Transgènics, un procés imparable

El 18 d'abril passat va entrar en vigor la normativa europea sobre etiquetatge d'aliments que continguin transgènics, és a dir, que portin ingredients que han estat modificats genèticament (OMG). Els OMG es produeixen mitjançant la biotecnologia, una sèrie de tècniques científiques amb les quals es fabriquen aliments i productes químics que després s'utilitzen en l'agricultura i la medicina. Els conreus transgènics més estesos són el blat de moro, la soja, la colza, la patata i el tomàquet. També s'està intentant desenvolupar varietats transgèniques d'arròs i remolatxa, entre altres. La modificació genètica es realitza majoritàriament per augmentar la resistència de les plantes a les plagues i els herbicides, però també s'està fent recerca per arribar obtenir aliments que aportin propietats beneficioses per a la salut humana. El doctor Eduard Mata, director de l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària, explica que "mitjançant aquest tipus de tècniques es pot intentar dotar un aliment d'un cert tipus de proteïna o vitamina que tinguin efectes positius sobre la nostra salut." Cal valorar, però, els impactes ambientals d'aquestes pràctiques, encara per avaluar. La normativa europea de transgènics es basa en el concepte de traçabilitat, és a dir, és obligatori declarar l'ús de transgènics a cada graó de la cadena alimentària. Per exemple, el pagès que ha cultivat llavors de blat de moro transgènic ha de comunicar-ho al fabricant que utilitzarà aquell blat de moro per elaborar un altre producte. I al seu torn, el producte manufacturat amb el qual s'ha utilitzat blat de moro transgènic ho ha de fer constar a l'etiqueta, encara que en l'anàlisi del producte final no es pugui detectar la modificació genètica. El límit que fixa la normativa per parlar d'una llavor com a transgènica és el 0,9%, ja que pot passar que es produeixi una contaminació de cultius transgènics a cultius tradicionals. Queden exempts de l'etiquetatge la carn i la llet d'animals que hagin estat alimentats amb pinsos transgènics, així com els ous de les gallines que han menjat pinso transgènic, i també els iogurts que s'hagin fabricat amb bactèries transgèniques. Tampoc sabrem si mengem un derivat de transgènic quan fem un àpat en un restaurant, ja que no estan obligats a notificar-ho als clients. Segons Mata, "els transgènics passen un control molt exhaustiu abans de ser autoritzats per la Unió Europea i un cop han passat l'examen significa que no tenen cap risc per la salut". Un altre tema és els recels que comporten aquests productes per les seves possibles conseqüències en el medi ambient i en la justícia social del planeta. Els cultius transgènics es desenvolupen per a elaborar aliments tant per a humans com per a animals. Actualment, a l'Estat espanyol, la producció de conreus transgènics es destina bàsicament a la producció de pinsos i no arriba a l'alimentació humana. L'Estat espanyol és el principal productor de blat de moro transgènic dins la Unió Europea i Catalunya és la tercera comunitat en hectàrees de correus transgènics per darrere d'Aragó, que aglutina el 40,1% de la producció, i Castella la Manxa (25,4%). L'estat espanyol té aprovades quinze varietats de transgènics. Segons dades del Ministeri d'Agricultura, en cinc anys, Catalunya ha triplicat la superfície de terreny dedicada a productes transgènics, i ha passat de 1.700 hectàrees l'any 1998 a 5.278 el 2003. En el conjunt de l'Estat l'augment també ha estat notable: de 22.317 hectàrees l'any 98 s'ha passat a 32.164 el 2003. Al món, els principals exportadors de transgènics són Estats Units, Xina, Canadà i Argentina. Així doncs, tot apunta que el creixement d'aquests productes és imparable, perquè, entre altres coses, són molt més productius que les espècies ordinàries. L'únic obstacle a què s'enfronten són les reticències dels consumidors, pel desconeixement que en tenen i la manca d'informació. I en un altre àmbit hi trobem el debat ètic i social que ha generat el tema. Debat social sobre els transgènics La introducció dels cultius transgènics ha engegat un debat social important entre científics, ecologistes, empresaris i societat civil per les conseqüències que els OMG poden tenir en la salut i el medi ambient. Segons Daniel Ramon, de l'Institut d'Agroquimia i Tecnologia dels Aliments (Burjassot), "els transgènics són els aliments més avaluats de la història de la humanitat". Institucions internacionals com l'Organització Mundial de la Salut, la FAO i la Unió Europea porten a terme reunions d'experts que analitzen detingudament la presència d'al·lèrgens, el nivell de substàncies tòxiques i la composició nutricional d'aquests aliments per aprovar-ne o no el seu consum. Les principals incògnites es troben en el seu impactes ambientals perquè, diu Daniel Ramon, "no hi ha una metodologia prou desenvolupada" en aquest sentit, "per tant, cal tenir en compte que hi ha un risc de transferència de gens a espècies salvatges i la disminució de la biodiversitat." L'impacte ambiental que poden tenir els cultius transgènics és un dels grans interrogants sobre el tema, quin impacte poden tenir a llarg termini sobre l'ecosistema i el sòl. Es pot donar la circumstància que un camp de blat de moro transgènic, per exemple, pot contaminar els cultius que tenen al voltant, és a dir, les llavors dels OMG poden estendre's cap a zones de cultius tradicionals i contaminar aquests. Així, l'agricultor que el seu camp és veí d'un conreu transgènic corre el risc de veure el seu cultiu contaminat, amb tots els perjudicis que això li comporta. Aquesta és una de les queixes principals que argumenten els agricultors a l'hora de rebutjar els transgènics. El sindicat Unió de Pagesos hi és clarament en contra i ha demanat al govern català que declari el Principat "zona lliure de transgènics", una iniciativa que intenten portar a terme altres regions europees com les franceses d'Aquitània i Limousin, el País de Gal·les o el País Basc, entre altres. Un altre dels punts en el debat sobre transgènics és el fet que la majoria de dades biològiques sobre OMG són en mans d'unes poques companyies multinacionals, les quals són les més interessades en fer progressar aquest tipus de cultius pels seus interessos econòmics. Tot això, però, forma part d'un debat social força complicat. A efectes pràctics, el que és essencial és l'etiquetatge dels aliments transgènics, perquè el consumidor té dret a saber què menja. En aquest sentit els europeus tenim avantatge sobre els nord-americans perquè la legislació de la Unió Europea és molt estricta i el procés que hi ha abans d'autoritzar-se la producció d'un cultiu transgènic o la seva comercialització en els països europeus és llarg i exhaustiu. Als Estats Units, els OMG passen desaparcebuts perquè la llei no en contempla el seu etiquetatge. Procés d'autorització d'una OMG A Europa, la decisió final sobre la introducció d'un cultiu transgènic o la comercialització d'un aliment modificat genèticament la pren la Comissió Europea. El primer pas és el següent: una empresa que vol introduir a un país una varietat de cultiu transgènic o un aliment concret presenta tota la informació del producte a les autoritats competents del país. Les autoritats encarregades d'aquest anàlisi són el Ministeri d'Agricultura, el de Medi Ambient i les agències de seguretat alimentària de l'estat. Aquests agents avaluen el producte des de diferents punts de vista: des de la seguretat alimentària, és a dir, si pot ser perjudicial per a la salut, si pot tenir efectes secundaris, etc. L'altre àmbit d'anàlisi és l'impacte mediambiental, és a dir, quin efecte pot tenir el cultiu d'aquella varietat sobre l'entorn. Aquest anàlisi implica un examen sobre la varietat del producte, les condicions d'ús, on i en quines condicions es pot cultivar, en quin entorn. Eduard Mata, director de l'Agència Catalana de Seguretat Alimentària, explica que "és un anàlisi força exhaustiu que inclou una prova pràctica de cultiu de la varietat transgènica en una extensió petita, d'unes quantes hectàrees, per preveure el possible impacte. Després, és obligatori destruir-ne la collita i el cultiu un cop s'ha finalitzat el test i caldrà aportar proves que justifiquin que el producte ha estat destruït." Un cop les autoritats del país han donat el vist-i-plau al producte, el següent pas és presentar-lo a la Comissió Europea, on la proposta és analitzada individualment per cadascun dels estats membres. Actualment, els països que s'oposen més sovint a l'autorització de transgènics són Àustria, que és el que hi és més en contra, i també França. En cas que algun país expressi la seva oposició, la petició passa a ser analitzada per l'Autoritat Europea de Seguretat Alimentària (EFSA), on hi ha un consell format per representants de diferents estaments implicats en els transgènics: agricultors, consumidors, empresaris, científics... El comitè científic director d'aquest organisme, que no depèn de la Unió Europea sinó que té caràcter independent, fa el dictàmen final i aquest ha de ser acceptat per tots els països membres. En cas que s'autoritzi el producte, es podrà cultivar i comercialitzar a tots els estats de la Unió, encara que inicialment si hagin oposat. Així, doncs, el procés d'introducció dels transgènics a la nostra societat és imparable, malgrat les reticències de diversos sectors. Segons Eduard Mata "tenim la tecnologia a l'abast, hem d'aprofitar-la per progressar i fer millorar les condicions de vida de les persones, sempre i quan hi hagi un control ètic dels avanços científics". El que és important, és que la obligatorietat d'etiquetatge d'aquests productes permet als consumidors escollir si volen o no adquirir-los. Ara per ara, la gran majoria de fabricants europeus continua mostrant la certa desconfiança a la comercialització de productes d'alimentació transgènics i també algunes cadenes d'alimentació i grans magatzems, que ja han anunciat que no els comercialitzaran. Més informació Normativa sobre etiquetatge de la Unió Europea. Explicació sobre transgènics de la Comissió Europea.