Democràcia insostenible? (per Ramon Folch)

El principal inconvenient de la democràcia és que fa que els pobles es mostrin tal com són. Que personatges com Bush, Nixon o Reagan hagin arribat a presidir els Estats Units, no és culpa de la democràcia, sinó dels Estats Units. La democràcia garanteix la legitimitat dels processos, no pas l'encert de les decisions. Les societats desorientades prenen decisions equivocades, sobretot si les adopten democràticament. Sota règims més o menys autocràtics o despòtics, el poble oprimit sap qui és el dolent, el principal dolent si més no. Això el duu a concloure que ell és el bo, dualisme tan reconfortant com simplista. Aquesta ingenuïtat té segles d'existència, entre altres coses perquè resulta molt tranquil·litzadora. Rousseau va anar més enllà: els humans són bons de mena, però la societat els corromp. És al revés. Els humans som el que som, és a dir una espècie social i alhora insolidària. Neixem amb una informació genètica atàvica que ens fa egoistes i no gens racionals, bé que força intel·ligents. Són els valors culturals -entre els quals els religiosos-, treballosament construïts durant mil·lennis, els que torcen les inclinacions zoològiques amb què cada infant arriba al món. Per això els nens petits són tan egoistes i cruels -no he dit malvats-, i per això educar consisteix a contrariar aquestes tendències. Educar és contrariar sense reprimir, i d'aquí ve que costi tant. A l'acte d'inauguració del curs acadèmic d'enguany de la UPC, vaig proposar (vegeu-ho aquí). que el lema d'aquesta universitat fos Si vis pacem, para pacem (si vols la pau, prepara la pau), en contraposició a la vella -i acreditadíssima- sentència de Si vis pacem, para bellum (si vols la pau, prepara la guerra). Si volem la pau, els centres educatius han de preparar per a la pau, perquè la guerra arriba tota sola, ve a ser l'estat carencial a què es veu temporalment reduït el conflicte quan els combatents es cansen. Només cal repassar la història per a adonar-se'n. La pau, com la bondat, es construeix amb intel·ligència i esforç, i -deia en la meva intervenció-, com l'aigua calenta, tendeix a refredar-se sola. La democràcia també. La democràcia és una d'aquestes consecucions culturals que contrarien les tendències zoològiques de l'espècie.. Es construeix amb intel·ligència i esforç i es refreda tota sola. Un cop refredada, pot acabar generant, paradoxalment, les condicions objectives perquè qualsevol moviment autocràtic s'empari del poder. No és culpa de la democràcia en ella mateixa, ja ho he dit, sinó dels humans, que sota condicions democràtiques protectores propendim a esdevenir més i més egoistes, més i més insolidaris i, doncs, més i més indignes de la democràcia de què gaudim. Així, moltes societats democràtiques han esdevinguts meres comunitats de clients. Els ciutadans, aleshores, es consideren subjectes il·limitats de dret -l'egoisme de l'espècie-, amb motius per a reclamar-ho tot i no assumir obligacions -la irracionalitat de la bèstia, també-, de manera que s'adrecen vindicativament als governants com si fossin proveïdors que no els satisfan prou. Els polítics, sabedors que no arribaran a governar sense els vots, acaben comportant-se com si, efectivament, fossin simples proveïdors, i per això estan tan pendents de les enquestes i converteixen les campanyes electorals en campanyes publicitàries, òrfenes de conceptes i de propostes de transformació corresponsable. Aquesta situació malaltissa és aprofitada per venedors venturers que es presenten com a grans experts de qui sap què. S'aprofiten de la situació per a fer el caldo gros, tot vaticinant la mort de les idees i bajanades així. Les idees no moren, però es refreden, a vegades molt i molt. Justament és el que ens passa ara a casa nostra, em sembla. Després de menys de tres dècades de democràcia plena -el període seguit més llarg de tota la nostra història, tanmateix-, ja fem escarafalls de tot. Ha bastat una generació per a passar de l'entusiasme i la responsabilitat compartits a l'abstencionisme i a la reclamació als pretesos proveïdors de benestar il·limitat i de satisfaccions permanents. És la bèstia egoista que ha deixat que se li refredi l'aigua i a sobre es queixa perquè no li vénen a escalfar. La classe política, com a col·lectiu, no està lliure de culpa. Ella també és egoista i mesquina, perquè és humana, i s'ha cregut genial davant de l'èxit momentani que ha obtingut oferint obsequis en comptes de plantejar projectes. Per això se la veu ara tan desvalguda, anant al notari o regalant ulleres, pidolant el vot als que ha acostumat a la protesta egoista, sigui davant d'una narcosala o d'una infraestructura necessària. En comptes d'esgrimir idees o d'explicar les causes del preu de l'habitatge i de plantar cara als que en són responsables, tolera rebequeries o promet ajudes per fer més suportable la ignomínia que no aboleix. Una de les coses que permet la democràcia és triar entre els marmessors del passat i els constructors del futur, entre els pretors dels privilegiats o els líders de l'equitat. Sempre, és clar, que se sàpiga qui és una cosa o una altra. Tradicionalment se n'ha dit dreta i esquerra, però amb la figura del polític-venedor, per a qui el client sempre té raó, això s'ha desdibuixat força. Per això també s'entén que, ultra egoismes i mesquineses, hi hagi estupefacció i desconcert. Un còctel que aplana el camí a possibles futurs redemptors autocràtics. Més encara. Per sota de tot plegat, a casa nostra perviu la resiliència carlina, a la qual, com al segle XIX, el jacobinisme liberal dóna ales. Sembla que no hagi passat un segle i mig. Els canonges benpensants i la ruralia il·lustrada s'encarnen ara en executius inflamats de patriotisme verbal que proclamen l'amor al país com un objectiu polític. No ho és. És una simple premissa, tan irrenunciable com buida de contingut programàtic. Puix parla català, vejam què diu, ironitzava Joan Fuster. Catalunya serà cristiana o no serà, deia el bisbe Torres i Bages, escombrant cap a casa. Hi contraposo un Catalunya valdrà la pena o no caldrà, segurament més realista. Per a mi, Catalunya i els Països Catalans valen molt la pena perquè els imagino com un conjunt de persones corresponsabilitzades en l'engrescador projecte de construir un país avançat, mestís i equitatiu que honori el seu passat i s'hi reconegui sense limitar-s'hi. Un país de ciutadans, no pas de clients, governat per polítics, no pas per proveïdors de serveis. Un país capaç d'internalitzar les conseqüències dels seus processos socioeconòmics i, per això mateix, capaç d'entrar en el joc solidari de la globalització en comptes de rebaixar-se a explotar mesquinament les desgràcies mundialitzades dels altres. Un país sostenible que redreci la insostenible democràcia refredada. La meva nació, la nació que vull. Mentrestant, caldrà gestionar la reconducció democràtica. Quasi quaranta anys de professió m'han permès de veure que no és igual un ajuntament governat per cacics o poderosos locals, que un ajuntament de progrés, per refredades que estiguin les seves maneres. Amb el govern del país, tres quarts del mateix. Per això no comparteixo de cap manera l'actitud abstencionista, i menys quan es practica amb voluntat pretesament pedagògica. Tenim el que entre tots hem comportat. Tindrem el que sabrem propiciar amb les eines disponibles. La política refredada i la ciutadania pidolaire no poden ser coartada per a deixar-ho córrer, sinó estímul per a revertir la situació cap a uns horitzons de progrés i sostenibilitat. Per això voto amb convicció, baldament l'oferta no em convenci gaire. I és que, fora de la democràcia -com fora d'Europa-, hi fa molt de fred.