Opinions 'versus' criteri (un article de Ramon Folch)

D'opinions en té tothom. Opinions sobre quasi tot. Sobre les guerres en curs, la lliga de futbol, les decisions del govern... Deu ser un dret, segurament. Però no és un deure parar-hi atenció. Les opinions vénen a ser hipòtesis sobre coses. Tothom se n'ha d'anar formulant a cada moment, és clar. Si no, no podríem pensar ni actuar. Les opinions són hipòtesis de circumstàncies, suposicions descartables. Per això la majoria de les opinions no són importants. L'important és el criteri. El criteri ve a ser una opinió contrastada, una hipòtesi esdevinguda tesi verificada. El criteri emana de l'estudi, de l'observació atenta, de l'acumulació de proves, de la jerarquització de conclusions. El criteri ens acosta a la saviesa; l'opinió, no. De fet, sol opinar de cara als altres qui menys criteri té. Acostumat a amollar frivolitats pels descosits, l'opinador compulsiu es pronuncia a tort i a dret. Normalment amb veu forta, per fer-se notar. Omple amb paraules la buidor dels pensaments. T'hi trobes parant l'orella al metro o topant amb aquests programes televisius de cridaners mal educats. És l'eclosió de l'omnologia fraudulenta, la banal piuladissa de pontificadors de gruix escàs. La majoria de tertúlies radiofòniques en són un acabat exemple. Quasi cada cop que aborden un tema que conec, m'esgarrifo. Concloc, provisionalment, que en els temes que desconec també desbarren. Com és que s'equivoquen tant i amb tant d'aplom? Doncs perquè opinen molt i sense criteri. Aprendre és cansat. Davant de qualsevol fet, el periodista pregunta a la gent que troba. Agafa dues opinions contraposades i les serveix amb pretesa imparcialitat. El resultat és que no en treus l'aigua clara: quin valor tenen aquell parell d'opinions precipitades? Aquest costum d'interrogar el primer que passa és lamentable. Si el periodista és curtet, remata la crònica amb una gracieta o amb un comentari falsament agut. De criteri, poc. Sobre els temes més variats, els mitjans aboquen muntanyes d'opinions trivials o improvisades, d'escàs criteri, que no ajuden a configurar la posició de lectors o espectadors. Perquè després has de decidir, votar, prendre partit... Enmig d'aquest eixordador desconcert d'opinions irrellevants, aniria bé un fonamentat acord harmònic de criteri concertant. Opinar amb coneixement de causa, amb criteri: santa paraula. Els transgènics, l'aigua o l'energia, la mobilitat, la internalització de costos, el canvi climàtic, les dessaladores, els parcs eòlics, el model de ciutat, l'equitat de gèneres, l'abandó forestal, les estacions d'esquí... Aquest temes són peces del discurs sostenibilista. D'opinions al respecte, tantes com se vulgui. Però amb quin criteri?. Sense criteri no podrem construir la sostenibilitat. Necessitem pensar, escoltar els qui saben, debatre. Sumant opinions de rien du tout només tindrem cridòria de celobert, un safareig de comares i estrategs de cafè. Goebbels sostenia que una veritat és una mentida repetida prou vegades. No és cert, és clar. Però als seus efectes tenia raó: no li interessava establir la veritat, sinó que els altres prenguessin per certes les seves mentides. I ho va aconseguir. Ara correm el risc de suplantar el criteri solvent amb un xàfec d'opinions trivials. Debatre és contrastar arguments, comparar criteris. La insostenibilitat del caduc sistema socioeconòmic actual es fa evident cada dia que passa i per això necessitem debatre fórmules de canvi. Els sostenibilistes tenim propostes. Per això voldríem que afloressin diferents criteris sobre els temes crítics. Criteris d'acadèmic o criteris de pagès, no pas meres opinions de passavolant. Ens cal molt.

Article publicat a El Temps. (09.05.05)