En realitat, el que fan aquests organismes és dividir els microplàstics en partícules encara més petites, que al seu temps acaben sent encara més perilloses per a l’espècie humana i la resta d’animals que les originals.
Imatge: Getty
El problema dels microplàstics és cada cop més greu tant en rius i llacs d’aigua dolça com en la majoria de mars i oceans del planeta terra. La perillositat d’aquests materials per als éssers vius creix al mateix ritme que la quantitat de nanopartícules que s’aboquen a l’aigua, diàriament, arreu del món. Recentment, però, un estudi de la Universitat de Massachusets va descobrir que una espècie de zooplàncton, anomenat rotífer bdel·loide, és capaç d’alimentar-se d’aquestes partícules. El que en un primer moment semblava una solució al problema, ha acabat suposant un perill encara més gran. En realitat, el que fan aquests organismes és dividir els microplàstics en partícules encara més petites, que al seu temps acaben sent encara més perilloses per a l’espècie humana i la resta d’animals que les originals.
Segons va publicar The Guardian en un article la setmana passada, aquests microplàstics són extremadament minúsculs: poden arribar a concentrar-se fins a 23.000 individus en un sol litre d’aigua. Anomenats també “portadors de rodes”, per la roda de cilis –orgànuls amb formes filamentoses– que recobreix la seva boca, poden arribar a generar fins a 366.000 nanoplàstics al dia, que són partícules extremadament petites que mesuren menys d’un micròmetre. És a dir, fins a mil bilions de vegades més petites.
“Érem conscients que hi ha components dels plàstics que estan gairebé a tots els ecosistemes del món. És un problema global: tant se val el lloc on es tirin, afecta tots els ecosistemes per igual”, explica José Luis García Varas, responsable del Programa Oceans de WWF. No és la primera vegada, però, que s’observen petits organismes que s’alimenten de partícules provinents del plàstic. Ja fa anys que es va constatar la presència d’aquests elements a l’interior de l’aparell digestiu de tortugues marines, balenes i dofins. Però no va ser fins a l’any 2015 que es va poder gravar, per primera vegada, com un microorganisme s’alimentava directament de petitíssimes partícules de poliestirè.
Els rotífers poden arribar a generar fins a 366.000 nanoplàstics al dia, que són partícules extremadament petites que mesuren menys d’un micròmetre.
De fet, l’any 2020 ja es va publicar un estudi on es demostrava que alguns microorganismes, com ara el Kril Antàrtic, ja eren capaços de triturar microplàstics i convertir-los en elements encara més petits. “Al nostre estudi ho vam demostrar en un altre tipus de crustaci (amfípodes) que, igual que els rotífers, es troben en aigües dolces i marines. En total s'estima que hi ha 10.000 espècies d'amfípodes, per la qual cosa es tracta d’un procés que, potencialment, succeeix a tota mena d'aigües arreu del planeta”, indica Alicia Mateos, ambientòloga i una de les autores d’aquest estudi publicat ara fa tres anys.
Aquest fenomen no només pot arribar a tenir terribles conseqüències per als éssers marins que consumeixen tot el plàstic que s’aboca al mar –segons adverteix el Programa de les Nacions Unides per al Medi Ambient (PNUMA), els oceans reben uns 13 milions de tones de plàstic cada any–, sinó per totes les persones que després ens mengem aquests animals plens de petites partícules nocives per a l’organisme. A més, no només són tòxics per ser material plàstic, sinó que són portadors de moltes altres substàncies nocives que podrien contribuir a desenvolupar algunes malalties.
Segons explica el responsable del Programa Marí de WWF, “ara veiem que hi ha espècies com els rotífers que són capaces de dividir-les encara més. Això ens dona una idea molt més àmplia de la gravetat del problema. Aquests nanoplàstics, els quals actualment no hi ha manera d'eliminar, s'introdueixen dins la cadena alimentària. Ja hi havia científics que els havien detectat en teixits musculars d'espècies marines, però aquesta major degradació farà que estiguin pràcticament a tots els animals del planeta, inclosos els éssers humans”.
És cert que els nanoplàstics, en ser tan petits, són capaços d'acumular-se en teixits i cèl·lules. “Les conseqüències per a l’home encara són incertes, tant pel que fa al sistema endocrí com en relació amb malalties actuals i futures, i trigarem molt de temps a entendre’n les possibles relacions. El principal problema és que, això sí que ho podem assegurar, aquests plàstics estan molt més presents a la natura, i tenen un impacte cada cop més gran”, apunta García Varas.
Pel que fa a les perspectives de futur, la Comissió Europea ha adoptat mesures per restringir els microplàstics afegits intencionadament i, justament aquesta setmana, comença la tercera ronda de negociacions de l'ONU per a un tractat global de plàstics. “Aquest acord serà jurídicament vinculant. Encara que no reguli directament els nanoplàstics, sí que té l'objectiu de reduir la contaminació”, conclou Mateos.
