Canvi global: molt més enllà del canvi climàtic

La publicació, ara quasi fa un any, del quart informe d'avaluació del Panell Intergovernamental d'experts en Canvi Climàtic (IPCC) va deixar tancat el debat sobre la responsabilitat humana en la modificació del clima del planeta. La transcendència social i mediàtica d'aquest fet va ser molt important però, segurament, no ho són tant altres fenomens del denominat canvi global que tenen una transcendència també molt significativa en el territori i paisatge del nostre país. I és que el canvi global no només engloba el canvi climàtic sinó els canvis en els usos del sòl, les bioinvasions, la contaminació i eutrofització i les malalties emergents. Aquesta qüestió va protagonitzar un seminari organitzat per l'Institut de Medi Ambient (IMA) de la Universitat de Girona els passats 9 i 10 de setembre.

Què és el canvi global? Més enllà del canvi climàtic
Una de les definicions més acceptades del canvi global és la que considera el fenomen com el conjunt d'alteracions a escala planetària entre les quals es poden identificar cinc components clau: el canvi climàtic, les alteracions dels cicles biogeoquímics, els canvis en els usos i les cobertes del sòl, canvis en la biodiversitat i els processos de bioinvasió. Tanmateix, socialment mentre el canvi climàtic -i les seves conseqüències- han esdevingut una preocupació social i política, altres fenòmens com el canvi dels usos del sòl no han traspassat l'arena científica. Un exemple d'això, és que la ponència Les iniciatives del DMAH per fer front al canvi global a Catalunya, es va centrar exclusivament en l'objectiu de reduir anualment 5,33 milions de tones de CO₂.

Si un altre element caracteritza el canvi global és les connexions que es produeixen entre les diverses escales territorials. I de fet, aquest va ser el propòsit del seminari, mostrar "la perspectiva multiescalar" del fenomen. D'aquesta manera es va abordar la qüestió des del punt de vista planetari, regional (mediterrània) i, especialment, de les manifestacions a escales locals, a partir d'estudis en espais com el Montseny, el Montnegre, l'Alta Garrotxa o les zones litorals de l'Empordà.

Un fenomen híbrid
El canvi global és un fenomen híbrid ja que hi intervenen factors físics però també socioeconòmics. En el cas del canvi climàtic és evident, ja que es tracta de l'afectació antròpica a un sistema climàtic format per l'atmosfera, la criosfera, la hidrosfera i la biosfera. Aquest fet també es dóna en els canvis en les cobertes del sòl. El doctor en Ciències Ambientals i investigador de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA), Martí Boada, explica que són precisament l'expressió d'un híbrid, la conjunció de forces inductores biofísiques amb altres de tipus antròpic. En aquest sentit, l'increment de la superfície forestada al nostre país no és fruit només, d'una evolució de l'ecosistema cap a una suposada climacitat, sinó per l'abandonament de les activitats primàries, per la substitució de dendrocombustibles pels d'origen fòssil i pel despoblament.

També tenen una explicació socioecològica bona part dels processos de bioinvasió. Un exemple molt proper, la proliferació de la canya (Arundo donax) als rius catalans. Cal buscar la causa d'aquest fenomen, segons Boada, a la manca de gestió dels canyars dels masos, a causa de l'abandonament de molts horts.

Entre l'abús i el desús, cap al paisatge dual: bosc i ciment
L'anàlisi dels canvis en els usos del sòl mostren un procés dual. Per una banda s'intensifica l'ús d'una part molt concreta del territori mentre que, en contraposició, se n'abandona la resta. Aquest fenomen es detecta tant a escala mediterrània com al nostre país tot i que amb processos diferents.

Per exemple el projecte Mirabel, realitzat a escala europeu, detecta els principals canvis com el de forestació per abandonament de les activitats primàries i la intensificació agrícola. Això suposa, tal i com explica Joan Pino, investigador del Centre de Recerca i Aplicacions Forestals (CREAF), que a la Mediterrània "els impactes siguin màxims als espais oberts", tant als de caràcter estepari com en les zones humides.

Respecte a la realitat catalana, el CREAF actualment està duent a terme la realització del mapa d'usos i cobertes del sòl de l'any 1956 -data en que es va fer un vol americà arreu de l'Estat espanyol- per tal de comparar-ho amb els mapes de 1993 i 2005. D'aquesta manera es disposarà d'una informació sistemàtica -fins ara cada estudi a nivell local calia d'interpretar la foto aèria de la dècada dels 50- per valorar el canvi paisatgístic i territorial de les darreres cinc dècades. Els primers fulls 1:25.000 analitzats (Granollers, Canet de Mar i Òdena) mostren els resultats esperats segons Joan Pino: davallada generalitzada dels conreus, increment molt sensible de la suma entre bosc i matollar (tot i que el bosc dens no té una tendència tan clara) i un increment urbà i viari molt important.

Pino defineix aquesta situació com una "dicotomització del paisatge" on es passa d'un mosaic -per la presència en poca superfície de diversos usos i intensitats d'aprofitament del territori- a fronteres sense transició entre el medi urbà i el bosc dens. Una situació que Josep Vila, director de l'IMA, qualifica com a "dualitat bosc - ciment" i que suposa, més de trenta anys després del Llibre blanc de la gestió de la natura als Països Catalans passar de "l'ús o abús" a "l'abús i el desús".

Per altra banda, Martí Boada ha volgut alertar de les lectures positives d'aquest abandonament d'una part majoritària del territori. I és que hi ha concepcions del conservacionisme que, segons el doctor en Ciències Ambientals, consideren positiu que es buidi el territori. Per Boada, la idealització del wilderness esdevé la reproducció del mite reaccionari de la donzella verge. I es pregunta, "podem quedar tranquils quan diem que 'hem protegit' el 25% del país i mentrestant hagin tancat centenars de masies?"