Peix i gasoil: s'acaben (Un article de Ramon Folch)

A Catalunya hi ha 1.361 barques de pesca professional. Si més no hi eren l'any passat. Segurament acabarem l'any 2005 amb un nombre inferior d'embarcacions, perquè cada any se'n perden unes quantes. L'any 2003 n'hi havia 1.382, una vintena més. I l'any 2000, n'eren 1.550, un parell de centenars més, que ara ja no hi són. La davallada del nombre de barques ha estat espectacular de mig segle ençà. L'any 1960 hi havia unes 7.000 barques en actiu a Catalunya i l'any 1955, ara fa mig segle clavat, unes 17.000. En cinquanta anys, doncs, hem perdut més del 90% de la nostra flota pesquera.
Moltes d'aquestes embarcacions, perdudes en els seixanta i ens els setanta, eren bastiments menuts, barquetes de pesca artesanal econòmicament incompatibles amb els temps que corren. S'entén que desapareguessin. Però les embarcacions que es perden darrerament són barques grosses i ben equipades. El problema ara no és l'adequació tècnica de l'embarcació, sinó l'agonia del sector. Una agonia que s'expressa, avui, amb manifestacions, vagues i bloqueig de ports. Em temo que amb molt males expectatives.
L'any passat es van desembarcar unes 33.000 tones de peix a les 19 llotges catalanes. Entre 1980 i 1995, els anys de màxima extracció pesquera, se'n desembarcaren anualment de 60 a 65.000 tones, és a dir el doble. No una mica més, ni força més, sinó el doble. Les modestes captures actuals, situen les extraccions al nivell dels anys quaranta o, més recentment, dels anys setanta. Què està passant?
Passa que tota la cera és la que crema. O la que cremava. La pesca minva a Catalunya des de fa dècades, en concret des dels anys cinquanta. Però les captures no van parar d'augmentar des d'aleshores fins a les acaballes del segle XX. On és el truc? Doncs en l'incessant augment de l'esforç de pesca: cada cop anàvem més lluny, més avall i més sofisticadament a l'encalç del peix. O sigui, pescàvem més, però esforçant-nos moltíssim més. És a dir, que les captures totals augmentaven mentre disminuïa incessantment el rendiment. Com que les parades de les peixateries sobreeixien i la pujada constant dels preus compensava la caiguda del rendiment, una falsa aparença de puixança amagava la veritable realitat.
L'any 1960 es van desembarcar a Catalunya unes 20.000 tones de peix, pescades per barques que totalitzaven una potència de 40.000 HP en els seus motors; la relació fou, per tant, de 2 HP/t. Vint anys després, l'any 1980, vam arribar a les 65.000 tones, però també als 200.000 HP...; l'esforç pesquer fou de 3HP/t. L'any 2004 han calgut 178.000 HP (menys, perquè tenim menys barques) per a capturar 33.000 tones, de manera que l'esforç ha estat de 5,4 HP/t. En poques paraules: ara ens costa quasi el triple d'esforç pesquer, el 300%, treure el mateix peix que quaranta-cinc anys enrere. L'abundància de les parades, doncs, era un miratge.
Un miratge, sí. Hem tocat fons. Per més que augmentem l'esforç, ja no millorarem gaire el rendiment, fins i tot l'empitjorarem. L'empitjorarem perquè estem fregant la sobrepesca (treure'n més que no n'hi ha), i és per això que ja fa temps que ha calgut introduir algun període de veda. Però, a més, no podem augmentar l'esforç, perquè el gasoil cada cop va més car. Aquest és el detonant del conflicte avui. Però no és la causa del problema, no ens enganyem.
El gasoil va car perquè també s'acaba. No tornarà a anar barat. El cru a 38 o 40$ el barril ha passat a la història. Ara va a quasi 60, però aviat el veurem a 70 i a 80 i a 90... Hi ha, certament, maniobres especulatives en els mercats internacionals, però sobretot hi ha una demanda desbocadament creixent per a un recurs imparablement minvant. Minven les seves reserves no renovables i, a sobre, la capacitat tecnològica d'extreure-les i processar-les ha quedat irresponsablement obsoleta en mans de qui s'ha fet immensament ric munyint una mamella que volia creure aparentment inexhaurible. Trigarem una dècada, pel cap baix, a posar-nos tecnològicament al dia, peròmentrestant consumirem una cinquena, potser una quarta part de les reserves disponibles. Mal assumpte, si no aprenem ben de pressa a estalviar, a ser eficients i a treure l'energia d'alguna altra banda (si hi és...).
En aquestes condicions, quin sentit té subvencionar el gasoil precisament per a la nostra pesca, o sigui per a una activitat el rendiment net de la qual no fa més que caure en picat des de fa mig segle? No en té cap, em sap molt de greu haver-ho de dir. Em sap molt de greu pensant en tantes famílies que pateixen i pensant, també, en el fascinant univers cultural que hi ha darrere de l'activitat pesquera, neuràlgica en nostre imaginari col·lectiu. Em sap molt de greu, però més greu em sabria contribuir a seguir amagant l'ou.
La pesca és una activitat neolítica, de mal compaginar amb la societat postindustrial. Fa mil·lennis, els recol·lectors de fruits i d'arrels van ser desplaçats pels agricultors, i ja fa segles que la caça amb finalitats alimentàries fou substituïda per la ramaderia (extensiva de primer, ara ja intensiva, estabulada i pràcticament industrial). La pesca és una pervivència recol·lectora que subsisteix perquè els humans vivim en terra ferma i no hem ocupat i transformat les mars, però la capacitat de fer-hi incursions cada cop més intenses està tenint efectes en certa forma comparables. Les nostres 'expedicions de pesca' són devastadores i afecten els caladors més remots i profunds. Però depenen del petroli...
Les 33.572 tones de peix descarregades l'any 2003 a les llotges catalanes van suposar uns ingressos per als pescadors de 122 milions d'euros. L'any 2004, van descarregar-ne 33.681, una miqueta més, però van ingressar dos milions d'euros menys, 120,2. I el gasoil els costà més car. Aquest any 2005 serà segurament pitjor. Però el gasoli no baixarà, i si els pescadors l'acaben pagant com fins ara, serà perquè algú o altre carregarà els neulers. Aquest no pot ser el camí.
El peix fresc de platja ha de valdre el que costa. És car, però encara hauria de ser-ne més. O els marges dels peixaters haurien de ser menors. O totes dues coses. Hem d'ajustar els preus, que vol dir fer-los justos, no pas necessàriament menors... I quan el peix valgui el que costa ens mirarem el mar d'una altra manera. I també el transport. I tot plegat. Ens ho mirarem amb un esguard humanament solidari i, per això mateix, també tan indeclinablement sostenibilista com no tindrem més remei.