Això de fumar (per Ramon Folch)

Altres articles d'opinió, aquí. No he fumat mai. Al meu entorn familiar hi ha persones que han fumat sempre. Mai no hem tingut discussions al respecte: ells miren de no molestar-me, jo miro de no interferir-los. No tinc animadversió fonamentalista envers els fumadors -em sembla que no tinc animadversions fonamentalistes de cap mena-, però sí que m'he format un criteri sobre el tema. La situació versallesca entre els meus familiars fumadors i no fumadors no és socialment generalitzable. Entre pocs i ben avinguts, tot són barretades. A casa hi ha més cadires que gent, de manera que ens cedim el seient amablement, segurs de no quedar-nos mai drets. La realitat del carrer és la inversa: hi ha molta més gent que llocs per seure. Per això hi ha tanta mala educació, no ens enganyem: és fàcil somriure quan no et fa mal res. La qüestió dels fumadors va per aquí. El problema social del tabac, o de la marihuana, és l'estrafolària manera amb què hom els consumeix, cargolant-los en un paper i calant-los foc. El cafè es beu i l'heroïna s'injecta sense molestar a ningú. El tabac, no. El tabac es crema, de manera que engega fum i cendra a la cara dels que no fumen. El tabac es fuma, tot escampant substàncies nocives i deixalles sòlides i gasoses. Convinguem-ho: una administració grollera com n'hi ha poques. Moltes de les ingestes que més ens agraden solen ser alcaloides o contenir-ne de més o menys disfressats. Tenen efectes diversos. La teobromina del cacau, endolcida, és una benigna menja fruïtiva. La cafeïna del te i del cafè es vehiculen en infusions delicadament aromàtiques. La cocaïna s'inhala i l'heroïna s'injecta. No fan fum ni cendra, concerneixen només l'usuari. La nicotina també podría injectar-se o beure's dissolta en alguna infusió, però el cas és que el tabac es fuma, tot ve d'aquí. Hem arribat a fer-la elegant, això també. Hi ha una gestualitat, fins i tot sofisticada, en l'encesa i manipulació del cigarret o en l'exhalació voluptuosa del fum. Els fumadors, tant necessiten garantir els nivells de nicotina a la seva sang -on arriba a través dels alvèols pulmonars, progressivament destruïts pels quitrans i altres components indesitjables que l'acompanyen en el tabac-, com tenir les mans ocupades. El cinema s'ha engronxat en aquesta escenografia, ha dedicat plans i contrallums preciosos a totes aquestes cerimònies. Estèticament m'agraden, ho confesso. Però són socialment abominables: els no fumadors dels voltants no en tenen cap culpa i, normalment, no desitgen respirar fum, inhalar quitrà, espolsar-se espurnes o suportar olors desplaents que, refredades, no passen de pudors. Per això les regulacions de fumar en espais públics havien d'acabar arribant. A Itàlia, contra tot pronòstic, han estat dràstiques i generalitzadament observades: no es pot fumar en cap bar ni restaurant, per exemple. Al nostre país, o a França, s'ha optat per un equívoc i confús camí del mig, amb totes les complicacions logístiques que eren de preveure, des de les dificultats per a separació efectiva d'ambients, fins a les complicacions inherents als grups mixtos de fumadors i no fumadors, que no acaben de saber on i com han de posar-se. Més enllà de tots aquests passos de dansa, hi ha el tema de l'addicció dels fumadors, que es resisteixen a ser considerats drogoaddictes. Ho són. De fet, tots els alcaloides generen addicció, uns més que altres. Els molt addictius i molt nocius són els pitjors, naturalment; és el cas de l'heroïna, per exemple. Els mitjanament addictius i feblement o no gens nocius són els més acceptables, és clar; és el cas de la cafeïna o de la teobromina. La nicotina és força addictiva i bastant nociva, circumstàncies negatives accentuades per les substàncies que l'acompanyen quan es fuma el tabac. Així que fumar tabac no és cap encert sanitari ni higiènic. Personalment, em repugna el fet de fumar tant com em sedueix l'elegància del fumador, si la té. Si ho considerem en termes ambientals o sostenibilistes, no hi ha gran cosa a discutir: fumar sistemàticament i en públic és un disbarat. Tots en fem, de disbarats, no judico actituds morals. Tots en fem, però aquest n'és un, que se sàpiga. A partir del moment que engeguem gargamella avall quitrà i nicotina, que escampen cendra per la taula del veí i que aboquem pudors i fum a la cara dels altres, la nostra credibilitat ambiental queda molt tocada. M'agradaria, desenfadadament, que els fumadors ho consideressin.