A Espanya, per exemple més del 80% dels impostos que cobra l’Estat venen de l’IVA i de l’IRPF, mentre que la contribució de les grans fortunes i les empreses globals és mínima.
Autoria: richcarey / Font: Getty
Una tendència ben evident en la marxa de l’economia de molts països, de fet una tendència pràcticament global, és la del creixement de la desigualtat. Menys d’un centenar de rics molt rics posseeixen tanta riquesa com la meitat pobra de la població mundial (dues persones tenien, el 2015, tants diners com els 3.600 milions de persones més pobres). A partir de 1980, molta riquesa pública ha passat a mans privades. En els països més rics, la proporció de riquesa privada enfront de la pública és d’entre quatre i set a un. Alhora, ha augmentat la precarietat laboral i han disminuït els sous, especialment per les dones però també pels homes, ja que cada cop més persones treballen en empreses subcontractades per altres o en treballs temporals. L’expansió a escala global de les empreses que posseeixen noves tecnologies permet a aquestes imposar condicions salarials i de treball duríssimes i preus baixos als productes del camp.
El poder polític de les empreses globals es tradueix en fiscalitats injustes i centrades en les rendes del treball i deixa obertes moltes portes que els més rics poden aprofitar per evadir impostos, via paradisos fiscals o altres muntatges que poden ser legals, però són un frau al conjunt de la societat. A Espanya, per exemple (passa força arreu, però la desigualtat hi és més gran que als països del nostre entorn) més del 80% dels impostos que cobra l’Estat venen de l’IVA i de l’IRPF, mentre que la contribució de les grans fortunes i les empreses globals és mínima. En l'àmbit mundial, entre 1995 i 2021, la meitat més pobre de la població mundial només va capturar el 2,3% del creixement de la riquesa. L'1% més ric s’apropià del 38%.
En les xarxes ecològiques, els omnívors solen acumular més informació pel fet que han de tractar amb tipus d’aliments molt diversos i, gràcies a l’evolució anatòmica, mental i social que han experimentat per la pressió selectiva en aquestes condicions, tenen més capacitat per influir en l’organització de la xarxa en benefici propi. Els humans en som un exemple extrem: hem tendit a quasi eliminar els grans depredadors i a empobrir la diversitat del conjunt, per tal de maximitzar els fluxos d’energia aprofitables directament per la nostra espècie.
"En l'àmbit mundial, entre 1995 i 2021, la meitat més pobre de la població mundial només va capturar el 2,3% del creixement de la riquesa. L'1% més ric s’apropià del 38%"
Hi ha certa similitud amb el que fan les empreses que desenvolupen noves tecnologies, o noves maneres de fer exitoses, les quals produeixen i venen recursos amb gran control sobre la xarxa social, no sols en termes de beneficis sinó també de poder real, i fan que la xarxa funcioni mantenint i augmentant aquests beneficis. Aquest poder, dirigit a generar beneficis, no sols augmenta la desigualtat, també empitjora les condicions ambientals (amb activitats extractives i contaminants) i redueix les despeses públiques en allò que és col·lectiu, com sanitat, educació o coneixement en temes que no ajudin als seus projectes empresarials.
Les conseqüències del creixement de la desigualtat són grans en l’àmbit social, amb menys llocs de treball ben pagats, més població privada de bons serveis de salut i educatius, més dificultat per disposar de bona alimentació, aigua potable o habitatges dignes. I també ho són en l’àmbit ambiental, ja que, com dèiem, les empreses globals poden continuar amb processos d’extracció de recursos (desplaçant-se allà on es trobin i on hi hagi menys limitacions a les seves activitats) i amb abocaments de residus i emissions contaminants (forçant o subornant governs). Això va des de la tala de boscos i la seva substitució per pastures, conreus o mineria al transport de residus tòxics a països pobres, passant per l’ús de combustibles fòssils, el finançament de conflictes bèl·lics per recursos, l’estímul de la moda de curtíssima durada, la producció industrial d’aliments (ramaderia i agricultura intensives) amb ús massiu d’adobs, pesticides, antibiòtics, hormones i envasos plàstics, entre d'altres.
L’economista Thomas Picketty (Naturaleza, cultura y desigualdades, Anagrama), reconeix que la desigualtat econòmica està molt relacionada amb els processos de destrucció de l’entorn i que cal propiciar el finançament i l’organització públics amb criteris no només de benefici, com es fa en la sanitat i l’educació. Proposa una creixent “desmercantilització de l’activitat econòmica, amb participació d’actors associatius i comunals, a partir d’un finançament col·lectiu basat en la fiscalitat progressiva sobre la renda i el patrimoni, així com un millor repartiment del poder en les empreses i en l’economia”. Això permetria afrontar millor els reptes ambientals. Suposaria més repartiment del poder i una estructura social més cel·lular que l’actual, en la que el 10% més ric s’enduu quasi tots els beneficis i acumula quasi tota la riquesa, mentre el 50% més pobre cau cada cop més en la indigència i el 40% restant va en bona part en camí d’afegir-se al sector pobre.
"L’economista Thomas Picketty (Naturaleza, cultura y desigualdades, Anagrama), reconeix que la desigualtat econòmica està molt relacionada amb els processos de destrucció de l’entorn"
És ben conegut que, en les societats humanes, la informació hi juga un paper crucial. Els individus i organitzacions que disposen de més coneixements i educació poden situar-se en posicions més favorables de la xarxa social de connexions (però individus amb escassa formació poden adquirir poder simplement "comprant" els coneixements d’altres). Els alts càrrecs empresarials han vist apujar els seus salaris de manera molt desproporcionada, mentre els dels altres treballadors ho feien poc o gens. No obstant això, l’organització piramidal no l’hem de considerar com la «natural». En la natura hi ha altres tipus de xarxa, com les mutualistes, en les que les relacions no es basen tant en el flux d'energia com en el benefici recíproc. L’argument és vell, el príncep anarquista i naturalista rus Piotr Kropotkin el va exposar en el seu llibre L’ajuda mútua (1901).
Moltes societats al llarg de la història han desenvolupat històricament mecanismes per reforçar el suport als més necessitats i reduir l’excessiu domini de les elits financeres i econòmiques, i fins i tot les desigualtats entre nacions (en certes èpoques amb més èxit i en altres amb menys). La crisi ambiental i l’actual desestabilització de l’ordre mundial, amb risc creixent de guerres per recursos, haurien de ser motivacions de pes en favor de la desmercantilització, en la línia defensada per Picketty i d’un gir seriós, molt més enllà de l'ecoblanqueig, en les empreses i administracions.
