB, recull les percepcions dels actors principals en projectes de cobertes verdes a Barcelona. Destaca l’àmplia coincidència a identificar el cost/inversió inicial com a principal barrera econòmica. Les altres barreres identificades van ser la distribució i gestió dels recursos hídrics i el clima en l’àmbit ambiental; la manca de normativa específica, les limitacions arquitectòniques i l’accessibilitat en els àmbits legal i administratiu i, per últim, la manca d'informació i cohesió social a les comunitats.
Tanmateix, a llarg termini, els beneficis de les cobertes mosaic, que es centren en l’etapa d’ús (estalvi energètic, disminució de les emissions, reutilització de l’aigua, autoabastiment d’aliments, millora de la cohesió social, etc.), compensen les importants inversions inicials, com han demostrat diferents estudis (Cerón-Palma, Sanyé-Mengual, Oliver-Solà, Montero, & Rieradevall, 2012; Corcelli et al., 2019, Sanyé-Mengual et al., 2016). També hi ha qui qüestiona els horts urbans per la desconfiança en la qualitat dels aliments cultivats a grans ciutats, on la contaminació atmosfèrica és un problema greu. No obstant, en el marc del projecte Fertilecity, on participen el grup d’investigació Sostenipra i la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), s’ha demostrat que el contingut de metalls pesants a l’aire de Barcelona és baix i que no és una font de contaminació per als cultius urbansni tan sols en àrees d’alta densitat de trànsit. De fet, les concentracions de níquel, arsènic, cadmi i plom en els enciams cultivats en hidropònic estaven molt per sota dels límits establerts en la legislació alimentària.
Coberta verda a la ciutat de Barcelona | Ajuntament de Barcelona
De moment hi ha poques dades quantitatives sobre la capacitat dels horts urbans per garantir l’autosuficiència, però ja s’avaluen des del punt de vista agronòmic i ambiental per donar eines i referències per al disseny de futurs projectes d’agricultura urbana en coberta a gran escala. L’investigador de l’ICTA-UAB i assessor de Sostenipra, Joan Rieradevall, fa una crida per l’establiment de sinergies en l’àmbit urbà entre les cobertes urbanes privades per a horts d’autosuficiència i les grans extensions de cobertes grises que ofereixen els parcs industrials, que romanen totalment desaprofitades “tot i el seu potencial per al cultiu intensiu en gestionar-se pels nous agrotecnoagricultors urbans”.
Rieradevall proposa fer una aliança entre els agricultors urbans i periurbans per disminuir tant la dependència alimentària de l’exterior, com la pressió sobre el territori. També planteja el desenvolupament d’una nova ecoetiqueta d’agricultura urbana sostenible. Efectivament, l’agricultura urbana ha d’ajudar a reconstruir les aliances entre el camp i la ciutat, donant suport a un mercat de proximitat i unes xarxes alternatives de consum, producció i distribució. També ha de donar lloc a ciutats més resilients i aportar espais de convivència a veïns i treballadors que afavoreixin una alimentació més saludable. És un element inclòs als plans d’acció contra el canvi climàtic de les ciutats, però cal una planificació integral de les estratègies locals d’agricultura urbana.
Vista des d’un avió d’una ciutat amb cobertes mosaic (verd, producció agrícola, plaques fotovoltaiques i dipòsits d’aigua de pluja) | Joan Rieradevall
Certament, l’escalada del verd urbà no eximeix de fer un replantejament de com han de ser les ciutats del futur, perquè els canvis hauran d'anar associats a canvis més radicals en el model econòmic, les polítiques públiques i els estils de vida. Però acabant com he començat, Yayo Herrero defensa que una forma més equitativa i sostenible d’organitzar l’economia és possible però que queda condicionada a un canvi cap a una cultura de la suficiència, l’autocontenció en allò material, la reconciliació amb el món rural i al repartiment no només de la riquesa sinó també de les cures, entre altres. Herrero reivindica que els horitzons de desig o les aspiracions de la ciutadania han de ser realistes i compatibles amb els horitzons materials que els puguin possibilitar.
_____________________________________________________________
Andrea Vidal Durà (Castalla, 1989) és llicenciada en Ciències Ambientals per la Universitat de València, màster en Gestió de Sòls i Aigües per la Universitat de Lleida i doctora en Biogeoquímica Ambiental per la Universitat de Leeds (Anglaterra). Actualment treballa com a investigadora postdoctoral al departament de Biologia Animal, Biologia Vegetal i Ecologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, concretament a l’equip d’Edafologia i Química Agrícola.
