Risc, tsunami, Kyoto

A la matinada del dia 26 de desembre, les persones subscrites al servei d'alertes sísmiques de l'USGS Earthquake van rebre en els seus mòbils el missatge SMS següent: 'A great earthquake occurred at 00:58:49 (UTC) on Sunday, December 26, 2004. The magnitude 9.0 event has been located off the west coast of northern Sumatra (this event has been reviewed by a seismologist).' Entre dues i cinc hores més tard el tsunami generat pel sisme arribava a les costes circumíndiques sense que ningú hagués previngut les persones que s'hi trobaven. Com és ben sabut, els morts i desapareguts es compten per desenes de milers. La susceptibilitat sísmica de l'àrea és elevada (probabilitat que hi hagi un sisme a la zona). La perillositat davant dels tsunamis és alta (probabilitat que afecti l'area somoguda i la seva zona d'influència). La regió, densament habitada, presenta per tant una vulnerabilitat enorme (magnitud dels danys esperables). Això fa que sigui molt alt el risc (perillositat x vulnerabilitat). Molt alt el risc i, doncs, molt alta l'obligació de prevenir-lo, sobretot quan petites mesures poden conduir a grans resultats. En efecte, hauria bastat un senzill servei d'alertes perquè la majoria de la població s'hagués pogut retirar, amb prou temps, cap a zones elevades i segures, fins i tot perquè haguessin pogut dur a lloc estalvi els seus béns més preuats. Davant d'això, la bretxa digital o l'estagnació en l'ús d'Internet esdevenen malalties de ric, com les males digestions nadalenques. 'Sovint, la tecnologia exalta les inequitats', vaig escriure per a un dels plafons de l'exposició 'Habitar el món'. Ben cert. N'és molt, d'inequitatiu, que els uns rebin lúdicament al mòbil la informació que hauria salvat la vida a uns altres. Es poden demanar responsabilitats a les autoritats tailandeses, índies, singaleses, tàmils, indonèsies o maldíviques, però d'aquí estant més valdria que ens preguntéssim per les nostres. Per les nostres, en la mesura que estiguem contribuint al manteniment d'aquest vergonyós desordre moral que anomenem ordre internacional. Ja sabem quants turistes han mort i on. Ara procedirem a costoses rapatriacions immediates, les famílies hi tenen tot el dret, naturalment. Però no sabem del cert quants locals han perdut la vida, potser perquè molts no estaven ni censats. I veurem com els enterren cuita-corrents en grans fosses comunes, amb tant dolor com poca cerimònia. Sense adonar-se'n gaire, aquests turistes es beneficiaven del diferencial injust que ens permet anar uns dies a l'Índic com qui va a Poblet i Santes Creus. Un diferencial que acceptem de grat a l'hora de beneficiar-nos-en i que ens revolta quan ens passa factura tractant-nos com als autòctons. Ja va passar mesos enrere arran dels darrers huracans al Carib, quan per un costat les agències no avisaven del perill, mentre que, per l'altre, els indignats usuaris queixosos no gestionaven el seu propi risc. Els locals tampoc no el gestionaven. Però per raons ben diferents, tanmateix. Mentre una part de la humanitat somnia en la societat del benestar, la societat del benestar esdevé per moments societat de la reclamació. Reclamació contra els huracans i les agències, reclamació contra la neu havent no escoltat els advertiments de perill (milers d'automobilistes atrapats a les nevades carreteres de Burgos, un 70% dels quals alegrament sense cadenes enmig de la turbonada repetidament anunciada). Societat de drets que es creu exempta d'obligacions i, especialment, mancada d'aquest sentit del perill que donen la humilitat i la saviesa. La neu existeix, els terratrèmols sacsegen la terra, els humans formem part del planeta. Però el model insostenible imperant prefereix seguir externalitzant. Durant dècades ha externalitzat disfuncions, ara també externalitza responsabilitats: la culpa de tot és d'algú que no sóc jo. Sobre el conjunt de 'jos' que no són ningú ni responsables de res es construeix la insostenible societat de la reclamació opulent. Deslligar l'activitat socioeconòmica de l'eficiència transformadora, de l'equitat redistributiva, de la internalització funcional i de la responsabilitat personal duu al parc temàtic impossible en què ens estem convertint. Les aigües del tsunami de sant Esteve ja s'han retirat. Queda la mort i la destrucció. Resta un urbanisme abans precari i ara anorreat, queden pous salats i camps cobert de salobre. I pescadors sense barca ni ormeig que ja voldrien tenir problemes de quotes pesqueres. Queda més misèria a casa del pobre i l'amenaça que el futur pot ser pitjor, perquè el més gran d'entre els grans no firma Kyoto i els prou grans entre els grans hi busquen la trampa. Queda l'amenaça que el futur pot ser pitjor, perquè el metafòric tsunami del canvi climàtic converteix la susceptibilitat de la fosa dels glaços àrtics i antàrtics en perillositat per a amples zones costaneres vulnerables, on el risc no para de créixer. Si el tsunami de sant Esteve n'ha arrasades algunes, el tsunami de l'esperit de Kyoto vulnerat pot fer-les desaparèixer totes. El desenvolupament insostenible és el terratrèmol local. El desordre planetari és el tsunami que se'n deriva. Els qui vulguin baixar-ne, que sigui per pujar al carro sostenibilista. O sigui al carro del benestar responsable. Últims articles de Ramon Folch a Sostenible: A propòsit de les dessaladores [llegir] La sostenibilitat, a propòsit de Flix [llegir]