Vostè ha establert el concepte d'ecologia espacial. En què consisteix?
L'ecologia espacial és una extensió de les visions ecològiques clàssiques que reconeixen la importància del temps (l'ecologia temporal), i que estudia les dimensions espacials dels sistemes. Es planteja com coexisteixen les diverses espècies que competeixen pels mateixos recursos en lloc d'eliminar-se entre elles. L'espai és important per entendre la coexistència i la diversitat biològica. Investiguem com els organismes naveguen per l'espai, i com busquen els recursos que necessiten. Hem estudiat, per exemple, l'organització d'esbarts d'ocells o bancs de peixos, i és fascinant. Té, també, una dimensió evolutiva. Normalment la competició entre espècies en un mateix lloc portaria a l'exclusió d'algunes d'elles, però en realitat el que fan en alguns casos és cooperar per poder sobreviure totes.
Ho pot explicar amb algun exemple?
Hem estudiat de quina manera les plantes utilitzen l'aigua que tenen al seu abast. I hem descobert que quan l'aigua s'ha de compartir entre moltes plantes en espais grans, n'usen una proporció més gran. En canvi, quan una planta té recursos d'aigua que no ha de compartir, els fa servir més a poc a poc. És a dir, que quan saben que seguirà allà, en guarden per al futur. Si saben que si no la utilitzen, serà per a qualsevol altra planta, es tornen egoistes i la gasten de seguida. I això es por extrapolar al que fem els humans amb els recursos o a l'hora de contaminar.
Per ser sostenibles hauríem de ser més prudents, però no tenim massa incentius per fer-ho si sabem que els altres poden seguir consumint o contaminant. Ens preocupem pel que passa a casa nostra, i al nostre poble, però ens interessa menys el que passa al país o al món sencer. Com més gran la dimensió espacial, menor la preocupació per les conseqüències del que fem, i més difícil cooperar amb altres individus per un objectiu comú. Per això és tan complicat arribar a acords sobre el canvi climàtic o la protecció de la biodiversitat. Però hem de trobar la manera de cooperar a gran escala, és un dels grans reptes per als propers anys.
Les seves teories parlen de la biosfera com un sistema adaptatiu complex. Què vol dir això?
Primer cal tenir clar què és un sistema complex. Es tracta de sistemes complicats, formats per molts elements diferents que interactuen els uns amb els altres, i això fa que sigui difícil predir les dinàmiques d'aquests sistemes. També hi ha sistemes simples amb funcionaments complicats i caòtics, sense pautes regulars. I les condicions sobre les que es sustenten poden canviar radicalment de manera brusca. És com el sistema financer, que fa tres anys jugava sobre unes bases que ara són molt diferents. Les terres fèrtils poden esdevenir desèrtiques, per exemple. I el canvi climàtic està canviant les condicions a tot arreu. Les dinàmiques són complexes.
Els sistemes adaptatius complexos estan formats per individus que han desenvolupat comportaments per maximitzar la seva utilitat en la comunitat on viuen. I aquests comportaments afecten tot el sistema. El que fem afecta la nostra comunitat, el nostre país i el planeta sencer. El que intentem és saber, a partir dels comportaments dels individus, com funcionaran els sistemes. Per entendre'ns: sabem com bullir aigua per fer-nos un te, encara que no podem predir el comportament exacte de cada mol·lècula.
I quines aplicacions té tot aquest coneixement?
Aquest és el repte més gran que tenim ara. Hem d'aconseguir més cooperació i involucrar els individus -i els grans països- en comportaments que portin a una millora per tothom. Però les societats som sistemes adaptatius complexos, i és molt complicat establir els comportaments que suposen un bé comú. Sovint la cooperació s'aconsegueix quan els individus d'una comunitat veuen que això els fa més forts per enfrontar-se a una altra comunitat. Però en el cas de la sostenibilitat, l'enemic no és un altre grup de persones, sinó nosaltres mateixos, les nostres accions. Som els nostres propis enemics. I això fa que la resposta sigui encara més complicada.
La solució pot venir a través de sistemes policèntrics (que tenen diversos centres), tal i com planteja Elinor Ostrom, premi Nobel d'economia l'any passat i amb qui hi col·laboro. S'ha de partir de la cooperació local i després buscar la global. En el cas del canvi climàtic o altres aspectes de la sostenibilitat, això vol dir que hem d'aconseguir acords entre els actors principals: Estats Units, Xina, Europa i Índia, per exemple. I sobre aquesta base, poder aplicar-los a una escala mundial. No és un problema trivial, i és més complicat encara perquè comporta problemes ètics de difícil solució. Per exemple, a l'hora de decidir què s'ha de protegir i què no, hem de tenir presents els diferents interessos dels milers de milions de persones que vivim ara, i dels milers de milions que no han nascut encara. Si es calcula que la població es doblarà, i volem que tinguin les mateixes oportunitats que nosaltres, hem d'intentar deixar els recursos que tenim, o el doble dels que hi ha ara? És un problema força complex.
Alguns països hauran de prendre la davantera i liderar la cooperació pel bé conjunt, encara que no rebin beneficis directes de manera immediata, tot tenint present que si millorem les condicions de tothom, reduirem també els conflictes al món. Jo crec en això, i sóc optimista.
