'Contra el canvi climàtic' (per Ramon Folch)

Hem de complir amb Kyoto per raons ètiques i per rebre després compensacions, però només mitigant el canvi climàtic no se'n corregeixen els efectes. Grans esforços mediàtics han estat esmerçats en aquests últims mesos per a debatre si el canvi climàtic era un fet o una suposició. El Nobel de la Pau a l'Intergovernmental Panel on Climate Change i a Al Gore ha condemnat els ja escassos detractors del fenomen a la marginalitat més cavernària. Ara, el tema ja no és la discussió, sinó l'acció. El Protocol de Kyoto, malgrat les seves evidents mancances, va en aquesta línia, l'única internacionalment reconeguda que de moment tenim. Pertoca, doncs, arremangar-se per a complir-lo, més que plànyer-se. En concret, calen decisions polítiques responsables sobre tot el sistema socioeconòmic. El cas és que Espanya ha emès durant l'any 2005 (darreres dades disponibles) 440 Mt (milions de tones) de CO2, enfront dels 289 Mt de 199o, que és l'any base per als càlculs. És a dir, un 52% més. El compromís era arribar a l'any 2012 emetent només un 15% més. Mal anem: si es mantingués la tendència, s'hi arribaria amb un increment del 65%. Davant d'això, s'han renegociat els compromisos: el 15% esdevindrà un 37%, sobre la base de sumar a aquest 15% un 2% en embornals de CO2 (plantació de boscos) i un 20% en compra de drets d'emissió; el 28% que resta fins al 65% estimat ens l'haurem d'empassar reduint les emissions, que és el que s'hauria també hagut de fer amb el 22% que comprem (contra la nostra competitivitat) o escamotegem. La contenció s'aplica, de moment, als sectors regulats per la Directiva del Comerç d'Emissions (generació elèctrica, refinat de petroli, ceràmica, ciment, paper, etc.), que són els grans focus emissors ubicats en poques mans i controlables amb lògica industrial. A Espanya han representat (2005) 183 Mt, menys de la meitat del total d'emissions. Els 257 Mt restants corresponen als sectors anomenats difusos (transport, construcció, agricultura, climatització, etc.), que són en moltes mans i costen de controlar. Aquest és el problema: sense moltes petites mesures i sense un canvi de mentalitat de la ciutadania, aquests 257 Mt seguiran creixent alegrement gràcies a autos cada cop més potents, a més viatges innecessaris, a més construcció esbojarrada, a més ineficiència transformadora, etc. Fer quadrar les grans fàbriques, que emeten menys de la meitat, no serveix de gran cosa, si la ciutadania i els petits productors perboquen fora de control. La situació a Catalunya és una mica millor. Només una mica. El 2005 vam emetre 59 Mt, enfront dels 40Mt de 1990, o sigui un increment del 47%. Per arribar al 2012 emetent 'només' un 37% més que el 1990 bastaria reduir les emissions anuals en 5,33 Mt. Amb això no resoldríem els problemes del món, però compliríem amb la part alíquota del compromís renegociat pel govern espanyol, prou modest. És el mínim minimòrum. Hem d'entendre-ho d'una vegada per totes: tenim un gran problema que exigeix una solució proporcional. Aquest és l'objectiu que s'ha marcar el Govern de la Generalitat: 5,33 Mt de CO2 menys cada any. Si més no és un objectiu clar i parametritzat. Ha començat a concertar voluntats convocant la Convenció Catalana del Canvi Climàtic. Es tracta de fer convergir tots els sectors socials en cerca d'una política pactada, o si més no discutida. Em sembla fonamental, si volem minorar les emissions difuses, que a Catalunya representen el 66% del total (el 58% a Espanya). Les 186 empreses catalanes que emeten el 44% subjecte a la Directiva del Comerç d'Emissions estan controlades i van fent els deures. El problema, ara per ara, som els altres. Amb això, els catalans assumiríem discretament l'u per mil de responsabilitat planetària que ens pertoca. Som l'u per mil del món, en efecte. No ens serveix de coartada dir que l'u per mil no és res, perquè tothom és uns pocs per mil que, sumats, fan el mil per mil. Hem de complir per raons ètiques i perquè només fent els deures podrem després exigir les compensacions que ens puguin pertocar, arribada l'hora de fer front als efectes negatius del canvi climàtic. Certament: complint amb Kyoto mitiguem el canvi, però no corregim res. I l'IPCC ha deixat clar que els principals afectats seran les illes oceàniques i la conca mediterrània, que patirà aridització, fenòmens meteorològics extrems (ja han començat) i pèrdues d'espai litoral. Caldran plans i programes per a plantar-hi cara. I molts recursos. El Govern català (i espanyol) és responsable d'aquest u per mil mitigador, però del cent per cent corrector en territori propi. Ens hi hem de posar de seguida. Ens cal modelitzar i concebre escenaris a deu, vint i trenta anys vista. Ens cal actuar des d'ara mateix per a fer-los tan suportables com sigui possible. Reduir les emissions és obligat, però no cura res. Hem de preveure què pot passar amb l'espai costaner i les infraestructures litorals, amb l'agricultura i els boscos, amb l'esquí i el turisme de platja, amb les revingudes i el clavegueram. Un important productor vinícola del Penedès està comprant terrenys als Pre-pirineus. El país sencer hauria d'actuar amb aquesta mentalitat. Podem blasmar la Xina i els Estats Units per emetre el 66% del total mundial de CO2 (l'una perquè no li toca Kyoto per subdesenvolupada, l'altre perquè no hi vol ser per imperial), però això no ens estalviarà aiguats i sequeres. Hem de complir amb els altres i actuar per a nosaltres. Des d'ara mateix. Article publicat amb El Periódico.