Les limitacions de les dietes (per Oriol Lladó)

'He estat tan ocupat fent una mica més, però també tan confús i sobrepassat per tota la remor ecologista, que no he aconseguit vèncer la meva visió inflexible i canviar seriosament la meva manera de viure'. Són paraules del periodista del New York Times, Andrew Postman, en un llarg article publicat fa uns dies amb el brillant títol de The Energy Diet, que vol dir, ras i curt, la dieta energètica. Postman hi comparteix amb el lector una mena de revelació, que té el punt just de messianisme -tan pròpia dels Estats Units- i el punt just de distància -tan propi de la seva ciutat, Nova York-. Hem de passar de la contemplació a l'acció, ve a dir, i cal fer-ho ja. Tanmateix, remarca el periodista, cal canviar l'estratègia. I l'estratègia es diu, la dieta de l'energia. L'article de Postman és un exemple més de la crisi del compromís amb les grans idees, de la dificultat de mantenir determinats hàbits en contra la tendència general, de la manera com la ideologia s'ha empetitit -i desprestigiat- fins convertir-se quasi en un objecte ornamental, sobrer. Res nou que ja no sapiguem totes les persones que ens movem en aquest incert camp de la transformació de les noves cultures (vegem: la cultura de l'aigua, del residu, del territori, de l'energia)... A aquesta crisi del compromís, Postman hi contraposa, potser un pèl alegrement, un 'compromís a mida', una dieta, que és com dir, 'miri, em comprometo a fer allò que puc fer, no més, amb el benentès que és millor fer alguna cosa que no fer res'. Vaja, que el tal Postman està molt orgullós de la seva televisió de plasma i creu que no en pot prescindir... I ens diu, en l'article, 'no en prescindiré'. Més encara: 'no és seductor dir-me que n'hagi de prescindir'. Postman introdueix la idea de les pràctiques compensatòries. Una mica com si portéssim el protocol de Kyoto al menjador de casa. Mantinc la televisió de plasma però a canvi poso a la pràctica tot un seguit de petits canvis (canvio les bombetes de casa seva per d'altres de baix consum, redueixo la llargada de les dutxes, apago els electrodomèstics). La dieta proposada és fàcil; perquè de fet, no té a veure amb canvis profunds en els hàbits de les persones, sinó amb l'eficiència tècnica de determinats artefactes. La dieta és tan ambiciosa com un ho vulgui. Aquesta és la seva principal força -és certament seductora, la idea que és un mateix el que ordena les prioritats, estableix els objectius-, però també és la seva principal limitació. El compromís de esdevé un joc de 'treure i posar'. N'hi ha prou amb aquesta dieta? Em sembla que no. L'opció frugal A les antípodes del compromís possibilista de Postman trobem la història de Laura Cousins, que aixeca la bandera del consum responsable en la nació més irresponsablement consumista del món. Un compromís, el seu, que és d'una sola peça, i ben poc compatible amb televisions de plasma d'última generació. La ciutadana Cousins, explica The Independent en aquesta notícia, té un objectiu d'any nou sense mitges tintes: no comprar durant un any. D'aquesta rotunda opció en queden exempts els aliments i les medicines. Però per la resta, Cousins fa servir internet per fabricar-se objectes i productes, i especialment per intercanviar béns materials amb altres froogles, que és com es diuen a si mateixos les persones que, als EUA, han posat al dia les pràctiques frugals dels seus avantpassats puritans. Frugal + Google = froogal. Els froogles defugen la caricatura i es revelen com uns necessaris missioners que mostren que hi ha altres dietes possibles. Crèdits micro, qüestions macro Dues bones notícies en forma de Nobel, aquesta setmana. Muhammad Yunus i l'organització fundada per ell a Bangladesh el 1976, Grameen Bank, han obtingut el Premi Nobel de la Pau 2006 'pels seus esforços per crear un desenvolupament econòmic i social des de baix'. Yunus és l'impulsor dels microcrèdits i defensor d'un sistema financer diferent que tingui en compte les necessitats de les persones més pobres. Per una altra banda, el Nobel de Literatura d'aquest any ha premiat la feina del turc Orhan Pamuk, un dels escriptors més reconeguts del seu país i l'obra del qual aposta per 'l'entrellaçament entre les cultures'. Poques hores després de saber-se la distinció atorgada a Yunnus, Walden Bello, a The Nation, se'n felicitava, però oferia també una interessant, i crítica, reflexió sobre el microcrèdit. "El microcrèdit és una gran eina de supervivència, però no és la clau per al desenvolupament. Aquest no només requereix inversions un capital major i més intensiu, sinó inversions dirigides per l'estat en infraestructures i en la construcció d'indústries... però més que això, requereix la confrontació amb les estructures de la inequitat, com ara el latifundisme que impedeix a milers de persones escapar de la pobresa. Les polítiques de microcrèdit conviuen amb aquestes mateixes estructures, i serveixen de xarxa de seguretat a les persones excloses i marginalitzades. Però no són una eina de transformació'. Al Gore, a Le Monde Vol ser el primer president ecologista dels Estats Units? "No tinc al cap de ser candidat de nou. No he exclòs del tot aquesta possibilitat, però no la contemplo ara. En primer lloc, perquè penso que el sistema polític ha esdevingut tòxic per al tipus de propostes que jo defenso tan apassionadament. La manera d'aconseguir que es duguin a terme aquestes propostes és canviar la manera de pensar de la ciutadania. Jo m'he concentrat ara a treballar per aquest canvi d'opinió a la gent dels EUA i de fora, de manera que els candidats hagin de fer front a les demandes de la gent i impulsin les accions necessàries". Ho explica Al Gore en aquesta recomanable entrevista a Le Monde.