Als anys setanta, quan era responsable dels aleshores incipients serveis ambientals de la Diputació de Barcelona, vaig proposar la recollida selectiva de residus domèstics; va semblar un estirabot. Als vuitanta, vaig aventurar la possibilitat que els subsaharians acabessin passant l’estret en massa; deien que exagerava. Quan, als noranta, afirmava que el barril de petroli es pagaria aviat a cent dòlars em van prendre per boig. I fins fa encara quatre dies em miraven amb sorpresa si sostenia que l’aigua de les depuradores s’havia de reutilitzar.
Tenir raó massa d’hora és com estar equivocat. Ja ho he après. Estava conjunturalment equivocat, però tenia raó. Les coses que contrarien les percepcions políticament correctes poden no ser oportunes, però no tenen per què ser falses. En contextos d’incertesa solen ser encertades. La projectació prospectiva, justament, consisteix a concebre escenaris de futur en què siguin gestionables les coses que ja comencen a ser certes.
Els polítics se n’haurien d’adonar. Aleshores, les realitats emergents serien políticament correctes i la política seria veritat. Em pregunto per què hem de seguir confiant en els que no creien en la recollida selectiva, en l’arribada massiva de pasteres, en el barril a cent dòlars o en la reutilització de l’aigua regenerada. Són els mateixos que tampoc no creien en el canvi climàtic, els mateixos que encara dubten de la necessitat d’adoptar el model sostenibilista. No tenir raó ni quan ja és massa tard és més que estar francament equivocat.
Sectorialitat
Satisfer la tendència és administrar; governar és contrariar-la. Governar és projectar el futur. Els administradors pusil·lànimes dificulten l’exercici de la política, que segurament és la cosa més noble i important a què es pot dedicar algú. Però la majoria no ho creu pas. Alguna raó hi deu haver.
Per governar bé s’han de tenir totes les cartes a la mà. Això també és contrariar la tendència, en una societat basada en l’especialització. La especialització no és l’objectiu del coneixement, és la limitació dels coneixedors. Ramon Margalef rondinava quan l’ajuntament posava equipaments als espais verds. Era un home clarivident, però en això s’equivocava. Veia les plantes, però no prou la dinàmica urbana. Un parc sense gent és un bosc fora de lloc. Un dia ho vaig entendre. L’explicació no era ecològica. El problema, tampoc.
El problema era urbanístic i la solució era política. De bona política urbanística, vull dir. La matriu urbana té molts paràmetres. Limitar-se als arquitectònics és insuficient. Als socials, també. Als ambientals, encara més. Fer-ho potser et converteix en un arquitecte eminent, en un sociòleg destacat o en un ecòleg reconegut. Però en un polític pèssim. Tan pèssim com l’altre polític que fa urbanisme sense contingut arquitectònic, ambiental o social. La sectorialitat en el coneixement prestigia i tranquil·litza, però esbiaixa. No és coneixement; de fet, a penes és destresa.
Amb més residus que mai, amb tants immigrants com autòctons, amb l’energia que s’esgota i amb l’aigua que escasseja necessitem resoltes decisions polítiques generalistes. Ens calen projectes prospectius, adequats a escenaris de futur marcats per un canviat clima advers. Si no, patirem molt. No voldria tornar a tenir raó massa d’hora.
