"El futur del bon funcionament ecològic ens el juguem als espais agrícoles i forestals"

És vàlid el model actual d'espais protegits per preservar la biodiversitat?

(F)

Estem en un moment de canvi en el model de conservació de la biodiversitat. Durant dècades s'ha fet un gran esforç per protegir certs indrets pensant que aquesta era una primera passa imprescindible -i sens dubte, ho era- per tal de conservar algunes espècies emblemàtiques i certs ecosistemes. Darrere d'aquestes figures de protecció, que a Catalunya suposen un 30% del conjunt del territori, hi ha una llarga història de lluita ciutadana, dels ecologistes i dels ambientalistes, i una tasca de gestió i de cura que són molt valuoses. Però estem arribant a la conclusió de què amb això no n'hi ha prou. La preservació de la biodiversitat és bastant més que una llista patrimonial d'espècies emblemàtiques, perquè té a veure amb com les espècies poden no només adaptar-se al territori i tenir hàbitats viables, sinó a més a més interactuar entre elles amb un funcionament ecològic viable.

Quina seria doncs la clau de la protecció?
La clau està en la matriu del conjunt territorial. És a dir, el veritable desafiament consisteix a aconseguir que tot el territori tingui un bon funcionament ecològic amb nosaltres dins, amb les ciutats, amb els polígons industrials, amb les infraestructures necessàries per al desenvolupament humà.

I això com es pot aconseguir?
En primer lloc, adonant-nos-en de fins a quin punt necessitem d'aquest bon funcionament ecològic i de com distribuïm els usos del territori. Actualment a Catalunya els espais urbans i industrials representen al voltant del 5% del total, i els espais naturals protegits, un 30%. La major part del territori, doncs, està ocupada per espais agraris i forestals. I aquí és on ens hi juguem el present i el futur del bon funcionament ecològic.

Quina és la importància dels espais agrícoles i forestals?

(F)

Els mosaics paisatgístics que hem heretat de les velles cultures agràries són particularment bons en la seva capacitat d'acollir biodiversitat i d'oferir corredors ecològics viables. Aquesta estructura en bresca reticulada ha sigut el resultat d'una llarguíssima coevolució entre les activitats humanes i el medi natural. Per assaig i error, les societats agràries havien après a fer un ús diferenciat del territori, amb activitat intensa en espais petits (els horts) i rodals successius d'intensitat decreixent: els camps de conreu, les quintanes de les masies i els cultius arbustius i arboris que fan de transició forestal. Aquesta combinació va crear l'estructura en bresca, que permet una major explotació dels espais més simples i productius i la major conservació dels espais més complexos, més biodiversos i menys productius.

I quina és la situació actual?
Precisament ara que descobrim com són d'interessants els paisatges en mosaic és quan els estem perdent ràpidament, com a conseqüència de la gran transformació que el sector agrari ha experimentat en l'últim mig segle en l'anomenada revolució verda. Per una banda hi ha hagut abandonament rural que ha deixat de la mà de déu molts espais forestals, agraris o de pastura. Per una altra, l'activitat agrària s'ha concentrat en els sòls de les planes, més fèrtils i més fàcils de treballar amb maquinària, que es farceixen de fertilitzants vinguts de fora i de pinsos per alimentar cabanes ramaderes absolutament desproporcionades amb un espai agrari que no pot absorbir els purins, etc. L'activitat agrària ha sofert un enorme desencaixament territorial. La degradació és doble: per excés d'explotació en uns punts i per abandonament en uns altres, amb acumulació de biomassa morta que és la que genera els enormes incendis forestals descontrolats.

L'abandonament de la pastura tradicional és molt evident. Quines conseqüències té?
Hem perdut moltíssim espai de pastura, i sobretot hem perdut la integració entre el bestiar i el cultiu. De fet, en les agricultures tradicionals poder mantenir el bestiar que donés els fems necessaris era un gran repte. I movent-se entre els boscos i els espais agrícoles el bestiar arrossegava nutrients d'uns espais a uns altres. Això obligava a mantenir-los integrats. Actualment, la ramaderia intensiva suposadament integrada -de fet, l'hauríem d'anomenar desintegrada- importa quantitats enormes de pinsos de llocs llunyans (captures de peixos a l'oceà, monocultius d'altres continents) per engreixar cabanes ramaderes estabulades descomunals per al territori en el que estan ubicades. I així hem arribat a què els fems, que durant segles havia estat una matèria preciosa escassa, són ara un greu problema de purins que acaba contaminant els aqüífers de tot Catalunya.

Quina és la via per trobar solucions?

(F)

Les solucions han de tornar a ser, com ho havien estat en el passat, d'àmbit territorial, però amb les tecnologies del segle XXI. El més important és que siguin territorialment sinèrgiques, tot recuperant l'eficiència paisatgística. Per exemple, els boscos abandonats que generen incendis forestals descontrolats o la pèrdua de fonts es poden tornar a explotar de manera selectiva i sostenible. Es poden obrir clarianes, on sorgiran pastures, que es pot aprofitar per una ramaderia més ecològica i extensiva. I la biomassa es pot aprofitar per plantes energètiques col·locades al lloc adequat del territori, o per química verda. Els múltiples usos faran viable obrir camins -que és sempre una tasca costosa i de gran impacte ambiental- o bé recuperar els antics. I fins i tot poden aprofitar per determinar la ubicació de parcs eòlics allà on l'accés ja existeixi. Hem de retrobar la sinèrgia territorial per aconseguir l'ecoeficiència.

I com acceptarien els pagesos i els ramaders aquest canvi de xip?
És, en efecte, un canvi de xip enorme en tots els aspectes, també en la gestió econòmica i en les polítiques públiques. Els pagesos i els ramaders saben perfectament que la revolució verda ha provocat que la seva feina, entre la compra de llavors i agroquímics i la venda dels productes, tingui uns beneficis mínims. És un fenomen mundial. Una via de sortida pot ser, de fet, la reconversió cap a formes més sostenibles, ecològiques i integrades de practicar l'agricultura i la ramaderia. Entre altres coses, perquè això permet orientar-se a un mercat amb major valor afegit, oferint un producte de més qualitat nutricional i de seguretat alimentària, i garantint la qualitat ambiental del territori. A Catalunya tenim un cert endarreriment en l'agricultura i la ramaderia ecològiques, sobretot per la manca de polítiques públiques adequades del departament corresponent, però som capdavanters en la demanda d'aquests productes. Els ajuts europeus comencen a apuntar també cap aquí, per deixar de subvencionar una forma d'agricultura i ramaderia ja insostenible, no només ambientalment, sinó també econòmicament, i centrar-se en la més ecològica.

Té cabuda aquest retorn a l'explotació més integral del territori amb les figures actuals de protecció dels espais naturals?

(F)

Els espais naturals protegits són peces molt interessants si encaixen amb els corredors de biodiversitat del conjunt del territori. Ara bé, aquest nou paradigma de conservació i preservació de la biodiversitat també obliga a repensar la gestió que es fa d'aquests espais. I cal superar el que alguns experts anomenen la síndrome de Yellowstone: és a dir, la idea què la protecció consisteix a mirar, no tocar i no fer res. Justament la petjada humana de les comunitats de muntanya, de la ramaderia transhumant i dels aprofitaments de masies tradicionals ens han de fer tornar a la idea de què els espais naturals no haurien de ser incompatibles, ans al contrari, haurien de potenciar, certes activitats d'agricultura i ramaderia ecològica per mantenir els mosaics territorials afavoridors de la biodiversitat.