Una de les seves principals lluites és la denúncia de les greus conseqüències que té per a les comunitats indígenes la construcció del polèmic Tren Maia.
Sara López va començar la seva lluita pels drets dels pobles indígenes a Campeche als anys 80. Foto: Noé Pineda per a Floreseneldesierto.
Sara López fa anys que fuig de la repressió del govern mexicà. Nascuda al municipi de Candelaria (Campeche, Mèxic), la defensa dels drets de les comunitats indígenes i la protecció del medi ambient han estat les seves principals lluites, que l’han portat a l’exili i a la presó durant gairebé un any. Com a part de la resistència civil i del Consell Regional Indígena i Popular de Pujilí (CRIC), forma part del Congrés Nacional Indígena (CNI) i de la Xarxa Nacional de Resistència Civil. Tant ella com altres activistes de la regió s’articulen en diversos fronts i xarxes, entre els quals destaca el moviment 'El Sud Resisteix'.
Avui, un dels seus objectius principals és la denúncia de les greus conseqüències que té per a les comunitats indígenes la construcció del polèmic Tren Maia. Aquest projecte ferroviari pretén connectar el sud-est de Mèxic per fomentar el turisme i el desenvolupament econòmic, però, tant per a Sara com per a una part dels habitants de la regió, aquest megaprojecte significa la destrucció del teixit local.
Mentre que des del govern es presenta com un símbol de progrés, els seus impactes, segons López, són devastadors: desforestació, desallotjament de comunitats indígenes i l’amenaça a espècies emblemàtiques com el jaguar, un símbol de la zona. «Hem aconseguit avenços importants que no només han millorat la nostra situació, sinó que també han plantat llavors de canvi i resistència per a les generacions futures. Aquesta convicció és el que em manté ferma en la lluita».
Fa 40 anys que lluita en diferents moviments activistes. Com se sent després de tant desgast?
Em sento desgastada físicament, emocionalment i psicològicament. He dedicat tota la meva vida a l’activisme i a la defensa del territori, però el meu cos ja m’està passant factura. La meva salut està afectada: soc hipertensa i diabètica, i aquesta última m’ha estat descompensant últimament, fet que em genera moltes complicacions. Tot i això, no m’he aturat; segueixo lluitant perquè no vull que la malaltia em guanyi. Encara que hagi reduït una mica la meva activitat, continuo amb ànim i compromís, perquè aquesta lluita és la meva vida.
Hi ha algun moment en què hagi pensat que havia d'aturar-se definitivament?
Hi ha hagut moments molt difícils, com l’assassinat de companys defensors, que m’han omplert de ràbia, impotència i por. Un exemple recent va ser la mort d’un sacerdot defensor a Chiapas, que em va impactar profundament. Vaig sentir por pel futur de tots nosaltres com a activistes, perquè és evident que la nostra vida està constantment en perill. Però, al mateix temps, vaig trobar forces per continuar endavant. Sempre penso que si som una pedra a la sabata del govern, dels càrtels o de qui destrueixen la vida, aleshores estem fent el que cal.
A la resistència contra les tarifes elevades d’electricitat, hem afrontat molts desafiaments. Després del meu empresonament, algunes persones es van desanimar o van abandonar la lluita, especialment després de les promeses del govern de López Obrador. Però els pocs que hem seguit, hem aconseguit molt. Continuem tenint llum i mantenim la nostra vaga de no pagament com una forma de pressió política per exigir tarifes justes i el reconeixement de l’energia elèctrica com a dret humà.
Hem après molt en aquest procés. Per exemple, hem après a gestionar qüestions tècniques d’electricitat, com reinstal·lar el servei quan ens el tallaven. Això ens ha unit com una gran família de defensors. També hem aconseguit que les nostres veus arribin a espais internacionals, visibilitzant els impactes negatius del mal anomenat Tren Maia i la nostra lluita per la defensa de la terra i el territori.
Ara una de les vostres lluites principals és la protesta contra la construcció del Tren Maia.
Lluitem contra el Tren Maia pels seus devastadors impactes ambientals, culturals, socials, econòmics i polítics. Encara que es presenti com un projecte turístic, el tren de càrrega és el veritable objectiu. Transportarà recursos com gas i petroli, beneficiant només empreses i governs, mentre destrueix i desplaça comunitats. Per això l’anomenem el tren de la mort.
«Treballem amb xamans maies per recuperar tradicions i fomentar el vincle amb la natura»
A més, des dels trams cinc al set, el projecte està controlat per l’Exèrcit i la Guàrdia Nacional. Això converteix qualsevol protesta en un enfrontament directe amb forces armades, i els avenços que hem aconseguit no es respecten. Tot això evidencia com el govern actual, que es deia d’esquerra, ha aprofundit els projectes de destrucció iniciats per administracions anteriors.
Em podria citar alguns exemples d'avenços que, de forma significativa, hagin canviat la vida de les comunitats locals?
La meva lluita pels drets dels pobles indígenes a Campeche va començar als anys 80. Inicialment, ens vam centrar en la defensa de la salut, organitzant tallers d’alimentació, nutrició i cura dels nens, i promovent l’ús de recursos naturals locals. Per exemple, treballàvem amb aliments tradicionals i sostenibles com la xaia i la carabassa, ensenyant a les comunitats com combinar-los per obtenir una alimentació més equilibrada.
També vam crear projectes de sobirania alimentària, com cooperatives de consum, aviram, fleques i hortalisses. Fomentàvem l’agroecologia i protegíem les llavors natives per assegurar que els aliments fossin saludables i lliures de químics. Aquests projectes estan directament vinculats amb la salut i la vida digna de les comunitats.
També treballeu en temes de salut, doncs?
Sí, per descomptat. Promovem la medicina ancestral a través de l’ús de tintures, tes, sabons, xampús i pomades naturals. També organitzem tallers i cerimònies tradicionals per enfortir el benestar emocional, especialment entre les dones defensores. Treballem amb xamans maies per recuperar tradicions i fomentar el vincle amb la natura.
Aquestes iniciatives no només contribueixen al benestar físic, sinó que també ens ajuden a mantenir la nostra identitat cultural i la connexió amb les nostres arrels. És una forma de resistència enfront dels projectes que intenten esborrar la nostra existència com a pobles indígenes.
Com va ser la seva experiència a la presó i com va aconseguir recuperar-se'n?
Vaig ser detinguda després d’una protesta per talls de llum, juntament amb altres companys. Ens van acusar falsament de segrest, un càrrec completament inventat. Vaig passar onze mesos a la presó, confinada en un espai molt petit. Allà mateix, a terra, ho fèiem tot: dormir, cuinar, fer exercici... Era una situació molt dura, especialment pel soroll constant de les reixes, que em recordava l’arrest i el trauma viscut.
«Claudia Sheinbaum sembla disposada a continuar amb aquest model: repartint diners però sense resoldre els problemes estructurals»
No vaig rebre suport psicològic després de sortir, però a poc a poc he anat recuperant-me pel meu compte.
Malgrat tot el que vaig viure, segueixo ferma en el meu compromís de defensar el territori, la terra, l’aigua i, en definitiva, la vida.
Creu que ha valgut la pena tota una vida dedicada a això? De vegades es pot pensar que els resultats són mínims comparats amb tot el que ha sacrificat.
Sí, de vegades em pregunto si tot el sacrifici ha valgut la pena. Els meus fills em qüestionen sovint: «Mare, has perdut molt; el teu negoci, la teva feina, tot per lluitar i defensar els altres. Creus que aquestes persones t’ajudaran si ho necessites?». És cert que ells han patit molt pel meu activisme, especialment durant el temps que vaig estar empresonada. Sempre vaig intentar no deixar-los sols, buscant qui els cuidés mentre jo lluitava, però és evident que hi ha buits i absències que ells encara recorden.
Malgrat tot això, estic convençuda que ha valgut la pena. Hem aconseguit avenços importants que no només han millorat la nostra situació, sinó que també han plantat llavors de canvi i resistència per a les generacions futures. Aquesta convicció és el que em manté ferma en la lluita.
Claudia Sheinbaum és la nova presidenta del país. Hi ha alguna esperança per a la millora dels drets indígenes amb aquest nou govern?
López Obrador ha utilitzat programes assistencials com "Sembrant Vida", ajudes per a la gent gran i altres iniciatives per controlar la població, comprant el seu silenci davant les megaobres. Això perpetua una estratègia on, amb una mà, es dona diners, però amb l’altra es colpeja, imposant projectes que destrueixen comunitats. Claudia Sheinbaum sembla disposada a continuar amb aquest model, repartint diners però sense resoldre els problemes estructurals com la manca de centres de salut, una educació de qualitat, carreteres transitables i serveis bàsics adequats.
Mentrestant, continuem intentant crear consciència, lluitant pels drets dels pobles indígenes, tot i que el govern fomenti divisions internes i conflictes dins de les nostres comunitats a través d’aquestes polítiques. La nostra lluita és pel territori, la terra, l’aigua i la vida, enfront d’un sistema que només busca explotar i destruir.
