Periodista
11/10/2006 - 00:00
Els humans som éssers contradictoris. Volem companyia, feina i oci i per això vivim en ciutats. Però necessitem la natura o, si més no, saber que la tenim a prop i que la podem gaudir. Aquest és l'argument que els ecologistes antropocèntrics posaven damunt la taula per defensar el medi natural pel seu valor intrínsec, filosòfic, més enllà de qualsevol consideració material. La simple contemplació d'una sequoia gegant ja era prou important per al gènere humà com per assegurar-ne la conservació.
Sembla que algunes zones naturals 'protegides', especialment les més properes a les àrees metropolitanes catalanes, estan recuperant part dels arguments filosòfics del valor intrínsec del medi. Malauradament, el debat sobre els pulmons de les grans ciutats (Collserola, el parc del Montseny, les Gavarres, etc.) no conté elements únicament filosòfics, de gaudi i pau enmig del brogit diari de la vida urbana. La discussió ha derivat cap a la convivència (difícil) entre les múltiples maneres que tothom té de gaudir del medi.
Per a alguns, tenir cura dels geranis i tallar la gespa el diumenge ja és suficient aliment espiritual i, en part per això (i en part pels preus), han optat per fugir dels nuclis urbans i ocupar alguna de les noves llars a les promocions de la perifèria metropolitana, construïdes generalment en zones verdes. Per a altres, és millor fer escapades de cap de setmana a la segona residència de muntanya o algun allotjament de turisme rural. I també hi ha els visitants d'un dia, que hi van majoritàriament en transport privat, passegen pels pobles del voltant i fan una carn a la brasa. És una foto simplificada però assumeixo que la majoria ens conformem amb coses senzilles, al nostre abast.
El fet és que la gran quantitat de gent que pots trobar a la muntanya i al bosc demostra que estem retornant a aquests espais el valor que sempre han tingut, d'oferir-nos un entorn que ens reconcilia amb la nostra vida diària. No és tan fàcil, en canvi, conciliar els usos que uns i altres donem a aquests indrets. En un mateix dia, s'hi troben caçadors, boletaires, motoristes, quads, excursionistes, famílies amb nens, famílies amb gent gran, bicicletes tot terreny, per dir-ne alguns.
M'identifico amb els que pensen que això és bo, que no es pot restringir la natura només als que l'estudien, ni se li poden imposar barreres que la fan inaccessible a una gran majoria. Tanmateix, és una postura adoptada des de la suposició que tothom segueix les normes escrites i no escrites de convivència i respecte. Si així fos, la força dels sentits que se'ns desperta al bosc segur que impulsaria més mesures de protecció i recolzaria polítiques més ambicioses que la recentment aprovada Xarxa Natura 2000. Ara bé, la història dels darrers trenta anys mostra que l'ètica antropocèntrica va fracassar i que va haver d'imposar-se l'ecologia profunda, basada en el poder de les interrelacions i no en la importància humana i filosòfica del medi, per assegurar una mínima conservació. Si no s'imposa el seny individual, el futur de la muntanya em temo que passa forçosament per les restriccions que, per desgràcia, duran a l'aïllament.
