13/06/2005 - 00:00
El territori, els recursos, els fluxos de matèria, energia i persones, són els grans temes de la gestió local. L'ordenació dels espais i la planificació urbanística, els canvis socials i culturals i la reorganització necessària de recursos que se'n deriven, la mobilitat, el model de creixement, tot forma part del programa de treball dels governs municipals. Quan aquests governs aposten per la participació, la ciutadania també pot prendre part en les decisions que afecten al seu poble i, per tant, al seu estil de vida.
Els entesos en participació saben que aquesta és més efectiva quan està dirigida, és a dir, quan s'orienta a la presa de decisions propera als interessos particulars. És l'anomenat efecte NIMBY (Not In My Backyard) o la prova que la gent ens sabem moure quan el problema el tenim a tocar.
L'efecte potenciador de la participació que té la proximitat es fa palès en els pobles petits. Tothom es coneix. Els problemes són propers i ben coneguts, encara que el seu origen no sempre està en el propi territori. Ni tan sols la seva solució. Aquest és un dels principals problemes de la gestió dels pobles petits que té alguns fets socials i econòmics que la distingeixen de la gestió en grans municipis o en municipis mitjans.
Quan parlem de pobles petits ho fem en el sentit 'social' del terme i no territorial. Justament, molts d'aquests pobles que anomenem petits ho són en nombre d'habitants (menys de 3.000, per posar algun llindar) però no en nombre d'hectàrees, de boscos per gestionar, de carreteres, camins, fonts, espais a conservar o de fluxos que el travessen.
El poble petit no accedeix, per llei, a determinats recursos i els ha de compartir amb els seus pobles veïns (escoles bressol, centres d'assistència mèdica, camps de futbol, etc.) i tampoc està subjecte 'encara- a determinades lleis com ara la Llei de Residus, que no els obliga (tot i que sembla que per poc temps) a separar la matèria orgànica.
Els problemes i les necessitats, tanmateix, són molt similars als d'un poble més gran i, sovint, aquests municipis es veuen atrapats en la trampa del model de creixement: més habitants, més ingressos, més recursos per infrastructures, però també més necessitat d'espai edificable, més dispersió, pèrdua de patrimoni i dificultats en la convivència i la integració social.
A Catalunya, especialment a l'interior, els boscos i la muntanya han estat i són encara el centre del debat sobre el model de creixement i gestió dels pobles petits. En molts d'aquests municipis hi conviu, tot i que amb dificultat, la població 'autòctona', els nouvinguts que fugen dels preus de les grans ciutats però encara hi treballen, estudien i s'hi diverteixen fent molt poc ús del comerç i infrastructures de serveis del poble on dormen, els immigrants, els residents d'estiu, etc. Noves realitats socials i culturals que cal gestionar i que exigeixen un replantejament ferm i decidit sobre el model de poble per al futur.
Alguns d'aquests pobles opten per vendre la muntanya als promotors immobiliaris, atraure residents, créixer horitzontalment i gestionar les noves exigències d'aigua, gestió de residus, mobilitat, etc. que es deriven d'aquest model. Altres pobles es plantegen el foment de l'ecoturisme o el turisme cultural. I altres volen atraure els professionals de la societat del coneixement, apostant pel cable i les connexions d'alta velocitat de cara a acollir a emprenedors a qui no els preocupa viure lluny dels grans nuclis urbans.
El gran repte dels pobles petits, en tots els casos, és optar per un o altre model des de la participació de tota la ciutadania, en processos de debat i decisió conjunta, mitjançant experiències de pressupostos participatius o Agendes 21.
Allà on els problemes són més propers és on no es pot deixar la solució en mans llunyanes.
