Autor: Marc Solanes Calderón
Infografia: Sergi Mayench
Els subsidis a la indústria dels combustibles fòssil és un dels problemes més importants per al procés de transició ecològic arreu del món. I Europa no és pas una excepció. Molts governs, en lloc d'endurir les mesures per a la producció i la venda d'aquests combustibles –com podria ser la pujada dels preus– fan el contrari: els subvencionen perquè resultin més assequibles. Aquest fenomen està provocant l'acceleració del canvi climàtic, com és evident, i confronta directament amb la imatge de transició ecològica que busca projectar la Unió Europea (UE) al món.
El THE NEW YORK TIMES informa que a Veneçuela els subsidis eren tan alts que «amb un dòlar es podien comprar uns 5.000 milions de galons de gasolina», que seria «més que suficient per abastir l'estat de Michigan durant un any»*.
Tot i que la reducció dels subsidis és un dels acords al qual van arribar un gran nombre de països de cara als Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) per a l'any 2030, el procés està sent més lent del que s'esperava. A molts països, els subsidis als combustibles fòssils són extremadament alts.
En el cas europeu, el percentatge del Producte Interior Brut (PIB) destinat a les ajudes per als combustibles fòssils varia força segons el país. En el cas d'Espanya, suposa el 0,14% del PIB (35 dòlars per càpita, és a dir, el cost que li suposa a cada ciutadà), mentre que a Itàlia el percentatge s'eleva fins al 0,7% (209 dòlars per càpita), a Grècia supera l'1% (203 dòlars per càpita) i a països com Bulgària s'enfila fins al 4,5% del PIB (353 dòlars per càpita). Pels països més pobres, en l'àmbit internacional, solen suposar una despesa important: fins al 16% del PIB a Zimbàbue i el 21% del PIB a l'Iran, on el dièsel és pràcticament gratuït a les benzineres.
*Informació publicada a OUR WORLD IN DATA
