'Prestige', desprestigi (un article de Ramon Folch)

Quan, migpartit, el 'Prestige' s'enfonsava wagnerianament Atlàntic avall, jo era a Comodoro Rivadavia. Em trobava a l'Argentina, a la patagònica província de Chubut, sobre un dels camps de petroli més grans del món. Les 'cigonyes', que són les bombes d'extracció, capcinaven amunt i avall tot fent del paisatge una estranya reunió d'éssers metàl·lics laboriosos, incansables i silents. Però no s'hi veia ni una gota de cru, tal com l'aigua corre per les canonades d'una ciutat sense que el visitant arribi a tenir-ne esment. Així que, diari amb notícies desastroses en mà, la paradoxa se'm feia sagnant: com podia ser que l'equivalent de només una ínfima part de tot aquell petroli que tenia sota els peus sense experimentar-ne cap molèstia pogués empastifar tants i tants quilòmetres de costa? Com pot ser… Milers de persones s'esmercen ara a netejar les costes gallegues o a tractar d'evitar que el fuel arribi a les portugueses, a les cantàbriques o fins i tot a les franceses. Pescadors i mariscadors afectats, voluntaris vinguts d'arreu, també alguns soldats, lluiten, tard i precàriament, contra l'insidiós progrés d'aquesta negror untuosa que el mar regurgita sense treva ni aturador. Una comprensible indignació s'ha emparat de tothom en veure tanta incompetència pública, doblada d'entonada suficiència: 'sostenella y no enmendalla', una trista arrelada tradició. Molta gent es pregunta qui prengué la decisió de remolcar el 'Prestige' al lloc més inadequat, atesos els vents i els corrents dominants, en comptes d'internar-lo en una ria per a fer molt més limitats i controlables els efectes de l'abocament. Tothom es fa creus de la logomàquia partidista, patètica emulació del conte castellà dels 'galgos y los podencos'. Algú comença a preguntar-se si aquesta beneïda allau de voluntaris, al costat de molt generoses intencions, no té també components de morbosa catarsi col·lectiva, tan pròpia de les societats amb mal consciència' Al final, en una mescla de 'Gran Hermano' i 'Operación Triunfo', les televisions omplen hores de producció gratuïta, més inclinada a la necrofília i l'autojustificació que a l'escatiment de causes, raons i responsabilitats. No hi insistiré, de tan fàcil que seria rabejar-s'hi. Més aviat voldria mirar cap al fons de la qüestió, car l'adopció de mesures de lluita oportunes en temps i en forma hauria limitat la magnitud del desastre, certament, però no hauria pas superat l'etiologia profunda del problema. Brut, però biodegradable La bona notícia enmig de la catàstrofe és que no estem davant de l'abocament o fuita tòxica d'algun espantable producte radioactiu o de síntesi química objectable. No, el petroli no és això. El petroli és un producte orgànic perfectament natural, brut i llefiscós, però natural. Fa un parell d'anys vaig publicar ('La dèria de mirar', Barcelona 2000) les següents reflexions:

'No és cert que petroli sigui una font energètica intrínsecament contaminant. El petroli és un producte orgànic i biodegradable, relativament inofensiu, als antípodes de qualsevol substància de síntesi més o menys terrorífica, hiperestable i tòxica. El pobre petroli és un producte d'allò més natural, susceptible de fer les delícies de qualsevol naturista purità, partidari de banyar-se en un repugnant fang sulfurós. Si no hagués estat pel motor d'explosió, el petroli es seguiria venent a les farmàcies com en altres temps, i sens dubte se li atribuirien mirífiques virtuts sorprenents, qui sap si infal·liblement curatives. Però la tècnica li va prendre l'embruix en vaporitzar-lo, un cop refinat, en carburadors i turboinjectors, que és molt més del que qualsevol arcadià entusiasta està disposat a suportar. El petroli és un benigne producte natural en absolut contaminant, encara que una mica brut, això sí. El seu problema és que s'acaba, res més. I també que, abocat en quantitat suficient i en el lloc inadequat, taca de manera intolerable i arriba a matar de tan enganxifós. Però és que fins i tot la innocent sal de cuina, sense anar més lluny, pot eixorcar el més fèrtil dels camps, si s'escampa en gran quantitat, com és ben sabut -i practicat- des de l'antiguitat clàssica. Després dels abocaments de petroli subsegüents a la Guerra del Golf (1991), certament hi va haver una gran mortaldat de peixos i fauna sèssil, però també un espectacular creixement de les catifes bacterianes de Microcoleus, que digeriren sense gaire problemes, amb temps, els hidrocarburs abocats (a la pel·lícula 'Lessons of darkness', de Werner Herzog, rodada poc després de la guerra, amb els pous encara en flames, el fenomen ja es començava a notar). D'altra banda, si el que fem amb el petroli és cremar-lo, llavors desprèn anhídrid carbònic, cosa esperable, atesa la seva condició de matèria orgànica, i circumstancialment nociva quan l'atmosfera ja està prou servida d'aquest gas. Dit d'una altra manera: el petroli no en té la culpa, que l'utilitzem tant i tan malament.'

Els antivalors de la insostenibilitat Tant i tan malament; una mica brut, això sí. .. És clar, recordar aquestes coses quan milers de persones, entre les quals em compto, tenen el cor trencat veient les costes gallegues enllardades de fuel pot semblar si més no extemporani. No ho és. És, per contra, un possible inici de la reflexió pendent: què fem amb els recursos naturals, per què i com. En pocs mesos el petroli haurà desaparegut del litoral gallec i en uns quants anys, probablement, els ecosistemes intermareals s'hauran refet, però no pas gràcies a cap mesura governamental, sinó a l'eficient capacitat autoregenerativa de la biosfera. Les indemnitzacions, sens dubte pertinents i necessàries, evitaran col·lapses econòmics, mentre que les sancions judicials, vull creure que dures i exemplars, castigaran culpes i negligències, però la reparació de debò vindrà de la mà de la dinàmica natural. Com és, doncs, que aquest valor inestimable continua essent una menystinguda externalitat econòmica? El paradigma socioeconòmic encara vigent no atorga gran valor a les externalitats realment valuoses, alhora que externalitza totes les seves ineficiències amb una singular eficàcia. Així, el funcionament oceànic no és considerat un bé econòmic, mentre que per raons pretesament econòmiques -que només són miserables beneficis comptables marginals, de fet- tolera els petroliers monobuc, les banderes de conveniència, les tripulacions incompetents, l'hiperdimensionat dels vaixells -que fa créixer perillosament tant el risc com la magnitud del desastre en cas d'accident, tal com ara lamentem- i, en definitiva, un ordre internacional on tots els pirates, mafiosos, traficants i extorsionadors campen beatíficament. El naufragi del 'Prestige' -quin nom d'escarni, valga'ns Déu!- és l'inevitable corol·lari d'aquest desgavell insostenible, mentre que el desori en l'organització de la lluita és la inevitable conseqüència de dur al poder els sacerdots de tota aquesta mesquinesa neoliberal. 'Exxon Valdez', "Aegean Sea", 'Erika', 'Prestige'… Quin prestigi moral i polític mereix un model tan socioeconòmicament insolvent? Potser que anem prenent nota d'una vegada per totes. Més informació sobre el Prestige aquí.