Acabat d'estrenar l'any, i amb l'ànim serè, anava per l'autopista C-32 per enllaçar posteriorment amb la B-20. En aquells moments em trobava en el carril de l'esquerra, ja que és el que cal agafar per accedir a la B-20, i rodava a 100 km/h, velocitat màxima segons les indicacions. Tot anava bé fins que pel retrovisor dret identifico un pick up color metal·litzat de grans dimensions que s'acosta pel carril central a gran velocitat sobrepassant en 20 ó 30km el límit marcat. Sembla que vol entrar al carril esquerre i de fet tenia espai suficient per haver-ho fet més enrera però, no , prefereix avançar tots els cotxes que pot i canviar de carril en l'últim moment Com que ha esperat tant li queden només uns pocs metres i aleshores s'incorpora bruscament, gairebé fregant la part davantera del meu vehicle.
A partir d'aquí tot es complica de manera absurda. Com m'ha tallat li faig llums i, de sobte, ignora la pressa que tenia i comença a fer frenades curtes davant meu per obligar-me a fer el mateix. El deixo per impossible i redueixo velocitat perquè es distancïi i, aleshores, en detectar la meva intenció, treu una ampolla d'aigua mineral del seu vehicle obre la finestra i la llença cap enrera amb intenció, fins que impacta al meu parabrisa. Un cop consumada aquesta demostració de maduresa, el conductor del pick up en fa una de valentia: prem l'accelerador al màxim i sobrepassant més del doble el límit desapareix.
L'individu anava amb la família, nens inclosos. ¿Quan de temps va posar en perill la seva pròpia vida i la dels seus mentre mirava enrera per abatre l'enemic? I si en lloc de tenir a mà una ampolla d'aigua mineral hagués tingut una pedra o una pistola? Les hauria fet servir? Si va actuar així anant acompanyat, que hauria fet d'anar sol? I la més preocupant de totes les preguntes: què li va dir la seva família? li van recriminar l'actitud? el van aplaudir? No descartaria per res aquesta última opció.
Són conegudes les diferències de conducció entre països. No es el mateix Viena que Nàpols, ni Barcelona que Porto, per parlar només d'Europa. Als Estats Units la conducció és en general molt correcte, tret de situacions puntuals com per exemple la que té lloc darrerament a Los Angeles on una banda de joves conductores suicides orientals està terroritzant la ciutat. I Quentin Tarantino no està de rodatge en aquests moments.
Una de les situacions més tristes de road rage que he presenciat ha estat al continent asiàtic. Va ser als anys 90, a la ciutat de Shanghai, anava amb un amic en aquella mena de motos taxi en forma de tricicle. El trànsit era caòtic, la conducció agressiva i descuidada i l'accident semblava que anava a produir-se en qualsevol moment. I va passar. El nostre tricicle motoritzat va xocar contra un ciclista llençant-lo violentament a terra. Les conseqüències no semblaven greus però el més impressionant és que, mentre el ciclista restava estirat amb cara de dolor, el mototaxista va aprofitar per escridassar-lo, segurament amb insults, i li va escupir al damunt per després fugir a tota velocitat.
A finals de l'any passat vaig viure un altre episodi singular, també dins un taxi, en aquesta ocasió a la capital portguesa. L'autopista anava amb retenció i el taxista em va preguntar si tenia pressa. Li vaig dir que sí perquè era veritat i aleshores, sense pensar-s'ho dues vegades, va sortir del carril i va començar a circular pel voral a uns 110 km/h. Uns 800 metres més endavant un altre ciutadà va tenir la mateixa idea que el taxista però no va veure que pel voral venia el nostre taxi a gran velocitat; la col¿lisió es va evitar després d'una gran frenada i pels pèls. Tot i així el conductor del servei públic no es va estar de retreure-li al conductor l'acció d'entrar al voral, és a dir, el mateix que ell havia fet 800 metres enrera, això sí, amb una mica més de compte.
La conducció expressa sens dubte una part individual de cadascú però també, presa en el seu conjunt, una part col·lectiva. M'ho va explicar molt bé un altre taxista de Lisboa, aquest prudent i moderat. Responia a la meva pregunta sobre com un poble tan educat com el portugués i de maneres tan suaus en el tracte es comportava de manera radicalment diferent sobre l'asfalt. Ell ho atribuïa a la suma de les petites frustracions individuals, en gran part de caire econòmic, que no permetien guanyar-se bé la vida en comparació a altres països de la zona euro. Però també em va dir que quan es genera un clima de conducció agressiva la gent ho acaba assumit col·lectivament com l'estándar de comportament, en definitiva la normalitat. Aleshores la sensació de fer una mala conducció desapareix. De fet aquesta podria ser una lliçó en la lluita per la responsabilitat socioambiental dels ciutadans. Aquests s'incorporen de bon grat a allò que consideren estàndard o com dirien els anglosaxons mainstream. Si bé el factor de diferenciació individual sempre existirà, es constata al mateix temps que una gran part de la ciutadania no vol desviar-se del que es considera normal o correcte. El repte es troba en com construir aquesta correcció de manera que pugui ser desitjada per gairebé tothom perquè, entre altres coses, suposa més avantatges que inconvenients tant individualment com col·lectivament.
L'incident de l'ampolla voladora a l'autopista ha de ser valorat de manera positiva doncs es va fer evident que va causar una sensació d'estranyesa total i no només a mi. Sense anar més lluny un altre conductor que va passar després a prop meu em va fer un senyal de solidaritat i el seu rostre semblava preguntar-se: com és possible una cosa així? La conducció posterior a l'incident va tenir lloc sota el límit de 80 km/h. A partir dels túnels ja regeix aquesta polèmica velocitat que, com tots sabem, era impossible d'assolir però que inesperadament ¿i ho veig cada dia- una immensa majoria ha assumit. S'està construint un nou estàndard de comportament.
El Consell Europeu per a la seguretat en el Transport va presentar fa pocs mesos un informe sobre les morts per accident de trànsit a Europa i els resultats, si bé es troben lluny de ser òptims, obre un marge d'esperança. La mortalitat s'ha reduït un 22% del 2001 al 2006. Tot i així 39.200 persones van perdre la vida a les carreteres en aquest període. El Consell va advertir en el seu moment que, si s'haguessin posat en marxa més mesures de precaució, la xifra esmentada hauria baixat a 32.000. Més de 7.000 vides salvades. Ara el govern català anuncia nous radars i càmeres a les carreteres i, malgrat que aquestes notícies sempre susciten comentaris desfavorables, no hi ha cap revolta social en contra, de fet molts sense proclamar-ho obertament ho veuen bé. Només el cleptòman s'inquieta davant el reforç de la vigilància als grans magatzems.
L'adaptació de gran part dels conductors a les noves normes de velocitat no pot obeir en tots els casos a la por de la sanció. Queda demostrat pel fet que, a la mateixa autopista, quan la velocitat límit ja puja 120, molts d'ells passen de 80 a 100 però no arriben a 120 Estaran experimentant un nou tipus de confort? Pel que fa al nostre protagonista, el mad max familiar, potser serà capaç d'eludir moltes sancions de trànsit però això no impedirà que cada vegada quedi més retratat.
