Sarkozy, Villepin, Royal. Tremoleu !

El 2005 va néixer a França el 'Parti pour la décroissance'. Aquest partit vol presentar-se a les properes conteses electorals i França en té d'importants l'any 2007. En un país habituat a veure la irrupció de petits partits polítics que han tendit a representar estrets interessos gremials, l'infantament d'un partit que, a priori, se centra en un problema de dimensió universal és una bona notícia. En realitat, el decreixement com a model social no apareix amb el Parti pour la décroissance és una idea que, al costat de la sostenibilitat, ha anat creant un pòsit intelectual, ja fa uns quants anys. Una de les figures d'aquest pensament és Nicholas Georgeuscu-Roegen, un economista heterodox que va néixer a principis del segle XX a Romania i va morir el 1994 als Estats Units. Ha estat considerat el pare de la bioeconomia i en la seva obra The Entropy law and the Economic Process va fer una síntesi entre economia i ecologia. La seva crítica a l'economia capitalista i liberal no era ideològica sinó científica. Tot aplicant el principi de l'entropia a la producció va predir l'esgotament dels recursos en una economia destinada a consumir-ne sense fi. La tecnociència no podia resoldre aquest problema i la única solució passava per aturar el creixement de l'economia i iniciar el decreixement. Aquesta aplicació de lleis físiques a les ciències socials i econòmiques ha estat discutida però hi ha un factor que no pot ser menystingut: Georgeuscu-Roegen parlava en essència de posar l'economia al servei de la humanitat i no a la inversa. Només per això sol ja val la pena tenir-lo en compte. Les teories sobre el decreixement són clarament oposades a les obsessions productivistes dels nostres dies i han tingut més postuladors. Hi ha també molts matisos que no podem abordar aquí. Alguns han considerat que el decreixement no acabaria d'estar en sintonia amb el desenvolupament sostenible, sobretot formulat amb aquesta expressió concreta -dient-li sostenibilitat potser seria diferent-. La raó es troba en la degradació que ha patit l'expressió per part de tots aquells que l'han entesa com produir més gastant menys i a partir d'aquí aprofitar aquesta reducció en els costos per impulsar encara un increment addicional de output. Aquest model es pot visualitzar en l'anomenada oficina sense papers, on s'acaba imprimint més que mai per la gran quantitat de documents que es gestionen i que algú sempre prefereix llegir sense el suport pantalla. La lingüística, per estrany que pugui semblar, també hi ha contribuït. Es el cas d'una llengua com el francès on desenvolupament sostenible és développement durable, expressió que no conté res de l'esperit sostenibilista ja que posa tot l'accent en la duració en el temps del desenvolupament sense cap matís addicional. Per tant qualsevol pot afegir 'que duri i al preu que sigui'. Développement durable no engloba idees com contenció o austeritat. Més aviat estimula les contràries. Però tornem de nou al Parti pour la décroissance. En la presentació dels seus objectius afirmen: 'el decreixement no és el contrari que el creixement. No és una ideologia de substitució de l'ideologia del creixement. El decreixement és sobretot una desintoxicació una desalienació...'. Potser no cal llegir més per intuir que aquí estem més a prop d'un posicionament light que no pas dels plantejaments profunds i valents de Georgeuscu-Roegen. Tanmateix, l'esperit de Georgeuscu-Roegen perviu i la seriositat i profunditat del concepte que va estudiar es manifesta en articles com 'Per una societat del decreixement', que va publicar l'any 2004 a Le Monde Diplomatique, Serge Latouche. Aquest autor hi afirmava, amb lucidesa, que 'per concebre una societat serena del decreixement i accedir-hi cal sortir literalment de l'economia. Significa qüestionar l'hegemonia de l'economia en la resta de la vida en la teoria i en la pràctica'. Això, evidentment, sintoniza més amb les afirmacions del pioner Georgeuscu-Roegen. Latouche afegeixque el gran repte és que el decreixement no resulti en una regressió del benestar. Cal repensar doncs molts conceptes i, encara més, revisar i probablement substituir paradigmes que porten vigents com a mínim un parell de segles. El 'Parti pour la décroissance' confessa no tenir programa: el seu ideari s'anirà configurant -segons afirmen- com una mena de programa-aluvió format pels rius i rierols de moviments heterogenis que s'oposen a fets concrets: nuclears, OGM, grans superfícies, carreteres, televisió, etc. Tots són respectables en la seva individualitat, però les agregacions es queden en això quan el tot no aconsegueix ser més que la suma de les parts. Una idea elevada, complexa i amb voluntat d'estructurar, com el decreixement, necessita visions de conjunt fortes per desplegar-se. El segle XX és ple de moviments i iniciatives que van néixer per canviar radicalment la visió del món i modificar fins al moll de l'os la societat. La resta de la història ja la sabem: tots ells han estat fagocitats pel capitalisme, que és una de les cares de la civilització del creixement. Només cal pensar un instant en les avantguardes artístiques de fa 80 anys i en la fira Arco per entendre ràpidament de què estem parlant. És pràcticament impossible que els militants del 'Parti pour la décroissance' no sàpiguen que estan condemnats a la marginalitat en un panorama polític hiperfragmentat, en el qual l'extrema dreta ha fet seves algunes reivindicacions del decreixement amb un discurs antiglobalitzador i anticonsumista. És atrevit presentar-se un premi literari quan encara no es domina l'escriptura i al decreixement li fan falta milers i milers de pàgines.