Socioecòleg, President d'ERF - Estudi Ramon Folch & Associats
09/02/2002 - 00:00
Així de lapidari: 'terra, aliments i feina'. Sota aquest lema sense embuts, el dissabte 31 d'agost es van manifestar a Johannesburg els moviments sud-africans més radicals. Són tres termes percutors, sobretot en anglès, gràcies a la contundència del monosíl·lab. Mentre les sales del Sandton Convention Center s'anaven omplint d'educats llocs comuns políticament correctes, milers de persones 'tampoc tants milers, acceptem-ho' anaven de dret al moll de l'òs. Volien terra, feina i menjar.
Em va impressionar molt, en el seu moment, la divisa que presidia l'antiga moneda de Mali. A la il·lustrada consigna de 'liberté, égalité et fraternité' dels francs francesos o a la puritana proclama de 'in God we trust' del dòlar nord-americà, els pobres malians oposaven l'expressiva demanda de 'nourriture pour tous'. Primer 'menjar per a tothom', que després ja vindrà tot això de la llibertat i de la confiança en Déu Nostre Senyor' Doncs a Johannesburg passa el mateix: 'nourriture pour tous', és a dir 'land, food and jobs'. Poca broma.
Ben mirat, el desenvolupament sostenible és això. És 'land, food and jobs' per a tothom en el temps i en l'espai, o sigui per als humans que ara som i per als humans que seran el dia de demà. La sostenibilitat és un clam de realisme enfrontat a la virtualitat neoliberal que s'obstina a pensar que els pobres són feliços quan els expliquem les nostres vacances de forma entenedora. 'Tot s'ho gasten en vi', deien abans les mitges virtuts benpensants a l'hora de justificar la seva gasiva mesquinesa. I no. S'ho gasten en el que subjectivament creuen que necessiten, exactament igual que els rics.
La sostenibilitat no és l'endreça ambiental, ni la defensa de les balenes, ni la condonació del deute extern. La sostenibilitat subsumeix totes aquestes coses, és clar, però les desborda amb escreix. La sostenibilitat és la internalització dels costos de les coses, que és el que fa la biosfera de 3.500 milions d'anys ençà. Internalitzar vol dir fer-se càrrec de les conseqüències dels propis actes, és a dir equiparar cost, valor i preu. Quan les coses costen el que valen i se'n paga el preu que ho representa, se'n va en orris tota aquesta xerrameca financera que confon els serveis postals amb l'especulació filatèlica 'en això s'està convertint la borsa, fet i fet' i aflora la senzilla veritat de tota la vida: terra, feina i menjar.
El mateix dissabte 31 d'agost, a la sessió sobre la desitjable reforma de les institucions internacionals organitzada per Ubuntu (Fòrum Mundial de Xarxes de la Societat Civil), Danielle Mitterrand anuncià que France Libertés i d'altres ONGs havien decidit retirar-se de la WSSD davant la poca coherència i sensibilitat dels estats membres davant de la realitat a què s'enfronta el món. Cadascú pot valorar aquesta decisió com cregui pertinent, però ningú no pot dir que estigui mancada de motius. Els joves i no tan joves manifestants de l'Africa National Congress o del Congress of South Africa Trade Unions demanaven unes coses senzilles i molt concretes: terra, aliments i feina. Si un ordre internacional assimètricament opulent i infatuat no els pot garantir ni una cosa tan bàsica, de què serveix discutir matisos durant hores i hores als debats de la cimera?
A Rio '92 s'acordà que l'accés a l'aigua potable era un dret humà com qualsevol altre (posat que realment n'hi hagi de drets humans, és clar'). A Johannesburg '02 sembla que es vulgui posar preu a l'exercici privatitzat d'aquest dret 'que educadament ningú no nega, naturalment', tendència que posa de manifest la progressiva 'deixació' d'obligacions en què estan caient els estats. Sembla com si s'haguessin reunit per a pactar una capitulació honorable, més que no pas per a marcar els destins del món. Danielle Mitterrand ha abadonat la WSSD per aquesta concreta raó, com a gest premonitori del que potser molts acabaran fent tard o d'hora amb l'insostenible ordre imperant.
Ha passat un quart de segle d'ençà que, pel juny de 1976, els més joves de Soweto van plantar cara a l'apartheid i van dir que fins allà s'havia arribat. La inusitada violència amb què fou reprimit aquell gest pacífic i valent marcà el principi de la fi del poder blanc segregacionista. En efecte, cada cop arrogant als reprimits retrucava a la cara dels agressors. I és així con Nelson Mandela acabà sortint de la presó per a assumir la presidència pocs anys més tard. Els crispats i poderosos segregacionistes dels anys setanta no s'ho podien creure.
Passejant pels carrers de Soweto, em preguntava si, fet i fet, no deu estar ara passant una cosa semblant a nivell mundial. Els marginalitzats per l'ordre imperant, que cada vegada són més, fins i tot al Primer Món, comencen a tenir la pipa plena i demanen terra, menjar i feina. En el nostre cas, a l'escala que ens correspon, això vol dir gestió territorial assenyada, relacions laborals dignes i garanties alimentàries. El clam s'anirà fent més i més sonor. I imperatiu. Justament per això confio en l'emersió sostenibilista: deu ser la manera sensata i pacífica d'acabar amb l'apartheid socioambiental que ens està privant d'aigua potable, de bellesa diversa, de recursos i d'equitat. Em sembla.
Més informació:
Hemeroteca de Sostenible sobre la WSSD.
Per saber de què va la cimera en 10 minuts.
Glossari dels principals conceptes.
Plana oficial de la WSSD.
Em va impressionar molt, en el seu moment, la divisa que presidia l'antiga moneda de Mali. A la il·lustrada consigna de 'liberté, égalité et fraternité' dels francs francesos o a la puritana proclama de 'in God we trust' del dòlar nord-americà, els pobres malians oposaven l'expressiva demanda de 'nourriture pour tous'. Primer 'menjar per a tothom', que després ja vindrà tot això de la llibertat i de la confiança en Déu Nostre Senyor' Doncs a Johannesburg passa el mateix: 'nourriture pour tous', és a dir 'land, food and jobs'. Poca broma.
Ben mirat, el desenvolupament sostenible és això. És 'land, food and jobs' per a tothom en el temps i en l'espai, o sigui per als humans que ara som i per als humans que seran el dia de demà. La sostenibilitat és un clam de realisme enfrontat a la virtualitat neoliberal que s'obstina a pensar que els pobres són feliços quan els expliquem les nostres vacances de forma entenedora. 'Tot s'ho gasten en vi', deien abans les mitges virtuts benpensants a l'hora de justificar la seva gasiva mesquinesa. I no. S'ho gasten en el que subjectivament creuen que necessiten, exactament igual que els rics.
La sostenibilitat no és l'endreça ambiental, ni la defensa de les balenes, ni la condonació del deute extern. La sostenibilitat subsumeix totes aquestes coses, és clar, però les desborda amb escreix. La sostenibilitat és la internalització dels costos de les coses, que és el que fa la biosfera de 3.500 milions d'anys ençà. Internalitzar vol dir fer-se càrrec de les conseqüències dels propis actes, és a dir equiparar cost, valor i preu. Quan les coses costen el que valen i se'n paga el preu que ho representa, se'n va en orris tota aquesta xerrameca financera que confon els serveis postals amb l'especulació filatèlica 'en això s'està convertint la borsa, fet i fet' i aflora la senzilla veritat de tota la vida: terra, feina i menjar.
El mateix dissabte 31 d'agost, a la sessió sobre la desitjable reforma de les institucions internacionals organitzada per Ubuntu (Fòrum Mundial de Xarxes de la Societat Civil), Danielle Mitterrand anuncià que France Libertés i d'altres ONGs havien decidit retirar-se de la WSSD davant la poca coherència i sensibilitat dels estats membres davant de la realitat a què s'enfronta el món. Cadascú pot valorar aquesta decisió com cregui pertinent, però ningú no pot dir que estigui mancada de motius. Els joves i no tan joves manifestants de l'Africa National Congress o del Congress of South Africa Trade Unions demanaven unes coses senzilles i molt concretes: terra, aliments i feina. Si un ordre internacional assimètricament opulent i infatuat no els pot garantir ni una cosa tan bàsica, de què serveix discutir matisos durant hores i hores als debats de la cimera?
A Rio '92 s'acordà que l'accés a l'aigua potable era un dret humà com qualsevol altre (posat que realment n'hi hagi de drets humans, és clar'). A Johannesburg '02 sembla que es vulgui posar preu a l'exercici privatitzat d'aquest dret 'que educadament ningú no nega, naturalment', tendència que posa de manifest la progressiva 'deixació' d'obligacions en què estan caient els estats. Sembla com si s'haguessin reunit per a pactar una capitulació honorable, més que no pas per a marcar els destins del món. Danielle Mitterrand ha abadonat la WSSD per aquesta concreta raó, com a gest premonitori del que potser molts acabaran fent tard o d'hora amb l'insostenible ordre imperant.
Ha passat un quart de segle d'ençà que, pel juny de 1976, els més joves de Soweto van plantar cara a l'apartheid i van dir que fins allà s'havia arribat. La inusitada violència amb què fou reprimit aquell gest pacífic i valent marcà el principi de la fi del poder blanc segregacionista. En efecte, cada cop arrogant als reprimits retrucava a la cara dels agressors. I és així con Nelson Mandela acabà sortint de la presó per a assumir la presidència pocs anys més tard. Els crispats i poderosos segregacionistes dels anys setanta no s'ho podien creure.
Passejant pels carrers de Soweto, em preguntava si, fet i fet, no deu estar ara passant una cosa semblant a nivell mundial. Els marginalitzats per l'ordre imperant, que cada vegada són més, fins i tot al Primer Món, comencen a tenir la pipa plena i demanen terra, menjar i feina. En el nostre cas, a l'escala que ens correspon, això vol dir gestió territorial assenyada, relacions laborals dignes i garanties alimentàries. El clam s'anirà fent més i més sonor. I imperatiu. Justament per això confio en l'emersió sostenibilista: deu ser la manera sensata i pacífica d'acabar amb l'apartheid socioambiental que ens està privant d'aigua potable, de bellesa diversa, de recursos i d'equitat. Em sembla.
Més informació:
Hemeroteca de Sostenible sobre la WSSD.
Per saber de què va la cimera en 10 minuts.
Glossari dels principals conceptes.
Plana oficial de la WSSD.
Doctor en biologia, socioecòleg. Director científic de Sostenible, director general d'ERF, president del Consell Social de la Universitat Politècnica de Catalunya.
Fitxers adjunts:
