Model i contramodel (per Albert Punsola)

Com els lectors de Sostenible hauran llegit, la ministra de Medi Ambient espanyola, Cristina Narbona, va passar fa uns dies per Barcelona. A banda de diferents visites i inauguracions, va pronunciar una conferència on va fer balanç de les qüestions ambientals a Espanya. Ja sabíem que les coses no van gairebé; per tant ,en aquest sentit, poques novetats va poder aportar. Tanmateix, va haver-hi en la seva intervenció una afirmació que anava més enllà de la conjuntura actual. Narbona va recordar que el govern anterior s'havia inhibit davant els compromisos de Kyoto i, en general, en importants aspectes relacionats amb la sostenibilitat. Aquesta afirmació fa referència a una de les principals barreres per avançar en un canvi de model socioambiental: la vinculació de la sostenibilitat als paràmetres ideològics i, de forma més reduccionista encara, a la lluita pel poder. De fet, per arribar a aquest conclusió no cal pensar gaire ni tan sols anar a una conferència. Es pot estar de vacances i comprovar-ho sobre el terreny. La passada setmana santa vaig passar uns dies al Delta de l'Ebre i vaig decidir aprofitar la proximitat geogràfica per fer una ràpida visita al nord del País Valencià, aquesta comunitat autònoma que la dreta mediàtica espanyola defineix, junt amb Madrid, com a 'isla de prosperidad'. Un cop dins a la província de Castelló, em vaig dirigir a Peníscola. I la sorpresa ver ser gran. Es normal que amb el pas dels anys una població creixi el que ja no ho és tant és que edifiqui completament les muntanyes que l'envolten fins al punt d'esborrar el perfil d'un turó i convertir-lo amb un lego gegant. Vaig passar la ratlla, de nou cap al Delta, amb la sensació que a Catalunya, malgrat no ser el millor dels mons, encara hi havia una mica d' esperança, i amb la forta impressió que la comunitat veïna havia iniciat un camí de no retorn. En aquells moments vaig pensar que aquella frontera era la ratlla que separava dos governs amb dues opcions ideològiques diferents pel que fa a model de desenvolupament. Tots els governs són iguals. Això és el que proclama amb convenciment la saviesa popular després de la decepció del tripartit. Home, doncs no, alguns permeten desfigurar l'entorn i altres intenten posar un cert fre a aquesta dinàmica tan potent amb determinades -i sempre discutides- mesures. Davant d' aquesta constatació, ens podem alegrar que alguns partits encara tinguin clars alguns conceptes i puguin aplicar, si manen, polítiques coherents. Però, al mateix temps, no es pot negar que aquesta forma de raonar és massa autocomplaent. L'altra línia de pensament passa per indignar-se davant el fet que els partits que són opció de govern encara no hagin estat capaços d'establir un consens en temes tan transcendents com el model de desenvolupament i la sostenibilitat. I dic indignar-se, i no enfadar-se, perquè sabem que en els darrers 30 anys s'han produït pactes sorprenents: els republicans han acceptat la monarquia, la dreta centralista les autonomies, les patronals més ancorades en el passat, els sindicats. El consens, la clau de la transició ha portat a molts grups polítics a renunciar als seus principis i s'ha de reconèixer que per a qui creu de veritat en alguna cosa, això sempre és dolorós. Es un dolor assumit per al bé comú. Ara bé, és la recerca d'una societat més equilibrada en relació al seu entorn, un escenari tan denigrant com perquè algú no pugui renunciar a alguna cosa per assolir-lo? Els fets donen, en perjudici de nosaltres els ciutadans, una resposta positiva a aquesta pregunta. Durant molts anys un gran valor afegit per a un partit era dir que tenia un model propi de societat. El model en qüestió li donava identitat, personalitat i per tant això li generava reconeixement. No estic segur que en aquests moments aquest factor tingui tanta importància en una orientació pragmàtica. Ben al contrari, podria ser una rèmora perquè tots plegats arribéssim a assolir els objectius queens convenen. De fet, que les opcions partidistes representin models de societat pot esdevenir dramàtic. Significa, entre altres coses que quan el Partit Popular torni a guanyar les eleccions reactivarà la política d'oferta de l'aigua front a la gestió de la demanda; també vol dir que ens seguirem allunyant de Kioto. Què succeirà a Catalunya amb el Pla d'Infraestructures si hi ha un canvi -de partit o de coalició governant- a la propera tardor? A nivell local tots i cadascú de nosaltres podríem trobar exemples del cost del no consens en el model bàsic: el model socioambiental. Es veritat que consens és una paraula menyspreada per l'abús que se n'ha fet els darrers trenta anys però, malgrat tot, continua expressant, un concepte imprescindible per encarar els reptes de la contaminació, de la mobilitat de l'urbanisme...En aquesta legislatura catalana, que acaba abans d'hora, un dels elements positius ha estat el Pacte Nacional per l'Educació que no és res més que la recerca d'un terreny comú neutralitzat per a la lluita partidista i ideològica. Es una via per salvaguardar l'interès de tothom. Aquest tipus de pactes s'haurien de fer extensius a molts més temes. Per començar a tots aquells de que va parlar la ministra Narbona perquè si no resultarà que la seva voluntat personal i la del govern del què forma part s'acabarà convertint en estèril, quan els qui vinguin a ocupar el seu lloc apliquin el contramodel.