Les escoles necessiten una “nova normalitat” més verda

Degut als canvis en l’estil de vida i al tipus de ciutats on vivim, cada cop les nenes i els nens són més urbanites. Tenen poc contacte amb la natura i s’envolten d’espais grisos, tant a l’escola com durant el seu temps lliure.

Corina Basnou, investigadora del CREAF.

“La mainada no acostuma a jugar amb el fang, a amagar-se darrere els arbres o a explorar els insectes. I això origina, en moltes ocasions, que tinguin un desinterès pels problemes de la natura i el medi ambient quan són adults”, explica l’experta del CREAF Corina Basnou. Tal com diu la dita, no es pot estimar el que no es coneix ni defensar el que no s’estima. Així mateix, existeixen implicacions mèdiques: “està demostrat per la comunitat científica que els infants que no tenen contacte amb la natura tenen més probabilitat de desenvolupar malalties respiratòries i respostes al·lèrgiques, perquè el seu sistema immune no s’ha exposat tant als bacteris com per aprendre a combatre’ls”.

Sota el nom de “síndrome del dèficit de natura” diverses persones expertes, tant de l’àmbit mèdic com periodístic i sociològic, engloben un desordre lligat a la falta de contacte amb la natura. Quins símptomes pot tenir? Obesitat, dèficits d’atenció i depressions. El llibre “Los últimos niños en el bosque” de Richard Louv (traduït al castellà de Last child in the Woods) en parla i exposa com créixer a prop del verd millora la salut física i emocional de les nenes i nens i també de les persones adultes. “Estar envoltat de fauna i flora dona una sensació de tranquil·litat, millora l’estat mental i afavoreix fer esport. Cal defensar la natura com a recepta mèdica”, afegeix la Dra. Basnou.

Observació a través d’una lupa de camp. Crèdit: Anna Ramon/CREAF.

Fa uns mesos, el CREAF i l’Àrea Metropolitana de Barcelona van posar en marxa una enquesta al sector educatiu que van respondre més de 100 mestres per descobrir per què les escoles no feien més classes a l’aire lliure. La consulta forma part del projecte europeu CLEARING HOUSE i, segons les persones que van respondre, els patis de les escoles no són prou verds o acollidors per fer-hi classes i la zona verda més propera a l’escola en molts casos és a 30 minuts. Si la classe és d’una hora, no resulta factible traslladar-hi tot l’alumnat. Això fa palès que el tipus d’urbanisme de les ciutats, malauradament, no sempre facilita el contacte dels centres educatius amb els espais verds i el temps que suposa desplaçar-s’hi fa que es descarti la idea de fer les classes a fora.

"Un 50,2% del professorat enquestat respon que no fa classes a l'aire lliure per falta de supervisió i, un terç, perquè no sap traslladar les activitats diàries a l'exterior"

Un altre dels motius que ressalten la meitat de les enquestades (un 50,2%) és la falta de supervisió. Controlar una classe de 25 alumnes de mitjana en un espai exterior és més dificultós que dins de l’aula i una sola mestra o mestre ho té difícil. A més, gairebé un terç també remarca que no té cap formació per saber com traslladar les activitats que fan en el dia a dia cap a l’exterior. “Les classes de ciències naturals no són les úniques que es poden fer fora. També es pot fer literatura a l’exterior, que ajuda a la inspiració i la pau mental per escriure, dibuix amb models in vivo, que aporten creativitat i capacitat d’observació, o les clàssiques matemàtiques. Són moltes les oportunitats si tens a prop un espai natural o un pati verd i cal transmetre-ho al professorat”, explica la Dra. Basnou, membre també de CLEARING HOUSE.

Classes al pati al Vietnam. Public Domain.

Davant dels problemes de desplaçament que existeixen, una bona alternativa segons Basnou és “fer més verds els patis de les escoles i aconseguir llavors gran part dels beneficis de l’educació a l’aire lliure. La clau està en que siguin diversos, que tinguin zones de prat, d’arbres, algunes seccions de fang, etc. Un 74% de les enquestades que van respondre que, en ocasions, anaven a fer classes al pati van recalcar que no era prou naturalitzat”.

"Al pati escolar, el 70% de l'espai l'ocupen els nens jugant a futbol i els marges, el 30% restant, les nenes amb altres activitats"

Encara més, traslladar la natura als patis implica beneficis socials i comunitaris per a l’escola, ja que està demostrat que els patis grisos i asfaltats afavoreixen la segregació per gènere. Durant l’esbarjo, les activitats esportives com ara el futbol acaben practicant-les més els nens —per l’opressió que encara suposen els rols de gènere— ocupant el 70% del pati, l’espai sovint asfaltat com a pista de futbol, mentre que les nenes ocupen els marges, el 30% restant, amb altres activitats. En canvi, a les zones naturals es busquen activitats conjuntes i integradores. Alhora, que el pati estigui envoltat de verd ajuda a que les persones amb diversitat funcional hi accedeixin fàcilment. Per exemple, l’alumnat amb cadires de rodes pot tenir d’aquesta manera arbres fruiters a la seva alçada, per agafar-los ells mateixos, i generar el coneixement en contacte amb la natura sense la problemàtica d’haver-se de desplaçar a una zona verda més llunyana.

Pati escolar on s’observa la proporció que està asfaltada i destinada a esports. Crèdit: El Setembre.

Moltes són les ciutats europees que s’ensenyen com a model a seguir en l’educació a l’aire lliure, sobretot als Països Nòrdics, però històricament no havíem d’anar tant lluny per a trobar exemples. Abans de la Guerra Civil espanyola, la pedagoga Rosa Sensat va ser la principal promotora de l’Escola del Bosc a Montjuïc (Barcelona). Curiosament, ja llavors el principal objectiu de crear aquesta escola en contacte amb la natura va ser enfortir la salut dels infants, doncs Sensat era clara defensora del desenvolupament intel·lectual, físic i social que proporcionava.

"El projecte CLEARING HOUSE, del qual formem part, busca el reverdiment de les ciutats europees i xineses i considera l'educació a l'aire lliure una peça clau per fer-ho"

En el panorama més actual, trobem iniciatives inspiradores com El nou safareig, una parella de professors jubilats experts en el contacte entre la mainada i la natura que visiten les escoles per explicar com fer el pati més natural, o Equal Saree, una cooperativa que va elaborar una guia per dissenyar els patis de les escoles en igualtat i que vinculava la importància de l’arquitectura i l’urbanisme en aquests plantejament.