[ENERGIA 5] La reducció de les emissions. Què estan fent els estats i les institucions?

La constatació científica dels efectes dels gasos d'efecte hivernacle sobre la dinàmica atmosfèrica i el canvi climàtic va desembocar l'any 1979 en la signatura del primer protocol internacional per reduir les emissions de diversos compostos contaminants. Es va arribar a aquest acord a la ciutat suïssa de Ginebra, durant la celebració d'una cimera organitzada a iniciativa de l'Organització Meteorològica Mundial. Els estudis elaborats per la comunitat científica durant els anys posteriors que corroboraven l'existència d'un procés de canvi climàtic produït per les emissions d'origen antropogènic, van portar a l'Assemblea General de les Nacions Unides a la creació l'any 1988 del Panell Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC). Aquest organisme estava format per experts de diverses disciplines que van recopilar noves dades i van elaborar propostes per reduir els nivells d'emissió de CO2. Els informes i treballs elaborats per l'IPCC van servir de base per signar el Conveni sobre el Canvi Climàtic durant la celebració de la Cimera de la Terra, organitzada a Rio de Janeiro l'any 1992. L'objectiu d'aquest conveni era estabilitzar les concentracions de gasos hivernacle a l'atmosfera a un nivell que impedís influències humanes nocives en el sistema climàtic. Cal tenir en compte que els experts de l'IPCC recomanen reduir les emissions de CO2 a nivells inferiors als de 1990 només per estabilitzar la concentració d'aquest gas a l'atmosfera. El Protocol de Kioto entra en vigor Ara bé, el veritable salt endavant pel que fa a la presa de mesures pràctiques per avançar en la reducció de les emissions va ser la signatura del Protocol de Kyoto. L'any 1997, durant la III Conferència de les Parts de la Convenció Marc sobre Canvi Climàtic, trenta-vuit països industrialitzats van signar aquest document per establir un calendari real de reducció de les emissions de sis gasos d'efecte hivernacle (CO2, metà, òxid nitrós, hidrofluorocarburs, perfluorocarburs i hexaflorur de sofre); concretament, un 5,2% per sota dels nivells de 1990. S'ha d'haver aconseguit aquesta reducció durant el primer 'període de compromís', de 2008 a 2012. En aquesta Conferència hi van participar 165 governs, unes 160 organitzacions de perfil ecologista vinculades a través de la Xarxa Acció per al Clima (CAN), 2.000 científics de l'IPCC i un conjunt d'indústries amb interessos en el sector energètic (tant el dels combustibles fòssils com el de les energies renovables) que s'agrupaven en el Consell d'Empreses per un Futur Energètic Sostenible. El Protocol de Kyoto estableix una doble condició per entrar en vigència. La primera és la seva ratificació per part de 55 governs, un requeriment que va ser assolit l'any 2002. El segon és que els governs que el ratifiquin han d'incloure països desenvolupats que representin, com a mínim, un 55% de les emissions d'aquest grup per l'any 1990. Aquesta segona condició es va complir a finals de 2004, quan el govern rus en va aprovar la ratificació. L'adhesió d'aquest país ha permès l'entrada en vigor automàtica del Protocol, ja que Rússia és responsable del 17% de les emissions. Fins la seva adhesió, els 125 països que havien signat el Protocol -incloent-hi Espanya- només representaven el 44% de les emissions totals. Els Estats Units, responsables d'una quarta part de les emissions globals, continuen tanmateix sense ratificar-lo. Amb l'adhesió de Rússia, el Protocol de Kioto està en vigor des del mes de febrer de 2005. Espanya, però, és el país de la Unió Europea que més allunyada està del compliment dels compromisos adquirits, ja que les seves emissions de gasos d'efecte hivernacle estan un 40%! per sobre de les emissions de 1990. Les emissions tornen a augmentar Els estats de la Unió Europea es van comprometre en el Protocol de Kyoto a reduir globalment un 8% les emissions, per bé que en el cas de l'Estat espanyol es va acceptar inicialment un augment d'un 15% de les emissions respecte a les de 1990. Això no obstant, aquest percentatge ja ha estat superat, atès que actualment les emissions espanyoles se situen sobre el 20-25%, segons les fonts. Si bé entre els anys 1990 i 2000, la Unió Europea va reduir en un 3% les emissions (disminució que s'explica, en gran part, per la reestructuració econòmica de l'antiga Alemanya Oriental, la transició del carbó al gas natural i la reconversió de la indústria siderúrgica d'alguns dels estats membres), a partir de l'any 2000, la tendència es va capgirar, i les emissions van tornar a augmentar. Ho van fer en un 1% l'any 2001. El transport ha passat a ser el responsable del 21% de les emissions totals de gasos d'efecte hivernacle a la Unió. A Catalunya, les emissions de gasos d'efecte hivernacle degudes al cicle energètic han augmentat un 49% des de 1990. Segons dades de la Direcció General d'Energia, es va passar de 25.500 Gt equivalents de CO2 emeses el 1990 a 38.000 Gt l'any 2000, sense comptar els gasos procedents dels abocadors, la ramaderia o l'agricultura. Si la tendència actual de consum d'energia es manté, l'any 2010 Catalunya emetrà l'equivalent a 52.000 Gt, un 106% més que la xifra de referència del 1990. Ara bé, si es posessin en marxa les actuacions previstes en el Pla de l'Energia a Catalunya en l'horitzó de l'any 2010 (vegeu L'energia a Catalunya), pel que fa a mesures d'eficiència energètica, estalvi i energies renovables, l'any 2010 emetrà a l'atmosfera l'equivalent a 46.000 Gt, un 81% més que el 1990. La situació de Catalunya és semblant a la de la resta de l'Estat Espanyol. Hi ha, però, algunes diferències, ja que en el sector elèctric català té un major pes l'energia nuclear. Per aquest motiu, a Catalunya 'només' s'emetien 4,2 tones equivalents de CO2 per habitant, mentre que al conjunt de l'Estat Espanyol eren 5,3. Hi ha també una major presència del gas natural i dels sectors contemplats en la directiva de comerç de drets d'emissió de la Unió Europea. Mecanismes flexibles per a la reducció d'emissions El Protocol de Kyoto preveu uns mecanismes flexibles perquè els països s'adaptin progressivament als seus compromisos adquirits. El comerç de drets d'emissió, el mecanisme de desenvolupament net i l'aplicació conjunta són les tres alternatives que poden aplicar. El Protocol no imposa sancions econòmiques en cas d'incompliment, però sí una multa equivalent al 30% de l'excés emès. El comerç de drets d'emissió es tracta d'un instrument econòmic de gestió ambiental d'acord amb el qual les emissions esdevenen un valor financer útil. El comerç directe d'emissions entre els 38 principals països industrialitzats consisteix en el següent. Si un país emet menys del que té assignat, pot vendre la diferència, intercanvi que permet mantenir el 5,2% global acordat en el protocol. Si algun dels països vengués més quotes d'emissió de les assignades se li prohibiria comerciar amb el CO2 fins que tornés als nivells exigits inicialment. El mecanisme de desenvolupament net o CDM és el segon dels mecanismes de flexibilitat del Protocol, i el més popular. Es realitza entre països industrialitzats i països en vies de desenvolupament a través de projectes que impliquin la reducció de les emissions. Aquestes emissions estalviades en un país en desenvolupament es poden restar de la comptabilitat d'emissions del país promotor del projecte, i es justifiquen per mitjà d'uns Certificats de Reducció d'Emissions o CRE. Actualment s'estan executant projectes CDM a través de fons internacionals, estats i indústries per un valor aproximat de reducció d'emissions de 100 milions de tones de CO2 a l'any (un 0,5% de les emissions mundials anuals). Dins dels projectes CDM hi ha definides tres categories generals: projectes d'energies renovables, millora de l'eficiència energètica i una tercera categoria que inclou el canvi de combustibles fòssils, la reducció d'emissions en el sector dels transports, la recuperació del metà, entre d'altres. El tercer dels mecanismes, l'aplicació conjunta, permet als països industrialitzats complir les seves obligacions pagant projectes que redueixin les emissions en altres països industrialitzats. Per exemple, construint instal'lacions en països de l'Europa Oriental i de l'antiga Unió Soviètica pagades per països d'Europa Occidental o d'Amèrica del Nord. El funcionament d'aquest mecanisme és semblant, per tant, al del mecanismes per a un desenvolupament net. Plans Nacionals d'Assignació En el cas concret de la Unió Europea, l'octubre de 2003 es va a aprovar la Directiva que regula el règim de comerç de drets d'emissions. El mercat comunitari de drets d'emissió no requeria la ratificació del Protocol, i podia entrar en funcionament fins i tot sense que entrés en vigor aquest acord internacional. El comerç, finalment, s'ha engegat l'1 de gener de 2005 i cobreix als estats membres de la Unió ampliada. Es tracta d'un mecanisme del tipus 'cap and trade' o 'límit i comerç', que funciona mitjançant la creació d'un mercat on es poden adquirir i transmetre drets d'emissió de tones de CO2 equivalents. No és, tanmateix, un mecanisme de reducció d'emissions, sinó un sistema per contribuir a complir amb els límits globals establerts. Es defineix un límit global màxim d'emissions ('cap'), determinat en funció de l'objectiu ambiental final. Els drets d'emissió s'adjudiquen a aquells que els necessiten per la seva activitat econòmica, d'acord amb uns criteris que encara cal definir. Els participants en el mercat poden oferir drets d'emissió que no hagin utilitzat o adquirir-ne més, en cas de necessitar-los ('trade'). Els estats membres de la Unió Europea establiran límits a les emissions de CO2 procedents d'unes 10.000 instal·lacions industrials -siderúrgiques, centrals elèctriques, refineries de petroli, fàbriques de paper, vidre i ciment, etc.-, per mitjà de l'expedició de drets d'emissió. Els establiments industrials amb més de 20 MW de potència tèrmica instal·lada hauran de participar-hi des del primer moment, ja que sumen gairebé la meitat d'emissions totals de CO2. Els Plans Nacionals d'Assignació han de fixar els drets d'emissió de cada sector i indústria. Pel que fa a l'Estat Espanyol, el Plan Nacional de Asignación determina que el volum total de crèdits dels mecanismes de flexibilitat que necessitarà Espanya serà d'uns 160 milions de tones de CO2 per al període 2008-2012 (7% de les emissions de 1990). Entre el 57% i el 62% correspondria a les centrals termoelèctriques, del 8% al 10% a les refineries de petroli, del 5% al 7% a la siderúrgia, del 15% al 18% a la indústria del ciment, de l'1% a l'1,5% a la de la cal, del 6% al 7% a la del vidre i la ceràmica, i de l'1% a l'1,5% al sector del paper. El Govern espanyol vol fomentar també la compra de crèdits adreçats a cobrir l'excés d'emissions de sectors com el del transport i el residencial, i ha obert també un registre nacional de drets d'emissions que gestiona el Ministerio de Medio Ambiente.

EL MARC DEL BANC MUNDIAL

El Banc Mundial ha definit també un marc d'acció per reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle i els costos relacionats amb el compliment del Protocol de Kyoto. Es tracta del Fons Prototipus del Carboni o PCF. Aquest fons, creat l'any 2000, està constituït per entitats públiques i privades i està administrat pel Banc Mundial. El fons compra CRE dels projectes que redueixen les emissions de gasos en els països que recorren als serveis del banc, en especial els que reemplacen els combustibles fòssils per fonts d'energia renovables i els que augmenten l'eficiència en l'ús final i en l'oferta. Els projectes PCF també impulsen noves inversions en tecnologies netes als països en desenvolupament.

Per a més informació: Associació de Productors d'Energies Renovables: www.appa.es Banc Mundial (Canvi Climàtic): www.worldbank.org/climatechange Departament de Medi Ambient: mediambient.gencat.net Programa europeu sobre el canvi climàtic, www.europa.eu.int