El caiman de Collserola i l'adéu a Steve Irwin (per José Luis Gallego)

Curiosa coincidència. Rebo la nota de premsa del Departament de Medi Ambient de la Generalitat en la qual ens informen que al pantà de Can Borrell, al terme municipal de Sant Cugat del Vallès, s'ha capturat un iacaré d'un metre. La nota relata amb to d'aventures que els membres d'una família que observaven les carpes del pantà van veure com entre els peixos hi havia un cocodril. Llavors, i abans d'avisar els mossos, algú va decidir treure l'animal de l'aigua pel seu propi compte 'sense valorar les conseqüències de l'acte' diuen els companys de premsa de Medi Ambient. El van capturar amb l'ajuda d'un llaç -segueix la informació oficial- i d'una samarreta. No obstant això, el cocodril va mossegar un dels membres de la família. Caram! Vaig quedar clavat a la cadira davant l'ordinador. Però, es clar, de seguida em vingué al cap el pobre Steve Irwin, la 'bèstia parda' dels cocodrils, el maltractador d'animals més famós del món, aquell que va sortir a la tele donant-li de menjar a un caiman de tres metres amb el seu nadó a coll. Aquell que s'hi llençava com un posés sobre les serps causant més d'una baixa en l'escena (que després a la sal de tall quedava eliminada, es clar) o aquell que va decidir pujar-s'hi a sobre una balena per que el filmessin. L'Steve Irwin va morir per la picada d'una rajada mentre rodava un dels seus espectacles audiovisuals a Austràlia. Descansi en Pau, això va ser el primer que vaig pensar. La Natura és sabia i no oblida, això va ser el segon. Quants nens veien aquells documentals van decidir que ells també volien ser caçadors de cocodrils? Quants van demanar un per Reis a casa? Quants se'n van anar a Mister-Guau a veure quant costava un iacaré? Quantes vegades l'havia vist en acció a l'Steve aquest familiar que s'hi va llençar a les aigües de Can Borrell per pescar un caimà amb una sabata i una espardenya (perdó, amb un llaç i una samarreta)? Bé, insisteixo que em sap molt de greu la mort d'aquest pobre home, víctima sobre tot de la seva manca absoluta de prudència i del més elemental sentit del risc. Però censuro qui opta per programar a la televisió pública aquesta mena de continguts, els xous amb animals salvatges, d'èxit assegurat arreu del món (diuen que la Mattel, la marca de joguines que fa la Barbie, venia ninots de l'Steve amb un cocodril a les mans i que s'esgotaven a les botigues) abans que els veritables programes de divulgació i educació ambiental. Si ja ho sé que la gent s'estima més veure un 'paio'ficant-se a una peixera plena d'escorpins o agafant pel coll un cocodril de cinc metres que se'l menjaria d'una dentada que veure un capítol de Mediterrània o un espai sobre la manera d'estalviar aigua o de reciclar els residus.