Font: Diputació de València
El deteriorament de la capa d’ozó provoca un escalfament de les capes baixes de l’atmosfera i contribueix a l’augment de la temperatura que produeix el canvi climàtic. En el Dia internacional per a la Preservació de la Capa d’Ozó, l’àrea de Medi Ambient de la Diputació de València reitera el seu compromís amb la reducció de les emissions de gasos contaminants a l’atmosfera per fer front a la destrucció de la capa d’ozó i combatre el canvi climàtic.
L'alliberament de CO₂així com d'òxids de nitrogen procedents del trànsit són part de les causes d'aquest fenomen. A través dels seus diversos plans de protecció ambiental i el decisiu impuls del Pacte de les Alcaldies, del qual és Coordinador Territorial, la institució provincial dóna suport als municipis per tal de reduir les seues emissions de CO₂ i contribuir des de l'àmbit local a pal·liar aquest fenomen global.
La prevenció dels incendis, grans alliberadors de CO2, la protecció dels espais naturals, així com la promoció i ajuda a la mobilitat sostenible, són algunes de les eines que contribueixen des de l'àmbit local a combatre un problema global i on l’ens provincial també actua.
La protecció de la capa d’ozó és crucial
La capa d’ozó constitueix una làmina de gas que es localitza entre el 15 i els 50 quilòmetres d’altura i que conté el 90% de l’ozó atmosfèric. La molècula d’aquest gas es compon per tres àtoms d’oxigen i actua a l’atmosfera com un agent depurador i com a filtre per als rajos ultraviolats procedents del sol. Aquest paper protector fa que la capa d’ozó siga imprescindible per a la vida a la Terra i, per tant, la seua importància és crucial per a la supervivència dels éssers vius.
La utilització de nombrosos productes químics durant dècades va generar una reducció molt significativa d’aquesta capa —l’anomenat “forat”— com a conseqüència de la descomposició de l’ozó en altres molècules. Els clorofluorocarbonis (CFC), entre altres productes químics, són substàncies utilitzades als aerosols durant molt de temps que provoquen el trencament de les molècules d’ozó, ja que al entrar en contacte amb la radiació ultraviolada alliberen clor i brom que ocasionen la descomposició de l’ozó.
Al 1987, el Protocol de Montreal va unir a 46 països en la lluita per la reducció internacional de l'ús de compostos nocius per a la concentració d'ozó i, el 1990, els CFC van quedar prohibits. No obstant això, l'alta persistència d'aquests i altres compostos a l’atmosfera va fer que el forat de la capa d'ozó aconseguira la seua grandària màxima l'any 2000, quan va arribar a mesurar 25 milions de quilòmetres quadrats.
La prohibició creixent de l'ús de substàncies nocives per a l'ozó contribueix a protegir i recuperar la capa d'aquest gas, també per a les generacions futures. Tanmateix, en l'actualitat encara hi ha sectors com el de la refrigeració, la fumigació o la fabricació d'algunes escumes que continuen produint danys a la capa d’ozó.
