Rebel·lia (Un article de Ramon Folch)

Hug Roger III era un militar excel·lent, tinc entès. Ho posava de manifest la remarcable exposició 'Muntanyes en rebel·lia' exhibida recentment al Museu d'Història de Catalunya. Un militar excel·lent i un polític força hàbil. Però no se'n va sortir davant la monarquia renaixentista de Joan II i del seu fill Ferran II, que ja no estava per feudalismes. Fou el darrer comte de Pallars, l'últim comte de la Catalunya medieval.
Tot això passava cinc segles enrere, però encara no hem acabat d'aprendre'n la lliçó. Enlluernats per una edat mitjana relativament esplendorosa, evoquem l'esperit de l'avior com l'única manera, hom diria, d'anar endavant. És una paradoxa que frega la contradicció. Hug Roger III lluità contra Joan II rei castellà, certament, però partidari dels nous temps al capdavant de les forces de la Generalitat d'aleshores, que era catalana de soca-rel, sí, però partidària de l'ancien régime i súbdita de Renat d'Anjou, rei francès suposadament alternatiu.
És a dir que el nostre heroi lluità contra el castellà al servei del francès per tal de mantenir un ordre caducat. Primer perdé la partida contra Joan II i després, encastellat al Pallars, fou derrotat per Ferran II, que el condemnà a mort l'any 1491. El 1492 Colom descobreix Amèrica, mentre que el 1512, a 'El príncep', Maquiavel presenta Ferran II com un modèlic rei renaixentista avançat, sense dir res del nostre heroic comte pallarès, és clar. Eren temps d'abolició de privilegis feudals i de descoberta de noves terres. La nostra Diputació del General no ho va saber entendre i encara avui el cor ens fuig al darrere d'Hug Roger i altres marmessors de temps antics tinguts per millors.
Per això, amb el nou Estatut de Catalunya sobre la taula i amb el Pla de l'Energia a punt de discutir, el gran debat són els drets històrics. Jo trobo que les constitucions i els estatuts, siguin d'Europa o de Catalunya, han de ser documents concisos i bàsics. El refregit constitucional europeu ha mort per indigerible. L'Estatut avança agònicament, inflat de clàusules i precisions que ho volen lligar tot a nivell quasi reglamentari. Paradoxalment, algunes coses fonamentals s'escapen del bolic de malla estripada.
En efecte, com que ara tothom adopta posats sostenibilistes, quasi ningú no es preocupa de la sostenibilitat. Els més frívols, fins la ridiculitzen, potser perquè només en tenen una idea banalitzada i superficial. L'Estatut hauria pogut ser modern i modèlic en aquest aspecte, perquè la ponència ha disposat de l'anàlisi de més setanta constitucions o documents estatutaris europeus o americans i de diverses propostes d'articulat fetes per entesos. Però la proposta, que mescla sovint categories amb circumstàncies, és confusa, antiquada i insuficient. Paral·lelament, el capital Pla de l'Energia espera audiència de pobre mentre el carrer sobreïx d'immigrants globals i s'hi senten més variants del castellà, àrab i llengües eslaves que no pas català: les preteses essències contra les emergències reals...
Començàrem el segle XX simpatitzant amb els bòers independentistes i l'hem acabat reprovant els afrikàners segregacionistes, perquè un projecte nacional no es fa defensant només el passat essencial, sinó construint coralment el futur a partir del present real. Construint-lo a partir de la realitat humana i escalar d'avui, que no és la del segle XVIII, ni tan sols la del XX. Quin interès tenim per construir compartidament un futur de progrés de debò sostenible, o sigui nacionalment engrescador i adequat al segle XXI? Em temo que l'estret comtat pallarès ens atreu més que els dilatats horitzons oceànics. Així, perdrem. M'hi rebel·lo.
Publicat simultàniament a la revista El Temps