octubre 2020

Aquest estiu, la Generalitat ha emès sis alertes de superació dels llindars de contaminació per ozó troposfèric en el territori català. És una xifra molt més tranquilitzadora que la de l’any anterior, on es va arribar a les 116 alertes. Tot i això, el problema d’arrel segueix intacte: l’ozó continua sent un dels principals gasos contaminants a l’estat espanyol, provocant les mateixes morts que els accidents de cotxe. Mentre països com França han començat a prendre mesures efectives per limitar la formació d’aquest gas durant els episodis de màxima concentració, l’actuació a Catalunya es limita a la informació als ciutadans.

Al llarg de la història, les pandèmies són un dels pocs exemples on la societat s’ha decidit per educar a l’aire lliure i la intenció en aquests casos sempre ha estat la de disminuir el contagi. La millora està demostrada, ja que cada cop més estudis apunten que els llocs ventilats o oberts són els espais on hi ha menys probabilitat d’encomanar la malaltia. Però per què és aquest l’únic escenari on ens plantegem una educació a l’exterior? No haurien d’estar les escoles més en contacte amb la natura, en general, i per molts altres motius?