Enric Pol és catedràtic de psicologia social i ambiental de la Universitat de Barcelona i director de la Xarxa de Recerca en Educació per la Sosteniblitat. Les seves investigacions mostren que en aquests temes tenim un nivell de consciència molt elevat, però que això no vol dir necessàriament que actuem de manera coherent. És més, l'excés d'informació i els missatges contradictoris i poc argumentats poden derivar en l'"ecofatiga", i generar un efecte rebot.
Quin podem dir que és el nivell de coneixement i conscienciació social que hem assolit després d'uns quants anys d'educació per la sostenibilitat?
En aquests moments realment és difícil trobar ningú que no hagi estat sotmès a cap tipus de formació sobre aquest tema, però això no vol dir que tinguin record d'aquesta formació. En l'enquesta que vam fer des de la Xarxa de Recerca en Educació per la Sosteniblitat el 2007 i el 2009, amb una població que incloïa des d'infants de 8 i 9 anys fins a població universitària, vam comprovar que el nivell d'informació bàsica el té tothom.
Hi ha informació, però de vegades és informació dubtosa, no tant perquè els missatges siguin erronis, sinó perquè hi ha molts factors que fan generar escepticisme. Segons l'enquesta, i com correspon a l'estadi evolutiu, els nens donaven les millors puntuacions: s'ho saben tot, i s'ho creuen tot; si se'ls hi ha explicat és que és veritat. Quan arriben a l'adolescència això canvia, perquè és el que toca, fer un pols amb l'estructura, i començar a contrastar les diverses informacions. Després es recupera una miqueta, però no massa. En part perquè s'estan rebent moltes consignes absolutament contradictòries, i no queda clar que és el més important.
Quines contradiccions i missatges confusos s'estan oferint?
Una mostra és el mateix canvi d'èmfasis o de noms: protecció dels ecosistemes, el forat de la capa d'ozó, el problema del petroli dels 70, després l'energia ja no era problema, després torna a ser-ho, el canvi climàtic, l'escalfament global... Aquests canvis de consigna al final no ajuden a mantenir una línia, perquè ni tan sols s'associen els uns amb altres. Tampoc no ajuda haver passat de parlar de problemàtica ambiental a problemàtica de sostenibilitat, ni el canvi semàntic de sostenibilitat, que en la primera formulació a finals dels 80 englobava aspectes ambientals, econòmics, socials, d'alimentació, etc., i ara es parla de sostenibilitat social, ambiental o econòmica com si fossin coses diferents. Tot això desgasta el terme i despista. A més del fet que s'use la paraula sostenibilitat en publicitat per vendre qualsevol cosa, que és un fenomen molt interessant: té una part positiva perquè indica que s'ha convertit en un valor social que motiva, però alhora és també un element que genera cansament entre la gent.
I això fa que no sapiguem quins missatges ens podem creure...
Sí, i té a veure amb la fiabilitat de les fonts d'informació. Per exemple, fa uns anys les ONGs mereixien la màxima confiança i ara estan absolutament desprestigiades com a font d'informació, no tenen credibilitat. També es recorria a l'argument científic dels acadèmics, i en aquest moment el seu pes és nul. En canvi els polítics i els mitjans de comunicació tenen ara més credibilitat, i això m'espanta. No anem bé. Tot això acaba generant desconfiança, i més en vista de la incongruència entre el que es diu i el que es fa des de les institucions públiques. Per una part ens diuen que hem de ser sostenibles i controlar la despesa, i per una altra que hem de gastar perquè, si no, no ens en sortirem de la crisi. A què hem de fer cas?
Si la majoria de persones tenen formació en sostenibilitat, com s'explica que no actuïn en conseqüència?
Cal conèixer els mecanismes de funcionament de les persones. Una raó fonamental és que, tot i que considerem que l'ésser humà és racional, en realitat és racionalitzador. És a dir, busquem arguments racionals i coherents per defensar les nostres postures i les nostres accions. És el que fan els fumadors que, tot i saber que el tabac és dolent per la salut, troben la manera de justificar-se. Construïm discursos per reforçar el que fem. I així s'entén que tenir informació no garanteixi necessàriament actuar-hi de manera coherent amb el que sabem. Ajustem la informació en funció de la nostra congruència interna, i hi intervenen mecanismes emocionals, les expectatives i les frustracions anteriors, i també les influències socials: fas en funció del que creus que s'espera que facis. Això fa que sigui impossible pensar que només oferint informació es canvien els comportaments.
Tot i això, alguns comportaments, com la separació de residus, han millorat, però altres com deixar el cotxe i optar pel transport públic, no gaire. Com s'explica?
És discutible. És veritat que ha augmentat molt el percentatge de separació de brossa en els últims quinze anys, però és un dels casos de contradicció de missatges. Ens diuen que separar és molt important, però els carrers són plens de papereres on no es separa, i de contenidors de rebuig. I, de tant en tant, una àrea de contenidors per recollida selectiva. Si la separació és tan important, per què ens oferten més rebuig que separació? Si aquell comportament necessita molt d'esforç, el dia que pots, el fas, i el que no, no. Pel que fa a l'ús del cotxe, dins la ciutat en realitat és prou baix, per sota del 25%, perquè existeix una xarxa de transport públic més o menys eficient. La majoria dels trajectes en cotxe són doncs de distància mitja.
No podem carregar les responsabilitats només en la decisió del ciutadà, sinó en les possibilitats d'eficiència del transport públic que se li ofereix. I el transport públic en el conjunt de tota l'àrea metropolitana de Barcelona, per exemple, no és eficient, i no ho pot ser. Seria absurd tenir un autobús que pugés a dalt de tot de cada urbanització de cada poble, i el cotxe és en aquests casos l'única alternativa. La causa és el model de ciutat que hem potenciat, que està inevitablement lligat al sistema de transport privat. El comportament en aquest cas no depèn doncs del moment en què es ven o no un cotxe, sinó de quan s'ha fet el disseny urbanístic i s'ha deixat que les ciutats creixin d'una determinada manera. I contra aquests elements no podem lluitar gaire. No es pot demanar que el ciutadà solucioni amb el seu comportament temes que són estructurals. I tot això potencia l'ecofatiga: la sensació d'estar fins als nassos de tot el que està relacionat amb l'ambientalisme i la sostenibilitat.
Tot això explica també el rebuig a mesures com els 80 km/h?
Clar, perquè a més després trobem numerets com el que s'ha fet ara, quan en realitat han tret els 80 km/h de molt poques zones. I tampoc no sé si els 80 km/h estan ben trobats tenint en compte la tipologia de vehicles que tenim, perquè per anar a 80 km/h has de reduir a quarta, o anar en cinquena en els cotxes de sis marxes, perquè si no s'ofeguen. O generen un altre tipus de contaminació per desgast de l'embragatge. Està bé la limitació de velocitat, però s'ha d'estudiar bé per adaptar-la també a les característiques del parc automobolístic. I a més hi ha hagut una utilització política brutal, tant d'una part com de l'altra, i això ho ha desvirtuat i ha acabat cremant al personal a curt termini. Perquè a mig termini el cert és que s'acaba generant l'hàbit, i de fet ens havíem acostumat, fins al punt que quan vas a una altra ciutat i veus que van molt més ràpids en els accessos ja resultava xocant.
L'ecofatiga pot generar un efecte rebot?
Sí, i en bona part perquè no s'expliquen bé les coses. Pel que fa a la brossa, per exemple, durant un temps es va dir que la incineració no era una bona solució, i ara torna a ser-ho, però no s'explica bé, i la gent acaba per no creure's res. Es transmeten missatges simples, consignes més properes a la publicitat que a la informació argumentada, als mitjans actuals sembla no haver-hi espai per als matisos. I davant d'això, la ciutadania no té suficients elements per prendre decisions. No tenim consciència, per exemple, de què ens els darrers deu anys hem multiplicat per deu el consum energètic, ni que les teles de pantalla plana gasten molt més que les velles de tub. Conscienciar les persones una per una és molt més complicat que aplicar altres mesures, com la prohibició de les bombetes incandescents, per exemple. Però, evidentment, això no es pot fer amb tots els productes. Són decisions de gestió, no del consumidor, i més quan el preu de les opcions més eficients és molt més car.
I què es pot fer per acabar amb aquesta ecofatiga i contrarestar l'efecte rebot?
Aquesta és la pregunta clau. Estem en el millor moment de la història des del punt de vista del coneixement i la sensibilitat sobre la sostenibilitat, però ho estem destrossant, i ho podem acabar de destrossar. Per evitar-ho cal una gestió responsable de la informació per part de tots els emissors, inclosos els mitjans de comunicació, i sobretot per part dels polítics. Cal una ètica professional, s'ha de ser molt més prudent i tenir clar que donar la informació no és suficient perquè la gent sigui coherent. Perquè no és així necessàriament. En el tema de la sequera de 2008, per exemple, la resposta va ser exemplar, però no a partir d'una campanya determinada, sinó per la gran motivació derivada de què la gent s'hi veia directament implicada. Això funciona en situacions extremes, però tampoc no es pot abusar a l'hora d'utilitzar la informació de manera catastrofista, perquè aleshores esdevé una vacuna que ens fa insensibles en els moments en què la situació és realment greu. La resposta estarà en gestionar molt més bé la informació, preveient quin serà l'efecte que la comunicació pot causar.
