Més que ciutadans, avui dia hi ha clients. No m’agrada, però és així. El ciutadà-client surt de casa i comença a remenar les ofertes del dia: els autobusos, les botigues, l’escola, els cinemes, les carreteres, tot. Als seus ulls, la imatge del gestor públic que administra béns comunals es fon i confon amb la imatge del venedor que comercialitza productes privats. Veu l’alcalde, el conseller d’educació o el director general de sanitat com qualsevol gerent de qualsevol empresa proveïdora de serveis. De serveis gratuïts o quasi, això sí. És com si els fills prenguesin els pares per restauradors o hotelers (una mica ja passa, per cert).
En una boca de metro, trobo una enganxina firmada per no sé quin sindicat: “Cola’t!”, diu. I afegeix: “Contra els preus abusius”. I ho rebla amb una paraula en grans caràcters, escrita de banda a banda: “Lladres!”. Colossal. Un sindicat commina a delinquir tot qualificant de robatori unes tarifes fortament subvencionades per a un servei que és un privilegi. Costa d’imaginar un despropòsit més gran, però s’entén en una societat que tendeix a creure que el món és de franc i que la nostra excepcional societat del benestar és un un dret humà bàsic. No és cap dret, és un benifet per a afortunats que resulta de la redistribució pública dels valors afegits generats per l’esforç laboral de tots. Darrere del metro hi ha treball generador de riquesa, fiscalitat reequilibradora i gestió pública. Els únics lladres són els que es colen sense pagar la petita part suplementària que alíquotament els correspon.
(F)
Ha costat molt enfortir el concepte de bé públic. No emana espontàniament de l’ànima humana, és un constructe cultural. Sorgeix del pensament solidari que, durant el segle XIX, es concreta en les ideologies progressistes, és a dir d’esquerres. “El que és del comú, no és de ningú”, sentencia la dita. Una observació popular nascuda quan els béns públics eren l’excepció i quan, doncs, ningú no trobava que aportessin gran cosa. Avui, en canvi, sense béns públics no hi hauria benestar social ni, amb prou feines, governança. Sí, la política és, en bona mesura, la gestió ideològica de l’immens patrimoni de la propietat pública, que no existiria sense dos segles previs de tenacitat i de graduals consecucions progressistes. Ens n’hauríem de sentir agraïts beneficiaris.Però tendim a oblidar-ho. Els polítics, paradoxalment, els primers. Basta mirar les campanyes electorals. Són operacions publicitàries no gaire bones, per cert amb escassíssim o nul posicionament ideològic. Curiós, perquè sense opció ideològica no hi ha política. Deu ser imaginable –no dic desitjable un sistema de govern basat només en l’eficàcia gestora, però aleshores els partits hi estarien de més. Els partits no han de dir a l’electorat que ho faran bé. Per defecte, això es dóna per descomptat. Els partits han de dir quin model de societat volen i com pensen instaurar-lo, han d’aclarir si es proposen de construir i socialitzar la cosa pública –la res publica, d’on ve “república” , o si, per contra, en tenen prou a anar endreçant el campi qui pugui. Unes eleccions són una consulta ideològica, no una selecció de personal.
A vegades, no semblen ni això. A vegades semblen un concurs mediàtic que guanya el més ocurrent, el que arrenca el darrer aplaudiment amb una frase ensopegada. El ciutadà-client, aleshores, escull el polític-proveïdor que li fa la millor oferta d’última hora o que es despenja amb l’eslògan més encertat en el moment oportú. Deu ser això el que ens passa i per això ens passa els que ens està passant…
Governar per a la gent no basta. Cal governar amb la gent. No és gens fàcil. La gent és qui més s’hi resisteix, sobretot quan s’ha acostumat a fer de client insatisfet. “Tens dret a Internet”, diu un anunci. “No et privis de res”, proclama un altre. Són càrregues de profunditat contra l’exercici responsable de la ciutadania, invitacions encobertes a viure tota la vida a costa dels pares, com si diguéssim. En una societat de drets personals nats sense obligacions col·lectives assumides, el polític tendeix a satisfer les exigències dels pitjors, no fos que els qui se salten els torniquets del metro l’acusessin de lladre.
Perdent les eleccions no es governa, ben cert. Però guanyant-les sense nord, tampoc. Aleshores, només es pot fer veure que es mana. Fer-ho veure, perquè les opcions, a la pràctica, respondran al dictat despòticament egoista del client mimat. Per això cal governar amb la gent, és a dir compartir el pes de les decisions i les conseqüències que se’n deriven. La caiguda de l’Ancien Régime desplaçà els que durant segles governaren contra la gent. Després de dos segles de governar per a la gent –una mena de despotisme il·lustrat que s’ha revelat autolític ja és hora de governar amb la gent. L’antic infant oprimit, a més de lliure ha esdevingut adult. Un adult malcriat, aquest és el mal.
Opinió no és criteri, legitimitat no és encert, pobresa no és bondat. Un govern legítim sense criteri pot equivocar-se enmig de grans opinions favorables. Necessitem governs de progrés que retornin al mesquí ciutadà-client la noble condició de ciutadà de ple dret, o sigui de plena obligació compartida. Penso que hem de començar a propugnar-ho. Callar no és saludable: “venim d’un silenci antic i molt llarg”. Massa.
