'La rehabilitació afavoreix l’economia local i no als grans promotors, per això no ha interessat'

Tenim un marc legal que afavoreix la rehabilitació?
No l'afavoreix, de fet més aviat hi posa traves. El marc que regula el sector de l'edificació, dins del qual hi ha la rehabilitació, està pensat perquè les ciutats i les seves poblacions creixin. El plantejament legal que tenim es pot explicar fent una analogia amb el món dels cotxes. És com si la norma que regula tots els detalls de la fabricació d'automòbils s'apliqués al món dels tallers mecànics. Tothom entén que una activitat és construir i una altra diferent és rehabilitar, però en la visió legal que hi ha a Espanya sobre el tema, la segona es manté com un apèndix de la primera. Barrejar-ho ha creat distorsions i explica el retard del país en aquest camp.

(F)

Espanya és una excepció en aquest sentit?

A la resta d'Europa fa quaranta anys que la meitat dels diners que mou el sector vénen de l' obra nova i l'altra meitat del manteniment del parc d'edificis existent.  Aquí, en el moment en què s'ha fet més rehabilitació hem arribat com a màxim al 20%. Actualment,  tot i que d'obra nova pràcticament no se'n fa, tampoc ha pujat la rehabilitació.  

Som a la cua d'Europa?
Sí, en aquest tema estem totalment fora de joc, més enrere fins i tot que els altres països del sud.

Quines serien les causes profundes del que està descrivint?
Hi ha una continuïtat històrica que mai s'ha trencat. L'arribada de la democràcia va introduir un canvi  en molts temes, però hi ha moltes lleis franquistes encara en vigor perquè no es va produir cap ruptura. Com el país no va fer tabula rasa, en molts àmbits les coses es van quedar més o menys com estaven. En el sector del què estem parlant es van anar adaptant les lleis, com la del sòl, que es va modificar, però mantenint una forma de funcionar que als grans interessos econòmics els anava molt bé. El sector de la construcció ha estat en aquest sentit un exemple clar. De fet és on la cultura del pelotazo ha tingut més possibilitats. La rehabilitació és una víctima d'aquesta cultura hegemònica perquè no dóna diners als grans promotors com sí que ho fa per exemple una promoció de 200.000 habitatges.

La rehabilitació dóna més joc a un altre tipus d'economia...
Efectivament, una de les virtuts de la rehabilitació és que reactiva l'economia local. És una altra escala que permet treballar als professionals de cada lloc. D'altra banda, en aquest país tenim uns nivells d'atur sorprenents. En els moments de prosperitat econòmica hi havia uns percentatges tan elevats com els que tenen altres països en plena crisi. I aquest esquema d'atur estructural està molt relacionat amb el model de creixement basat en la gran construcció.

Entrem en detall en el marc legal sobre la rehabilitació. Quines normes cal tenir en compte?
El primer que cal subratllar és, com he dit anteriorment, la manca de normes específiques per a la rehabilitació. Les normes que l'afecten tenen a veure amb la construcció. La Llei d'ordenació l'edificació (LOE) és el nostre marc. De la LOE deriva el conegut Codi Tècnic de l'Edificació (CTE) que va sortir el 2007 i defineix els detalls de com s'ha de construir així com les característiques han de tenir els edificis nous. El  CTE quan parla d'aquestes característiques fa l' afegitó de "y también para los edificios existentes". Aquesta frase és un problema perquè si no hi fos voldria dir que la rehabilitació estaria desregulada, fet que ens permetria treballar lliurement. Des del moment en què hi ha aquesta frase, tots els tècnics municipals han de fer complir el CTE al donar llicències d'obres de rehabilitació, i això ha frenat moltes iniciatives en aquest àmbit perquè sovint el compliment és impossible degut a les característiques de moltes edificacions antigues, algunes de les quals pertanyen al patrimoni.

Per tant aquest senzill afegit ha estat un gran error?
Estendre els paràmetres de l'obra nova als edificis existents, així genèricament, ha estat una llosa sobre el sector de la rehabilitació que ha frenat moltíssims projectes. El missatge de fons al propietari que ha volgut rehabilitar és "com no pots arribar al què el CTE t'està demanant, millor no facis res". La recent modificació del CTE pretén resoldre aquest problema introduint més flexibilitat i parla de "mejorar en el grado de lo posible", però crec que la solució passaria per dir "y no es de aplicación a los edificios existentes".

Hi ha hagut una millora, malgrat tot?
Ho valoro com una certa millora perquè significa passar d'estar lligat de peus i de mans a tenir un marge per actuar. Ara, és una millora molt relativa perquè ens torna a la situació anterior al 2007 quan no hi havia el primer CTE. En definitiva no hem avançat gaire.

(F)

Com valora la  Llei 8/2013 de rehabilitació, regeneració i renovació urbana?
La valoració de la llei 8/2013 d'entrada no és negativa: és un primer pas necessari si bé insuficient. Com a mínim, i  per primera vegada, el legislador ha entès que havia de fer una llei pensant en la rehabilitació i oblidant-se de l'obra nova. La llei contempla la rehabilitació a escala de teixit urbà. El legislador s'ha plantejat  facilitar les grans operacions de rehabilitació edificis i actuacions potents a nivell de barri.  Des d'alguns mitjans socials s'ha criticat i amb raó que s'afavoreix els  grans inversors i que no es contemplen les dificultats socials que puguin tenir les persones per afrontar les despeses de rehabilitació. S'han centrat una altra vegada en els grans promotors perquè puguin fer negoci, fet que no és dolent en si mateix, però es deixa de banda la problemàtica social. Com la construcció nova ja no ofereix possibilitats al gran capital se li obre ara aquesta via. No és que hi hagi una mala intenció del legislador perquè l'objectiu és eliminar obstacles per poder fer rehabilitació a gran escala. He de dir que  el Ministeri va cridar una sèrie d'experts per consultar-nos a l'hora d'elaborar aquesta llei. Vam mantenir unes reunions amb ells i ens vam adonar que hi havia un enfocament poc lligat a la problemàtica en totes les seves dimensions. Per altra banda, encara no podem veure de manera pràctica les virtuts d'una llei que, de moment, encara no s'ha desenvolupat en reglaments.

Digui'm un aspecte fonamental que hauria d'establir una futura llei de rehabilitació?
La llei que s'ha de fer hauria d'assenyalar uns paràmetres mínims de prestacions dels edificis i, si no es compleixen, doncs cal enderrocar. Però estaríem parlant de casos extrems com sostres de 1,50 d'alçada, és a dir d'uns mínims d'habitabilitat que ja estan regulats per les comunitats autònomes. La llei hauria d'establir el llindar de com de dolents poden ser els edificis i si un edifici està per sota del llindar doncs això és inacceptable.  De fet el 99% dels edificis existents estarien per sobre d'aquest llindar mínim, en aquest sentit són recuperables i poden ser objecte de rehabilitació.

Parlar del marc legal en aquest país és fer-ho també de la conflictivitat entre normes estatals i autonòmiques. Suposo que en l'àmbit de què estem parlant això també passa.
El xoc de legislacions és constant. Per exemple, la llei 8/2013 està recorreguda per Catalunya  i per altres comunitats.  Els motius per les quals la Generalitat ha recorregut aquesta norma són raonables, però són més polítics que altra cosa, i estan lluny dels interessos de la ciutadania. En aquests moments Catalunya té legislada una Inspecció Tècnica dels Edificis (ITE) i alhora Madrid ha establert un sistema d'inspecció d'edificis per a tot l'estat que homogeneïtza la informació a recollir. Si tu com a persona privada em demanes que faci una inspecció tècnica del teu edifici jo no sé si ho he de fer amb la llei espanyola o la catalana. El que sé del cert és que si vas a sol·licitar ajuts a la Generalitat per aquest edifici, l'administració catalana et demanarà que presentis la inspecció espanyola perquè si no Madrid no li passarà les diners de l'ajut! I aleshores la pregunta és: i jo quina culpa en tinc de tot això? Aclariu-vos i deixeu-me treballar!

(F)

I en aquest esquema quin marge queda pels municipis?
Les lleis són a nivell estatal i autonòmic i als ajuntaments els queda un marge molt reduït per legislar que ara mateix es redueix a aspectes accessoris, cap de fonamental. Hem parlat de totes les dificultats que posen les lleis i els municipis no les poden evitar a través de les seves pròpies normes perquè no poden contradir les normes superiors.  

Un àmbit on poden fer molt és ajudant als ciutadans creant una oficina d'informació sobre les normes i les subvencions existents. Durant un temps els ajuntaments generaven uns ajuts complementaris per a zones prioritàries de rehabilitació però ara amb la situació econòmica i financera no ho poden fer.  Els ajuntaments també poden entrar en el concepte de regeneració urbana. Estem parlant de millorar el teixit urbà existent que inclou edificis, espais públics, i cohesió social. És una altra escala i un altre plantejament que a Catalunya va tenir un exemple, lloat per tothom, que va ser la llei de barris, llei que malauradament es va acabar per la crisi. La rehabilitació dels edificis no era la part principal però quedava incorporada dins una visió avantguardista de millora de la ciutat.

Com s'afronta a la resta d'Europa el repte de la rehabilitació?
Hi ha diversos referents, el més conegut en aquests moments és el britànic amb una iniciativa anomenada green deal que és una gran aposta adreçada a reduir els consums energètics a través d'un bon finançament, que és el gran desllorigador. Hi ha una aportació econòmica privada per part dels propietaris, una aportació de l'estat i una part les companyies energètiques amb la idea que a mitjà termini tothom hi guanyi. Un aspecte que és interessant és que l'administració convida a fabricants de productes que tinguin a veure amb la millora energètica (finestres, vidres, aïllants) a acreditar-se dins el sistema green deal, de manera que es controla que els recursos emprats siguin eficaços. El mateix es fa amb les empreses constructores. En poques paraules no volen ni empreses, ni professionals, ni productes pirates. Els britànics han intentat fer-ho molt bé, tot i que han hagut de portar a terme alguns ajustos en el mètode. L'important no són els errors sinó aquesta voluntat d'anar corregint i millorant el sistema sobre la marxa.

A França la qüestió s'enfoca de manera diferent. El president Hollande ha plantejat rehabilitar mig milió d'habitatges a l'any i la ministra d'Ecologia, Desenvolupament Sostenible i Energia, Ségolène Royal, està impulsant la política a través de grans subvencions estatals que poden arribar al 50% del cost de l'obra. A això cal sumar i un exèrcit d'experts que recorren el país i van a "vendre el producte" i a aconseguir que les comunitats de propietaris s'apuntin a la rehabilitació.

Parlava abans del finançament com a desllorigador. Ho pot ampliar?
Aquí, tot i la llei que s'ha aprovat, no es dóna ni un duro per facilitar la rehabilitació. Junt amb la llei 8/2013 hauria d'haver arribat un paquet de finançament, i no ho ha fet. Una norma com aquesta no pot ser operativa sense recursos al darrera, especialment perquè va adreçada a un sector econòmicament enfonsat.  Una altra cosa que ha passat al nostre país és que, durant el temps que es van donar subvencions, moltes arribaven a gent que no les necessitava. La raó és que els procediments eren tan complicats que només els portaven a terme persones amb recursos que pagaven un gestor perquè els tramités fins que aconseguien la subvenció. Aquestes persones es podien pagar les obres de rehabilitació i els diners de la subvenció els feien servir per comprar-se un cotxe nou. Pura perversió.