- Per què és important ara mateix protegir la tonyina vermella? Quines evidència hi ha de què l'espècie es troba en perill?
(F)
Per una banda, les dades científiques demostren clarament que els estocs de tonyina actualment són un 10 o un 15% del que eren abans de començar la pesca industrial als anys setanta, i sobretot a partir de la creació de granges d'engreixament, per a les quals es captura a gran escala i des de les que es ven al mercat asiàtic, especialment al Japó. La pesca tradicional que s'havia fet a la costa catalana no tenia aquest efecte depredador.L'altre factor que cal tenir en compte és l'existència d'una flota clarament sobredimensionada i sobrecapacitada. És a dir, tenim una capacitat de pescar tonyina vermella molt per sobre de la que té de reproduir-se. A la Mediterrània tenim molts vaixells, la majoria legals, d'altres no, alguns que segueixen les normes i d'altres que no. És important fer aquestes distincions dins el sector, però el cert és que el conjunt és de massa capacitat de pesca. Perquè, a més, els vaixells actuals estan molt avançats tecnològicament i poden pescar pràcticament sense límit. Una part del sector se n'ha adonat d'aquesta situació i està començant a acceptar retallades, però són encara insuficients.
- Com han contribuït les subvencions de la Unió Europea i dels diferents estats per arribar a aquesta situació?
Aquesta sobrecapacitat de pesca s'ha alimentat amb recursos públics, tant des de la Unió com per part dels estats membres. I no només s'ha finançat la flota, sinó l'activitat pesquera en ella mateixa, i les granges d'engreixament. Així hem arribat a la situació d'insostenibilitat actual, amb una quarantena de granges repartides per la Mediterrània, sobretot a la zona de Malta.
Tenim responsabilitat per activa i per passiva, per haver alimentat aquesta activitat sobredimensionada amb recursos públics, però també perquè el control que s'havia d'exercir sobre les flotes i armadors que actuen de manera irresponsable no ha estat la que hauria calgut: ens trobem amb sancions que no es compleixen, acords per perdonar infraccions... Moltes vegades no hi ha la voluntat d'aplicar els mecanismes amb la contundència i el caràcter dissuasori que caldria.
- Quines mesures caldria prendre per recuperar la tonyina vermella?
(F)
Ara mateix els científics ens diuen que amb 8.000 tones de captura anual tenim un 50% de possibilitats de què l'any 2025 s'hagi recuperat la situació. I tot i això, a l'última reunió de l'ICATT (la Comissió Internacional per a la Conservació de la Tonyina) es va aprovar capturar-ne 13.500. Això no és acceptable des d'una lògica sostenibilista. Aquest organisme s'ha mostrat absolutament incapaç de garantir els estocs.Per això es va començar la campanya per portar la tonyina vermella a CITES i prohibir-ne el comerç internacional. Perquè en aquests moment el que dispara les captures són les que es fan per a les granges que exporten a Àsia, no la que es fa per al consum local. On hem de posar el fre és en el comerç internacional. Cal canviar el model: no es tracta d'estar en contra de la pesca com a activitat, sinó a favor d'una activitat pesquera responsable i sostenible.
- Si és tan evident que la tonyina vermella està en perill, per què no es va aconseguir donar-li el màxim nivell de protecció en la darrera reunió de CITES (Convenció sobre el Comerç Internacional d'Espècies Amenaçades) celebrada a Doha?
(F)
El problema de fons és que no tothom ho té tan clar. Bona part d'aquesta indústria considera que les xifres que dóna la comunitat científica són equivocades. Però els gestors polítics, que no som ni pescadors ni científics, hauríem d'aplicar el principi de precaució: davant de la possibilitat de que la situació sigui tan preocupant com ens diuen, cal prendre les mesures que garanteixin que els estocs es puguin recuperar.Vam aconseguir el consens dels estats membres de la Unió Europea per defensar aquesta opció, i això va ser una gran victòria. Però en l'àmbit de CITES ens vam trobar amb una campanya molt forta del Japó -el principal comprador- i d'una bona part de la indústria que veia que podia perdre una part molt important del negoci. I estem parlant de molts diners. Cal tenir en compte que s'han arribat a pagar 140.000 euros per un sol exemplar de tonyina a les llotges de Tòquio. El sector mou l'equivalent al que poden moure algunes empreses petroleres. I a més s'ha desenvolupat un negoci especulador i inversor brutal. Què passarà quan no quedi tonyina? Que invertiran en una altra cosa, però el pescador tradicional tampoc no podrà pescar-ne perquè ja no n'hi haurà.
Els japonesos van invertir moltíssims diners - i m'agradaria saber a canvi de què - perquè molts països que no hi tenen cap interès en aquest tema votessin en contra.
- D'haver-se aconseguit aquesta protecció, hagués estat la primera vegada que s'apliqués a una espècie amb explotació comercial. Això ha estat també un factor decisiu?
(F)
Sí. De fet, la defensa de la tonyina vermella no és només per aquesta espècie en sí mateixa, sinó perquè és la punta de l'iceberg. La tonyina vermella marca el que pot arribar a ser la situació del 80% de les espècies d'interès pesquer al Mediterrani. Si seguim la projecció actual, l'any 2048 hauran desaparegut.
Però per a molta gent els recursos pesquers són simplement això, no els consideren éssers vius que formen part de la biodiversitat i que cal protegir amb aquests criteris, sinó només amb criteris econòmics. Per això s'oposen durament a què qualsevol espècie que tingui interès pesquer es pugui incorporar al catàleg d'una entitat de protecció de la biodiversitat, ja que això podria obrir la porta a protegir-ne d'altres. En el cas de CITES, per exemple, no només no es va aprovar la protecció de la tonyina, sinó també la de diverses espècies de tauró i de corall. La situació és d'encegament absolut.
- Després del fracàs a Doha, què es pot fer a partir d'ara?
En qualsevol cas, tot i que la possibilitat de protegir la tonyina vermella a CITES no ha funcionat, ha tingut ja el seu efecte. L'amenaça de poder arribar a prohibir el comerç internacional ha fet que la Unió Europea, Tòquio i tot el sector mirin les coses d'una altra manera. Ara com a mínim hi ha un cert neguit de què cal complir les normes, perseguir els pirates i sancionar-los. I es nota: s'estan reduint les flotes franceses i italianes, i segurament començarà a haver-hi un control més estricte, tant pels productors com per part dels compradors japonesos. I, a més, es pot tornar a demanar a la propera reunió de CITES, d'aquí a dos anys.
- I quina és la postura actual de la Unió Europea, després d'haver-hi aconseguit un consens?
A la Unió Europea les iniciatives de demanar protecció les van iniciar els països que tenen menys interessos en la tonyina, com ara el Regne Unit, Holanda o Alemanya. El govern francès s'hi va afegir més tard, amb una doble moral, perquè demanaven una moratòria quan en realitat ells ja hauran de reduir la pesca temporalment com a multa pel que van pescar de més l'any passat. Els espanyols han estat els últims en afegir-se. Però, en qualsevol cas, i per sobre de les nostres expectatives, es va aconseguir el consens per anar a la reunió de CITES.
Ara la Unió podria establir mesures més dures, com una moratòria en la captura per garantir la recuperació com ja s'ha fet amb altres espècies com l'anxova del Cantàbric o el bacallà del mar del Nord o del mar Bàltic. Però no ho farà, perquè la Comissió Europea i els principals governs continuen argumentant que és una mesura massa dràstica i que no convé.
També podrien crear santuaris, per exemple al sud de les Balears, tal i com ja ha demanat el parlament balear i que ara cal veure si aprovarà el ministeri, però de moment està bloquejat. Són mesures dràstiques, però hem de tenir en compte el cost que ha tingut no haver-ne pres abans.
- Derrota a Doha, fracàs a Copenhaguen... Per què és tan difícil que els polítics facin cas del que diuen els científics?
(F)
Hi ha una lectura clarament negativa d'aquesta situació, perquè no s'entén com costa tant seguir les recomanacions dels científics pel que fa a l'escalfament global o els recursos pesquers. És una absurditat basada en què aquests estudis poden estar equivocats, quan el que hauríem de fer és posar per davant mesures de precaució. I el que es fa, per les pressions de diversos sectors, acaba sent justament el contrari.Però hi ha una lectura no tan negativa. Tots aquests fracassos, tot i que molt lentament -massa-, provoquen un cert moviment. Encara que es perdin batalles, provoquen sotragades en el sectors, els polítics i l'opinió pública. S'ha creat un debat social sobre aquests temes, i ara comencem a ser conscients de què el mar no és una font inesgotable de recursos. I això es pot traduir en les decisions que prenem com a consumidors - exigint la informació del peix que comprem i fent-ne un consum responsable - i com a votants també.
- Després de 12 anys sense que s'autoritzés cap nou cultiu transgènic a la Unió Europea, s'acaba de donar llum verda a una varietat de patata per a ús industrial. Estem anant cap a enrere?
Sí, totalment, i això és molt preocupant. En el cas de la Comissió Europea s'ha produït un fenomen dramàtic. Fins ara era un mur respecte de l'entrada de productes genèticament modificats, i ara hi ha una involució. Aquests cultius poden ser perillosos, i caldria aplicar el principi de precaució. No podem posar en el mercat un producte que pugui ser nociu per al consum humà o el consum animal, o que tingui impacte sobre l'entorn i la biodiversitat d'on es planta. Ara que s'ha obert la porta, els danys poden ser irreversibles.
El problema és el mateix en tots els àmbits: la mentalitat és totalment a curt termini. I això és absurd, fins i tot en termes econòmics: el cost que suposa invertir en el nostre benestar d'aquí a 15 anys és molt baix, però el cost de no fer-ho és altíssim.
