Una guerra d'energoaddicte (un article de Ramon Folch)

L'extrem interès dels nord-americans pel petroli de l'Orient Mitjà és cosa coneguda i antiga. Els pactes amb la casa reial saudita deuen ser el resultat més vistent de les successives aliances subscrites pels Estats Units de la Segona Guerra Mundial ençà per tal de garantir la salvaguarda dels seus interessos petroliers. Pactes amb Bin Laden i els mujaidins contra els comunistes afganesos, amb els taliban contra els mujaidins més tard, després amb la dictadura militar paquistanesa contra el Bin Laden capgirat, i ara amb qui convingui contra Sadam Hussein, el mateix Sadam Hussein que utilitzaren anys enrere contra els ayatollahs iranians. Vet aquí alguns dels aliats circumstancials de què s'han dotat els hereus de la primera constitució republicana moderna, amb l'encert estratègic que es por veure. Això ho sap tothom que ho vulgui saber i bastaria perquè, en un panorama polític internacional discretament decent, més de quatre presentessin la dimissió i, avergonyits, demanessin públicament perdó. Tothom sap, també, que la "guerra preventiva" contra l'Iraq és un capítol més d'aquesta història inconfessable, capítol disfressat en aquest cas de lluita redemptora contra el dèspota que, en el seu moment, ells mateixos contribuïren a consolidar. Convé recordar-ho, però no cal insistir-hi. Per contra, em penso que pertoca posar l'accent en un altre aspecte, tan important com sistemàticament preterit: les raons profundes d'aquest interès petrolier. El poder, diuen alguns. El guany econòmic que hi ha darrere d'aquest poder, precisen uns altres. Sí, però no ben bé. Hi ha poder i guany econòmic involucrats en la qüestió, naturalment, però em sembla que sobretot hi ha desesperada necessitat. En efecte, l'expectativa de guany econòmic neix en aquest cas de la necessitat de satisfer una insaciable avidesa energètica. És el guany del narcotraficant, basat en la demandadora dependència del drogoaddicte. Els Estats Units són energòmans. Han construït una societat tan òbviament eficaç com indiscutiblement ineficient, basada en el consum de quantitats immenses de recursos i d'energia. De fet, més que en el consum, basada en la malversació. Una de les característiques més destacades del sistema socioeconòmic nord-americà és la seva capacitat per a generar residus. Més que productes, fabriquen deixalles. Llencen enormes quantitats de manufactures a penes utilitzades que, doncs, esdevenen residu sense quasi haver estat producte. I ho fan en un context de disbauxa energètica simbolitzada per motors excessius i per condicionadors d'aire instal·lats en edificis mal aïllats. Per això dilapiden ingents quantitats d'energia sense que cap mesura de contenció o cap política fiscal aspiri a reconduir la situació. Ben al contrari, la mentalitat d'hereu escampa està instal·lada en el concepte local de progrés, d'acord amb el qual no és ric qui té tot el que necessita, sinó qui llença tot el que vol. Estalviar fa pobre en la cultura de la malversació. Per això no volen i, mentre no canviïn de model, sobretot no poden signar el Protocol de Kyoto. Per això necessiten tot el petroli i més, sense que ni els passi pel cap millorar la seva baixa eficiència o preguntar-se per què tenen vint milions de potentíssims vehicles tot-terreny circulant per plàcides carreteres asfaltades. Cap mesura de racionalització, contenció o estalvi energètic no és promoguda pel poder públic. Al contrari. El que sí que promou el poder públic és l'agressió no prou justificada, la guerra de conquesta petroliera.. Es proposen garantir amb la rapinya el manteniment de la dilapidació. És un quadre d'energodependència, una addicció patològica incompatible amb qualsevol plantejament vagament sostenibilista. Mentre que els europeus venim a consumir anualment uns dos mil litres de gasolina per cap -i ja em sembla massa-, els nord-americans en consumeixen uns quatre mil, més del doble. No un 10% o un 20% més, sinó el doble llarg. Aquesta energoaddicció els duu a emetre, ells tots sols, el 36% del total mundial de gasos-hivernacle (diòxid de carboni, metà i altres de menys importants), en concret 21 tones de CO2 per habitant i any, mentre que el Brasil que Lula intenta redreçar només n'emet 1,6, una tretzena part per càpita. D'acord amb el Protocol de Kyoto, els Estats Units haurien d'arribar a l'any 2007 emetent un 7% menys de CO2 que l'any 1990, però el cas és que n'estan emetent un 11% més... I per això fan la guerra, per poder seguir així sense corregir les seves disfuncions. Que algú, a més, s'hi faci ric, no passa de circumstància agreujant. És com el Plan Hidrológico Nacional, que vol abocar encara més aigua a la galleda foradada sense tapar-ne primer el trau. I per això els europeus no podem baixar la guàrdia de la nostra encara tímida cursa cap a l'eficiència i la sostenibilitat, perquè, si no, també acabaríem patint la síndrome d'abstinència i entraríem en el desfici de la guerra del que roba per tenir droga. Dependre del petroli també porta a una mena de "mono" neguitós. A l'Orient Mitjà hi ha el 65% de reserves petrolieres del món (uns 100.000 milions de m3), mentre que els jaciments nord-americans ja només en tenen el 6% (a penes uns 10.000 milions de m3), és a dir reserves per a uns 13 anys. Sí, per a 13 anys només... Però això fan la guerra. I ni un mot sobre eficiència, estalvi i sostenibilitat. Però no cal encaparrar-s'hi, que el govern espanyol ja ho té resolt: guerra d'escolanet i pla hidrològic. A fi de bé i per tal de lluitar contra la set i el terrorisme, és clar...