S'escampa la barreja silícia

En època d'eleccions autonòmiques anticipades i amb les municipals no massa més enllà, ja es va notant en l'ambient l'olor del ciment i el soroll de les formigoneres. El gènere femení estarà més o menys molest per la invasió de 'piropejadors' als carrers, i el gènere humà, en general, ho estarà per les trepanadores, però el cas és que la gran barreja silícia s'escampa per carrers, places i allà on abans hi havia un descampat. Comencen les obres. Quin gran invent el formigó! Ho deixa tot net i endreçat. Fa més còmodes i polits els carrers; en el pati de casa ja no cal passar-hi hores i gastar-hi diners segant i regant la gespa; s'ha acabat arreglar la plaça del poble cada primavera! Fa uns anys, vaig conèixer el màxim representant d'un moviment alemany pro ciutats ecològiques que parlava del ciment com si fos l'anticrist i li atribuïa tots els mals de la nostra època, o bona part. El sòl de les ciutats, deia, està tan cimentat que 'no respira'. Quan plou, l'aigua no pot percolar i busca frenèticament una sortida anegant i enduent-se tot el que troba per davant. Les cases són elements minerals, sense cap simbiosi amb els seus habitants, exercint una mena d'influència terrorífica sobre ells, escalfant-los i refredant-los sense criteri. Les zones de lleure, els parcs infantils són freds i produeixen desolació i conseqüències devastadores en les fràgils inconsciències infantils. L'escoltava i em veia a mi mateixa en una seqüència de pel·lícula de ciència ficció, pols i papers volant al meu voltant, sola. Haig de confessar que no m'imagino vivint a la vil·la ecològica que em va descriure, descalça, en perfecta harmonia amb la meva casa orgànica feta de materials reciclats i fangs extrets de les regions properes. Però tampoc m'hi trobo bé en una ciutat que sacrifica identitat i patrimoni per comoditat i pretesa neteja viària. Moltes places, avingudes i passejos de pobles i ciutats de Catalunya han perdut la seva identitat per culpa d'un asfaltat agressiu en ares d'un major confort ciutadà. Cal ciment per crear places d'aparcament, cal ciment per eixamplar carrers i posar-hi més carrils, calen plaques prefabricades de ciment per construir ben ràpid els nous equipaments educatius o sanitaris de la ciutat. El que cal és temps, calma i deixar que la identitat es vagi definint. O, si més no, no carregar-se-la amb un cop de formigonera. Una criatura diuen que ja neix amb els trets generals del seu caràcter, però el va descobrint i modelant a mesura que creix i segons l'entorn en què es desenvolupa. Una ciutat també va canviant i agafant forma i moltes actuacions són irreversibles. Determinen per sempre més el seu caràcter.